Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

Descobreix les principals llunes de Júpiter

El planeta amb més satèl·lits de tot el sistema solar en té 4 que són molt rellevants
Tot allò que et cal saber sobre les principals llunes que té Júpiter | NASA

 

El món de l'astronomia no ens deixa de sorprendre. Prova d'això és que l'estiu passat es van descobrir 12 llunes més amb òrbita al voltant de Júpiter, cosa que va augmentar el nombre total de satèl·lits naturals que orbiten al voltant del planeta fins als 79. Això fa que sigui el planeta amb més bona companyia de tot el sistema solar.

 

Tal com ha explicat 'Carácter Urbano', des del moment en què el conegut savi Galileu va fer el descobriment de les 4 llunes més grans del planeta Júpiter, l'interès al voltant d'aquest tema ha anat sempre en augment.

 

 

Principals trets de Júpiter i els seus satèl·lits

El mes de gener de l'any 1610, Galileu va fer un descobriment revolucionari: l'astrònom italià va albirar, a través del seu telescopi rudimentari, 3 cossos ben estranys que donaven voltes al voltant del planeta Júpiter. Poc després va adonar-se que, en realitat, no eren 3 cossos, sinó que eren 4 i que, com que orbitaven al voltant del planeta, no hi havia la possibilitat que fossin estrelles. D'aquesta manera, es va tenir constància per primera vegada de les 4 principals llunes de Júpiter.

 

Aquest planeta és el número 5 del sistema solar, i s'inclou dins del conjunt de planetes gasosos o exteriors. En segona posició darrere del sol, constitueix l'astre amb més quantitat de massa i de volum —el doble que els altres planetes— i, a banda, és el planeta amb més antiguitat de tot el sistema solar. De fet, és més antic que el sol i tot. A banda d'això, és un dels planetes més brillants que es coneixen i el conforma una combinació d'hidrogen i d'heli. 

 

Després de dur a terme diverses observacions al llarg d'una setmana, Galileu va acabar convençut que els satèl·lits que orbitaven al voltant de Júpiter eren naturals, perquè aquests cossos celestes no s'allunyaven mai gaire de Júpiteres movien juntament amb el planeta. En aquell moment ja s'havia vist que els astres no donaven voltes al planeta Terra, cosa que va contribuir a identificar de manera més precisa la natura d'aquests nous satèl·lits descoberts.

 

La descoberta de les 4 llunes de Júpiter per part de Galileu 

En un primer moment, Galileu va anomenar les llunes del gran planeta amb números romans consecutius. Així, es deien I, II, III i IV, unes denominacions que van perdurar 200 anys fins que a mitjan segle XIX van canviar-los el nom amb unes nomenclatures que avui se segueixen utilitzant.

 

1. La lluna volcànica: Io

La mitologia grega i romana inspira molt sovint la denominació dels cossos celestes. En aquest sentit, el primer satèl·lit que va descobrir Galileu va ser batejat amb la denominació d'Io, que era el nom d'una donzella que estimava el rei Zeus, o Júpiter si ens referim a aquesta divinitat dins de la mitologia romana. En un primer moment, Galileu va donar-li el nom de Júpiter I, perquè es tracta de la lluna amb més proximitat al planeta.

 

Io, certament, és la lluna descoberta per Galileu que més a prop es troba del planeta Júpiter, tot i que no és la més gran de totes: amb els seus 3.600 quilòmetres de diàmetre, és la tercera en extensió. A banda d'això, cal remarcar que posseeix una densitat molt important però que és l'astre que té menys quantitat d'aigua de tot el sistema. Igualment, el conformen planícies enormes i una quantitat de volcans actius molt elevada, superior als 400. D'aquesta manera, es tracta d'un dels cossos celestes amb més activitat geològica.

 

Tal com van revelar els estudis efectuats l'any 79 per la sonda anomenada Voyager 1, l'activitat volcànica del planeta li ha produït una neteja dels cràters superficials. Un tret que diferencia aquests volcans dels de la Terra és que duen a terme l'expulsió de diòxid de sofre a una altura superior als 300 quilòmetres. Ara bé, la gravetat baixa que hi ha al planeta fa que el material s'expulsi de manera permanent de la superfície i que el camp magnètic de l'astre l'ionitzi. 

 

Així mateix, a banda de tots aquests trets tan sorprenents, la rellevància d'Io es deu també al fet que el seu descobriment, al llarg dels segles posteriors, va permetre —entre altres— validar la tercera llei de Kepler al voltant de la gravitació planetària, així com el model heliocèntric plantejat per Copèrnic.

 

via GIPHY

 

2. Europa

Es tracta de la lluna més petita de les 4 principals de Júpiter. Ara bé, amb el seu diàmetre de 1.561 quilòmetres, no deixa de ser el sisè satèl·lit més voluminós de tot el sistema. Tot i que Galileu li va donar el nom de Júpiter II, durant el segle XIX se li va canviar la denominació per fer homenatge a la deessa Europa, que era una amant del déu Zeus i tenia com a fill el rei Minos de Creta.

 

Dins de l'àmbit de l'astronomia, se la coneix com la lluna gelada del planeta Júpiter. A més, els astrònoms pensen que, si en algun altre lloc de l'univers hi ha vida més enllà de la Terra, aquest satèl·lit seria un indret amb probabilitats d'allotjar-la. L'any 2017 els científics van admetre que els trets d'Europa fan que hi hagi possibilitats de contenir vida, i van dir que, en un futur, voldrien enviar-hi missions d'exploració.

 

Un dels trets que més crida l'atenció d'aquesta lluna gelada és el seu aspecte: a la superfície, hi ha tot de taques que recorden a gargots fets damunt d'un paper. En realitat, són esquerdes que, a sota, amaguen plataformes fetes de gel que van a la deriva surant al damunt d'un oceà format per aigua en estat líquid, unes plataformes que s'encongeixen i s'expandeixen de manera cíclica a causa de les marees originades per la gravetat.

 

Per aquest motiu, els experts en aquest àmbit pensen que Europa podria contenir el doble d'aigua que la Terra, i aquesta aigua constitueix una condició indispensable per tal que hi pugui haver vida.

 

3. Ganimedes

De totes les llunes de Júpiter i del sistema solar en conjunt, Ganimedes és la que té una superfície més important: ni més ni menys que 5.268 quilòmetres. Igualment, és l'únic satèl·lit amb un camp magnètic. La denominació que rep està inspirada en un heroi mitològic molt bell que Zeus va segrestar per tal de transformar en el seu amant i en el coper de totes les divinitats. Inicialment, però, rebia el nom de Júpiter III, perquè Galileu li va posar a causa de la seva gran proximitat amb Júpiter: en concret, és el tercer satèl·lit natural que més s'hi acosta.

 

L'aspecte d'aquesta lluna està caracteritzat principalment per dues classes de terreny, les més esteses: un terreny amb estries que brilla i un altre que consta de forats foscos, que fan referència a la composició de gel d'aigua i de silici, a parts idèntiques. El nucli de Ganimedes amaga ferro fos que, segons apunten veus d'experts, seria el que provocaria el camp magnètic del satèl·lit, amb menys força però que el magnetisme característic del planeta Júpiter. 

 

Els racons més foscos de l'astre estan plens de cràters molt antics, que tenen uns 4.000 milions d'anys d'història. En canvi, els racons de color blanc són més nous, i s'han produït a causa dels moviments tectònics i de l'escalfament de la marea.

 

Igualment, el conegut telescopi de l'espai anomenat Hubble ha estat capaç de trobar oxigen a l'interior de l'atmosfera d'aquesta lluna, que s'hauria produït a causa de la radiació provinent del gel més superficial. A causa de la seva enorme superfície, Ganimedes ha estat un satèl·lit que ha servit de referència per a un gran nombre d'obres del gènere de la ciència-ficció.

 

4. Cal·listo

En extensió, és la segona lluna de Júpiter, i el tercer satèl·lit amb més superfície de tot el sistema solar. Està format de gel i de roca i, com que Galileu el va albirar posteriorment als altres 3, va donar-li el nom de Júpiter IV. Ara bé, cal remarcar que de les 4 llunes galileanes de Júpiter, Cal·listo és la més llunyana, i el seu nom modern s'inspira de la deessa nimfa que va ser amant del déu Zeus i va engendrar Arcas.

 

El diàmetre d'aquesta lluna mesura un total de 2.410 quilòmetres, i no es troba dins de les ressonàncies orbitals de les altres 3 llunes galileanes. Això implica que no rep influència de la gravetat que origina les forces de marea ni de la magnetosfera del planeta Júpiter.

 

La idea que es té al voltant de la seva formació és que s'hauria originat a causa de l'agregació del remolí de matèria que es trobava al voltant de Júpiter. Ara bé, la lentitud que la caracteritza i el fet de no disposar de forces de marea van marcar la diferenciació química del satèl·lit. Igualment, s'estima que el seu interior podria contenir un oceà que tindria compatibilitat amb la vida, tot i que les expectatives són inferiors a les d'Europa. Sigui com sigui, els seus trets fan que es pugui explorar més favorablement.

 

L'any 2003, de fet, la NASA va plantejar-se l'exploració humana del sistema solar exterior, i un cop va haver examinat a fons tot el context, va inclinar-se per Cal·listo com l'indret més adequat per poder establir una base científica per a la missió d'exploració. Seria l'indret més adequat per a les exploracions del futur gràcies a la seva estabilitat geològica i a la seva radiació baixa.

 

via GIPHY

 

Descoberta de 12 llunes de Júpiter noves

Al cap de 200 anys de la primera descoberta que Galileu va fer de les 4 llunes del planeta Júpiter, van acabar-se trobant desenes de satèl·lits naturals més que orbitaven al voltant de l'astre. Ara bé, a diferència d'aquestes principals 4 llunes, els nous satèl·lits descoberts no eren ni de bon tros tan grans i, si hi afegim els anells, només representen el 0,0003% del total de massa que gira al voltant de Júpiter.

 

Aquestes llunes molt més petites reben noms mitològics, com ara Amaltea, Ars, Caldona, Carpo, Dia, Eurídome, Hermipe, Iocasta, Lisitea, Metis, Tebé i Temisto. Les seves denominacions, de fet, fan referència a les conquestes, les amants i les filles de Júpiter com a divinitat. En termes numèrics, cal remarcar que el nombre de satèl·lits va ascendir als 67, tot i que darrerament un altre descobriment el va situar en un total de 79.

 

En total, quants satèl·lits naturals té el planeta Júpiter?

No fa gaire mesos, els astrònoms estaven mirant de trobar objectes a l'exterior del sistema natural quan van veure diversos astres al voltant del planeta Júpiter que els van cridar l'atenció. Van procedir a analitzar-los i van trobar que hi havia 12 satèl·lits addicionals fent voltes al gran planeta, tot i que tenen una superfície encara més petita que les llunes que es coneixien fins al moment.

 

Aquest fet ens fa veure que, al voltant de Júpiter —que ja és el planeta amb més llunes del sistema solar— encara hi ha més satèl·lits naturals en òrbita. De fet, es pensa que aquests cossos celestes s'haurien originat no gaire més tard que Júpiter, i que el gran magnetisme del planeta els hauria atret ben a prop seu, com un imant gegant.

 

D'entre tots aquests nous satèl·lits que s'han descobert al voltant de Júpiter, hi ha una lluna que destaca particularment per la seva raresa. Amb el sobrenom de «l'estranya» i el nom de Valetudo, que dins de la mitologia romana era la besnéta de Júpiter, té una òrbita ben peculiar: està situada a l'anell a més distància del planeta i el seu moviment orbital és contrari al dels altres satèl·lits naturals del planeta.

 

Comentaris