CatalunyaDiari.cat

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

La filla de Jordi Sànchez li escriu una carta un any després de ser empresonat

Carla Sànchez recorda el seu «últim cap de setmana en llibertat» i li explica els seus desitjos per al futur
Imatge d'arxiu de Jordi Sánchez | CatalunyaDiari.cat

 

El pròxim 16 d'octubre farà un any que la jutgessa Carmen Lamela va decretar presó provisional per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart acusats d'un delicte de sedició. Aquest any ha estat molt complicat pels seus familiars i, mostra d'això, és la carta que la filla de Jordi Sànchez li ha escrit al seu pare pocs dies abans de complir-se l'aniversari del seu empresonament.

 

En una publicació text publicat a 'Vilaweb', Clara Sànchez recorda com van ser els dies previs a la seva detenció i el cap de setmana que van passar a l'Empordà per «fer un possible comiat», explica com li ha canviat la vida i ha après a valorar els petits detalls o com algunes rutines que es feien a casa seva s'han acabat perdent amb el pas del temps.

 

Carta íntegra de Clara Sànchez al seu pare

«Hola papa, dissabte farà un any del teu últim cap de setmana en llibertat. Recordo el festiu abans del 16 d’octubre, quan tots cinc vam anar a Llabià a fer un possible comiat, i bé vam fer de fer-lo. No sé si te’n recordaràs, però una d’aquelles nits ens vam quedar tots tres sopant: la mama, tu i jo.

 

«Cap al final del sopar va sortir la possibilitat que anessis a la presó i, només de pensar-ho, els ulls se’m van entelar de ràbia i tristesa, em vaig girar per mirar-te i vaig veure que tu també ploraves. Just quan em vaig adonar que eren les primeres llàgrimes que t’havia vist vessar, vaig entendre que el fet que anessis a la presó era molt probable. Tot seguit em vas abraçar i em vas dir: 'tot anirà bé, Clareta, no et preocupis per mi'. Les llàgrimes de la mama, ja feia estona que hi eren.

 

Fa un any que te’n vas anar per la porta de casa amb aquella petita maleta blava a les mans, jo era a l’habitació quan vas venir i em vas dir que era l’hora que te n’anessis. A l’instant se’m va fer un nus a la gola que no em va deixar parlar, només vaig poder abraçar-te i recolzar-me sobre teu. Des d’aquell dia que no et veig per casa, on t’has ficat, per què no tornes?

 

Intento buscar la part bona d’aquesta situació i, encara que és difícil, la trobo. Vaig aprenent a valorar les petites coses a les quals abans no donava la importància necessària, aquelles petites coses per les quals ara donaria qualsevol cosa per fer-les i tenir-les. No saps quantes em vénen al cap quan penso en tu, quants plans en què penso diàriament per quan hagis sortit, simplement plans on siguis tu i siguis a casa…

 

No et pots arribar imaginar quantes ganes tinc d’enfadar-me amb tu pel simple fet d’arribar tard als llocs, les ganes de tornar a pujar amb tu al cotxe i que ens portis per camins desconeguts mentre Lluís Llach sona de fons, les ganes de la verdura dels diumenges que, l’Uri, l’Abril i jo et criticàvem amb tanta efusió i que tu continuaves fent diumenge sí diumenge també. Ara la verdura dels diumenges ha desaparegut.

 

Papa, esperarem tant com calgui per a sentir les paraules del nostre estimat i amic jutge donant-vos la llibertat definitiva, aquella que no us haurien d’haver robat mai, i així poder anar a menjar la paella al Picasso i acabar allò que vam començar fa tant de temps. Mentrestant, continuem i continuarem lluitant per treure-us a cada un de vosaltres i fer-vos tornar a casa.

 

T’estimo i et trobem molt a faltar. Ara i més que mai: Que tinguem sort!».