rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

Comunisme i feixisme: 6 similituds i divergències

Aquestes dues ideologies tenen més coses en comú del que molta gent creu
El martell i la falç a l’esquerra i l’esvàstica a la dreta, símbols del comunisme i el nazisme, respectivament | The Forward

 

A mitjan segle XX, van existir dos grans corrents polítics que van escindir el continent europeu: el comunisme i el feixisme. Tot i que són ideologies molt diferenciades, som conscients de quins són els seus punts en comú i les seves divergències? Si segueixes llegint descobriràs, des d’una perspectiva objectiva, en què es basa cadascuna d’elles i també les similituds que tenen.

 

En què consisteix el feixisme?

El feixisme es va concebre, com a ideologia política i social, com una forma d’oposició al moviment obrer i a la democràcia liberal, que són els dos altres corrents ideològics principals dels inicis del segle XX. Les personalitats més icòniques del feixisme són tres individus que van liderar règims feixistes a Europa: Francisco Franco —a Espanya—, Benito Mussolini —a Itàlia— i Adolf Hitler —a Alemanya. Tot seguit t’expliquem en què es basa el seu ideari.

 

1. Predomini del nacionalisme

L’Estat actua amb la finalitat principal de reclamar la identitat nacional del que considera el seu poble i fer-la efectiva a través de l’autodeterminació a nivell polític. En alguns sentits el nacionalisme s’assembla al patriotisme, tot i que aquest últim concepte no va de la mà d’accions específiques. A banda, el nacionalisme també reivindica la necessitat de traçar unes fronteres concretes per a la nació i l’Estat en qüestió.

 

2. Capacitat de lideratge

El líder d’aquest règim, a través del poder suprem que ostenta, ha d’establir un govern rígid, fort i es podria dir que gairebé diví en el cas de Hitler. No existeixen les institucions republicanes i, és clar, tampoc es pot votar. Hi ha un sol governant que ha de rebre un suport públic i absolut. Mussolini, confrontant els valors de la Revolució Francesa, suggereix «creença, obediència i combat».

 

3. L’Estat per damunt de tot

Els feixistes tenen clar que cal prendre part en tots els aspectes que envolten la persona per mitjà de l’intermediari de l’Estat, fent que no hagi d’enfrontar-se així al seu temor a la llibertat. Per aquest motiu no hi ha drets de cap tipus, ni individuals ni col·lectius. El govern duu a terme la seva intervenció en tots els aspectes vitals, també en l’àmbit familiar, establint l’estil de vida de les famílies com a conservador i tradicional. A banda, es premien els nuclis familiars amb molts membres, per tal d’afavorir el natalisme.

 

Salutació nazi d’unes dones a les tropes nazis l’any 1938 | Wikimedia Commons

 

4. Ús de la violència

Un dels punts més singulars del feixisme és que la violència no es concep necessàriament com un element dolent. Per aquesta raó, l’Estat pot intimidar i, fins i tot, pot arribar a matar individus que no donen suport al règim. Es promou la violència si és un mitjà per aconseguir els objectius de l’Estat.

 

5. Política d’autarquia

L’autarquia és una política de caire econòmic que aplica l’Estat per tal d’aconseguir autoabastir-se sense haver d’acceptar cap mena d’ajuda de l’exterior. En aquest sentit, el comerç amb l’exterior i el consum de productes provinents de l’estranger es limiten en gran mesura. Un dels paradigmes més significatius d’aquesta política és l’autarquia que el règim de Franco va establir a Espanya des de l’any 1939 fins al 1959.

En què consisteix el comunisme?

Molts consideren que aquesta doctrina política presenta un sistema totalment diferent del feixisme, fins i tot antagònic. Ara bé, tal com veurem una mica més endavant, també s’hi assembla en alguns punts. Podríem dir, d’una manera general, que es distingeix principalment per l’abolició de les classes socials i la inexistència de la propietat privada. Tot i que el comunisme originàriament es desprèn de les teories del marxisme i del socialisme científic, l’exemple d’aplicació més clar el trobem en el règim de la URSS, amb les figures de Lenin i Stalin com a líders clau.

 

1. La dictadura del proletariat

La força del proletariat —els obrers assalariats de la indústria—, i el relleu de la burgesia pel que fa al control de l’Estat a nivell polític són els principals motors de la ideologia comunista. Popularment, això es coneix com la dictadura del proletariat. Segons les teories de Marx, tot Estat —en la forma que sigui— comporta una dictadura. Ara bé, si no existeix aquest Estat què passa? Per això, sovint s’ha vinculat el comunisme amb la manca de poder o l’anarquisme.

 

2. Anivellament de la societat

Una de les metes centrals del comunisme és l’anivellació de les classes —o, millor dit, la desaparició de les classes. Mitjançant les etapes diferenciades que té aquesta doctrina i que explicarem tot seguit, s’intenten posar en comú tots els béns de producció i es mira d’anivellar les persones, encara que per fer-ho s’hagin de negar algunes llibertats.

 

A Berlín, un soldat alça la bandera comunista, deixant una de les imatges més representatives de la història contemporània | Wikimedia Commons

 

3. Etapes del comunisme a nivell socioeconòmic

El comunisme centra el seu projecte socioeconòmic en tres etapes diferenciades que provenen de les teories del marxisme. La primera d’elles seria una mena de procés de transició.

 

3.1 Etapa de transició

En aquest lapse de temps, tant el proletariat com les classes més baixes es fan amb el poder polític i estableixen una «dictadura revolucionària» que persegueix l’objectiu de substituir el sistema productiu establert pel capitalisme. Absolutament tots els mitjans de producció, com els serveis, les indústries i les empreses, passen a mans de l’Estat. Lenin, una de les figures més importants del comunisme, deia que el proletariat l’hauria de capitanejar una «avantguarda» o, en determinades situacions, un sol individu.

 

3.2 Etapa inicial del comunisme

Aquesta fase també rep el nom de socialisme i és el moment en què la producció passa a recaure en la societat que lideren els obrers. Com que la fase de transició és molt pronunciada, en aquest període els béns de consum s’han de racionar. Segons Karl Marx, «el mateix volum de feina que ha donat a la societat en una forma concreta, aquesta li dona en una altra forma dissemblant».

 

3.3 Etapa superior del comunisme

Aquest és el període en què es duu a terme l’eliminació de l’intercanvi de la burgesia i en què la divisió i el repartiment del treball s’especialitza. En la darrera fase, la producció i el consum de qualsevol producte es tornen de franc. Els individus que viuen en aquest Estat tenen la possibilitat de treballar en el moment i en la forma que prefereixin i es poden abastir quan els calgui. Quan s’aconsegueixin erradicar els treballadors dropos, l’Estat ja no tindrà raó de ser i podrà deixar pas al poder dels treballadors, que s’associaran de forma col·lectiva.

Dissemblances

Com no podia ser d’una altra manera, aquests dos corrents de pensament divergeixen en molts elements, que et presentem tot seguit.

 

1. La concepció de l’Estat i la seva extinció

Una de les principals divergències entre les dues doctrines és el concebiment que tenen de l’Estat o de l’objectiu que persegueix. El feixisme el veu com un eix vertebrador de la seva societat que té el deure de supervisar i controlar tots els moviments i els elements que configuren la vida de les persones. Mussolini afirmava que «el poble forma l’Estat i l’Estat forma el poble».

 

Dins el període transitori del comunisme i la seva primera etapa, l’Estat es percep com una agrupació de treballadors que assoleixen el poder i que posen el conjunt de béns en comú per a tots. En diverses doctrines comunistes, la finalitat última que es persegueix és l’eliminació de l’Estat, perquè s’afirma que totes les persones són iguals.

 

2. El programa econòmic

També cal remarcar les divergències paleses entre la propietat col·lectiva i l’autarquia, que són concepcions allunyades i que costen de vincular. D’una banda, la propietat col·lectiva defensada per la ideologia comunista no exclou les relacions internacionals. De l’altra, la base de l’autarquia es fonamenta en la producció interior, sense col·laboració externa. A més, cal destacar que el comunisme prioritza l’aplicació del sistema econòmic a tots els pobles i a totes les persones, cosa que fa perdre el sentit a les concepcions de «nacional» i «internacional».

 

3. La concepció del nacionalisme

Al llarg de la història, el comunisme s’ha basat en moviments internacionals o, fins i tot, en alguns casos podríem dir-ne supranacionals —és a dir, que tenen influència sobre una sèrie de nacions diverses. Per aquest motiu, la seva finalitat s’allunya de l’objectiu feixista d’instaurar una identitat nacional robusta o de fomentar el sentiment patriòtic.

El dictador Francisco Franco fa un discurs acompanyat de Joan Carles I | EFE

 

Similituds

En aquest punt resulta curiós examinar els punts en comú entre aquestes dues ideologies, que sempre s’han vist com a conceptes absolutament contraris. A continuació, examinarem les analogies que podem establir entre aquests dos dogmes.

 

1. Les llibertats dels individus, totalment restringides

La doctrina feixista elimina les llibertats individuals perquè fa que la persona depengui absolutament de l’Estat. El psicòleg i filòsof Erich Fromm expressa que, així, l’Estat ajuda la persona a desfer-se del seu «temor a la llibertat». Tots els actes de caràcter individual que no persegueixin afavorir els interessos i els objectius que té l’Estat es repudien i es suprimeixen ràpidament, encara que calgui recórrer a la força.

 

La ideologia comunista, d’altra banda, priva la persona de llibertats perquè l’anivella amb la resta d’individus i privilegia l’interès de tota la societat en el seu conjunt. Fomenta els valors oposats als del capitalisme, que són la llibertat per obtenir beneficis i enriquir-se. Els grans progressos a nivell mundial no haurien estat possibles sense la creativitat individual, que és un element inexistent dins dels règims comunistes.

 

2. La manca de partits polítics

En tots dos sistemes polítics es rebutja l’existència d’unes institucions republicanes i/o d’un parlament. En el cas del feixisme, com que el poder prové de l’Estat, s’aniquilen les ideologies oposades al poder establert i es manté una política que aposta per un únic partit. Pel que fa al comunisme, com que s’afirma que només hi ha d’haver una classe social, una societat que està per sobre de tot i, per consegüent, una sola ideologia, l’existència de partits polítics no té raó de ser.

 

3. La revolució de les classes socials

Segons la teoria, aquests dos pensaments polítics preconitzen una revolució a nivell de les classes socials: en el cas del feixisme, es fomenten les mobilitzacions de les multituds mitjançant les reivindicacions nacionals amb caràcter patriòtic. En aquest sentit, no cal oblidar que els Fasci de Mussolini provenien del moviment dels obrers posteriorment a la Primera Guerra Mundial.

 

El comunisme, per la seva banda, és una revolució de les classes socials en si mateixa. En aquesta doctrina, el proletariat —o classe obrera— es fa amb el poder fins que tots els individus acaben sent iguals, un cop s’arriba a l’etapa final.

Referències bibliogràfiques

  • García, H (2015) “¿Qué es el fascismo?”. The Independent.
  • Marx, K. (1983) “Crítica del programa de Gotha”. Obras completas. Editorial Crítica, Barcelona, 1983.
  • Marx, K. (2013) "Propiedad privada y comunismo", Manuscritos de economía y filosofía. Alianza, 2013.
  • Marx, K. “El capital”aristobulo.psuv.org.ve Revisat el 2018.
  • Lenin, V. I. (1963) "Las tareas inmediatas del poder soviético". Obras completas. Progreso, Moscou.
  • Bobbio N. i altres (1997) “Diccionario de política”. Mèxic, Siglo XXI Editores.

🎁 Vols guanyar un lot de productes ECO? Participa ara al nostre sorteig!

Comentaris