YOUTUBE:

🎥Els millors vídeos i directes al canal de Youtube de CatalunyaDiari. ➡Segueix-nos GRATIS punxant aquí. T'ESPEREM!

Diari de campanya (1): el jorn dels intensets

La primera jornada de campanya electoral va tenir de tot, des d'una encartellada d'abraçades frustrades fins a un clímax d'intensitat emotiva que no s'esperava fins l'última setmana. Hi ha ganes, més d'ells que de nosaltres

Estimat diari: que poques paraules que tinc, i les que us dic són tan gastades. Caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules. Però mentrestant només tinc aquest teclat de vint euros marca Genius i una connexió de fibra òptica per on m'arriben tot de declaracions, mítings i estirabots dels pitjors polítics d'Europa, que són els nostres. Ahir van començar la campanya per les eleccions del 14 de Febrer, que finalment es faran malgrat la pandèmia i que a més de la meitat del país els sua soberanament sa polla.

Malgrat tot, són unes eleccions importants. Els resultats que n'emanin poden prefigurar les cotes de misèria a què Catalunya pot arribar els anys vinents i quins han de ser els elegits que la gestionin. No és poca cosa ser l'encarregat de la deixalleria: aquell home amb una granota llardosa, de vegades una mica retardat a qui l'Ajuntament tenia ganes de treure dels carrers i que es passa els dies classificant neveres i rentadores velles, sempre amb un ull avariciós a l'aguait de què pot rapinyar i vendre a Wallapop.

He de confessar la meva decepció. Fins ben entrat el matí de divendres, encara s'esperava la campanada definitiva de la Justícia. Si cal recordar que tenim els pitjors polítics d'Europa també és convenient recordar que el nostre sistema judicial és encara més deficient. No des del punt de vista tècnic, que els magistrats espanyols estudien molt —fins al punt de perdre el món de vista— però si des del punt de vista de l'eficiència i l'arbitrarietat: un jutge patri no saps mai per on pot sortir. És aquesta cosa de la justícia rogativa, que fa que només es mogui quan ho demana algú. El curiós és que aquest algú sempre sol tenir una ideologia molt determinada.

Un altre cop duríssim de la Justícia espanyola

Es va especular que el TSJC podria fins i tot dictaminar a mig matí —una setmana abans del marge que s'havia donat— que suspendria la suspensió de la suspensió dels comicis convocats pel noi Pere Aragonès. Fins i tot va córrer un retuit maliciós de Miquel Iceta que va sembrar els dubtes. Hauria estat per engegar-los a pastar fang, però per uns moments creixia l'esperança de l'ajornament i que podríem tornar tots a mirar sèries absurdes de Netflix. No hi va haver sort.

En una demostració d'indelicadesa, tanmateix, La Vanguardia va tenir els sants collons de convocar el primer debat a les nou del matí, hores abans de saber com es pronunciaria el TSJC —perquè crec en la separació de poders entre el Judicial i el Grup Godó— i per escalfar motors. Va ser un debat estrany, ple de temptejos, amb màscares sense poder veure el detall de les expressions dels candidats. D'un nivell baixíssim, esclar, perquè els partits catalans presenten a aquesta contesa la morralla del carro del peix. Una mica perquè no tenen res més i una altra mica perquè sembla que la consigna general de la nova legislatura que s'acosta és rebaixar tant com se pugui la dignitat i la prestància de les institucions catalanes. Un pas més per aigualir un autogovern que fa nosa tant a unionistes com a independentistes.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Tot i això, tres noms propis. El primer, Salvador Illa que, a l'espera d'intentar capir en què consisteix el seu trompetejat Efecte, ha aconseguit que tothom li vulgui buscar les pessigolles. S'ha de dir en defensa dels candidats que no és que hagin caigut a la trampa mediàtica del PSOE —no del tot— sinó que l'aspecte d'enterramorts de l'exalcalde de la Roca Village convida a omplir-li les galtes de mastegots per veure si li pugen una mica els colors. Al segon protagonista no cal que li pugin gaire els colors perquè és negre o, en paraules del profeta Núñez, 'morenetell'. Ignacio Garriga va ser de llarg el polític més competent del debat. Amb les idees clares, oratòria depurada i missatge penetrant. Això no ho sentireu gaire enlloc perquè és de VOX i al feixisme se'l combat blablablà, però Garriga ho té tot per ser un bon professional de la política i un seriós candidat al MVP d'aquesta campanya.

No val la pena parlar gaire de programes electorals perquè són gairebé inexistents. De fet, en el primer dia de campanya tres partits —Junts, PP i C's— encara ni el tenien publicat. Són els més honestos, perquè reconeixen que aquestes eleccions no van de propostes —el proper Govern es dedicarà a administrar les engrunes de la recuperació postpandèmia— sinó d'ocupar cadires. Són uns comicis més simbòlics que mai, cosa que, cal no confondre's, també és important. El tercer protagonista va ser el director adjunt de La Vanguardia i moderador, Enric Sierra, que al final del debat se li van escapar una mica els pets i va fer el ridícul felicitant els candidats pel seu to gris i per saber parlar un darrere l'altre. Comprenc que aquesta classe de parvulari amb nens xutats d'heroïna fins a les celles és un somni humit per a la Famiglia Godó, però es podrien tallar una mica a l'hora d'exterioritzar-ho.

Com a nota al marge, el castellà avança imparable com a llengua política de Catalunya i, a banda de VOX, el PP i C's, fins i tot el presumpte Presidentilla ja el fa servir amb naturalitat. Però això no és res que sorprengui. La resta de jornada, un cop el TSJC va confirmar la bona nova del dia de Sant Valentí, va ser inesperadament intensa, amb tots els partits abocant-se als seus espais virtuals delerosos d'amollar les seves matraques respectives. En algun moment, davant la impossibilitat de seguir tot el que es feia, vaig tenir una mica del conegut complex FOMO (Fear Of Missing Out o sensació d'estar perdent-se alguna cosa important) que, gràcies a déu, a poc a poc me n'he anat desfent. Però no va ser fàcil les primeres hores donada l'acumulació d'imatges impactants i d'entusiasme polític.

Una jornada (massa) intensa

Vam veure autobusos pintats de cap a peus amb els logos de Junts i vam tenir servida la primera polemiqueta de campanya amb els cartells de Ciutadans de les abraçades. Els primers van sobrats de pasta, que per això estan a totes les Diputacions del país— però als d'Arrimadas els bancs ja no els deuen voler deixar pasta preveient l'hòstia que s'estan a punt de fotre. Els taronges, potser per contrarrestar la cara permanent de pomes agres de Carrizosa i l'agror congènita del partit, van inundar Barcelona de gent abraçant-se. El problema és que no van contractar cap fotògraf ni cap actor publicitari i van recórrer a fotos de Shutterstock, d'arxiu. Evidentment, el pastís es va descobrir de seguida i la companyia va haver de recordar que la lletra petita dels contractes de cessió d'imatges impedia fer-les servir amb finalitats polítiques. La primera campanya de C's, per tant, ha durat un dia i s'ha hagut de retirar. No em direu que no és divertit. No podíem començar millor.

Però tot i aquests primers impactes prematurs, el plat fort del dia va ser l'alliberament dels presos, que van sortir de Lledoners com uns miures, disposats a envestir tot els que se'ls posés davant. Veurem si poden mantenir aquest estat de sobreexitació, perquè ja se sap que després de les arrencades de cavall vénen les aturades de ruc. I entre tots ells, com sempre, el més gros va ser Junqueras, que va estar sembrat en el seu primer míting. Fent ús del seu nou to carcerari, va rabejar-se en la seva llibertat i en les ganes de parlar que tenia. El gran argument que té ERC per pretendre el poder és que els republicans han sacrificat més que ningú i, en una seqüència lògica discutible, són els que més se'l mereixen. Junqueras va acabar amb una arenga salvatge, al límit del plor i de l'emotivitat i amb un 'Visca Catalunya Lliure' que va mullar calces de Fraga a Maó i de Waterloo a Calafell.

Avui tindrem Pedro Sánchez a la Imperial Tarraco, la de ciclòpies muralles. Demà us ho explico.


Comentaris

envia el comentari