YOUTUBE:

🎥Els millors vídeos i directes al canal de Youtube de CatalunyaDiari. ➡Segueix-nos GRATIS punxant aquí. T'ESPEREM!

Diari de campanya (2): muralles de Tarragona

Pedro Sánchez va desembarcar ahir a Tarragona per desplegar la seva llarguíssima i trempadíssima anaconda. Mentrestant, Salvador Illa continua intentant explicar què és l'Efecte Illa i Laura Borràs promet la DUI per a 2025 (hehe). Tot això i molt més al capítol d'avui d'aquesta emocionant aventura política

Estimat diari: les muralles de Tarragona són un cinturó dels romans, un testimoni que pregona uns altres temps sobirans. Ahir hi va desembarcar l'Imperi. No pas des del Laci sinó des de la meseta de Madrid. La nau almirall duia per primer cop en aquesta apassionant campanya el President del Govern espanyol Pedro Sánchez que, segons diuen els entesos, tindrà una presència constant durant aquestes dues setmanes. Ahir va començar a repartir joc amb un discurs de tres quarts d'hora ple de números, de pluja de milions i de bondats socialistes que va ser, cal admetre-ho, una manera prou elegant de treure's la polla davant de la província irredempta.

Fa tot l'efecte de tenir-la bastant gruixuda —o doble, com diem al Camp de Tarragona—: les mans grosses, els ossos amples, la mandíbula marcada. Són tot signes fefaents d'un equipament complet i eficaç, que necessita poca manipulació per asssolir una duresa i una disposició fornicatòria perfectament homologable en l'àmbit europeu. En l'eterna discussió filosòfica i urològica entre els membres de sang i els membres de carn, Pedro Sánchez deu estar clarament enquadrat entre els segons. Cigales fetes per manar i disposar. El President, sense papers, va recollir tots els guants que li van llençar els seus predecessors oratoris. En especial el discurs de reivindicació tarragonina que li va servir el nou fitxatge del partit, Rubén Viñuales, que ve de Ciutadans. Està bé que sigui conscient dels problemes estructurals de Tarragona i del volum de les indústries químiques i turístiques locals. Ara faria falta que l'Estat hi fes alguna inversioneta, més enllà de les bones paraules habituals.

Sánchez, a banda de la lletania de números, va dir alguna cosa ben estranya. Va dir que li hauria agradat anar a Montblanc però que no havia pogut. Que havia volgut anar a veure una obra de teatre de Jordi Casanovas al Morell —deu ser el nou dramaturg del règim i futur premi Cervantes, si des de Madrid no tenen por de citar-lo— i tampoc havia pogut. Que hauria volgut sobrevolar la província per veure el complex químic i el Delta de l'Ebre des de l'aire, però tampoc. Per tot això tendeixo a pensar que el PSC-PSOE té divergències serioses entre la voluntat i i l'acció. A no ser que sigui tot xarlataneria, que també podria ser. El President també va afirmar que Catalunya ha perdut una dècada, com si ells no hi tinguessin res a veure, com si no ens haguéssim passat els anys deu refent-nos de la desfeta econòmica, moral i simbòlica que va propiciar el règim de Zapatero. En fi, socialistes, què us he d'explicar.

Els misteris insondables de l'Efectilla

Mentrestant, Presidentilla continua volent explicar, amb fortuna relativa, en què consisteix l'Efectilla. A mi encara no em queda gaire clar, després del seu pas infaust pel Ministeri de Sanitat, en l'únic que veig que se'n surt és en l'atracció de votants i espais de Ciutadans. A can PSC no són rucs. Saben que si mantenen la seva base històrica d'electors i hi poden sumar un percentatge respectable dels antics suports a Albert Rivera i Inés Arrimadas tenen alguna opció d'acostar-se a la victòria. Però és una victòria molt més complicada que el que s'ha venut des dels mitjans adeptes i des de l'últim CIS, on semblava que havien d'arrasar. Ja a l'últim CEO de la Generalitat —també cuinat, per descomptat— la distància amb ERC és de cinc punts en intenció directa de vot i gairebé deu diputats. Insalvable si Salvador Illa no aconsegueix omplir d'algun contingut les expectatives artificials que s'hi han dipositat. De moment no va gaire bé. I ho van acabar d'espatllar quan els socialistes van tornar a treure, ahir mateix, la pastanaga de portar el Senat a Barcelona. És una facècia tan recurrent els últims trenta anys com les bombes d'Espartero i se la treuen del barret ja sigui des del govern o des de l'oposició. Cada vegada que ho fan, esclar, la penya es descollona.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

El PSC ho podria tenir més fàcil si les posicions de l'unionisme i l'independentisme no estiguessin tan polaritzades i no aprofundissin tant en una presumpta crisi de convivència a Catalunya que no ha vist ningú i que és la fake new més enorme que ha produït el Procés. Molt més que la DUI i la independència exprés en divuit mesos de Rufián. És curiós perquè un dels arguments de força de la campanya socialista és acusar els adversaris de trumpització. Però el PSC està atrapat en aquest racó del quadrilàter i, ara per ara, només pot aspirar a esgarrapar votants de C's abduïts per aquest fals relat. Amb una mica més de cintura, tindrien espai per erosionar Junts, tanmateix. Ahir, fins i tot, la barruda de Laura Borràs va tenir els sants ovaris d'anunciar que si és Presidenta activarà la DUI i tindrem República Catalana el 2025. No el 22, ni el 23, ni el 24, no. El 2025, per tenir quatre anys més per amorrar-se a la mamella dels pressupostos discrecionals de la Generalitat i poder-ho tornar a prometre a la pròxima campanya. Jo és que al final semblarà que li tinc mania a aquesta augusta i poètica senyora que ara, per més inri, diu que s'han acabat les paraules buides.

Més coses d'ahir. Carme Forcadell va sortir de la presó. I tot i que Oriol Junqueras la va anar a rebre a la sortida de Wad-Ras, l'expresidenta del Parlament va mostrar un to molt més baix que el president d'ERC o que els Rulls i els Turulls de Junts —que han intentat les últimes hores introduir sense èxit el concepte marcià de «castració química de les institucions catalanes». Alguna cosa em diu que Forcadell tindrà un paper secundari en aquesta campanya i que, tot i demanar que cap independentista es quedi sense votar el 14-F, el seu mal no vol soroll i està de tornada d'aquesta guerra. És lleig posar en una balança el sofriment dels altres, però fa la impressió que aquesta dona ha patit més que la resta. I, d'altra banda, la seva condemna va ser la més injusta del tribunal de la Inquisició de Marchena.

El PDeCAT: fent ràfting per la Noguera Pallaresa amb un rai desballestat

Vam tancar la segona jornada amb estrany acte virtual del PDeCAT, que va deixar la candidata Àngels Chacón a la banqueta i van abordar els problemes de la Catalunya rural amb els caps de llista provincials. La sensació general és que els demòcrates estan desaprofitant les oportunitats i contradiccions que els tres favorits —ERC, Junts i PSC— els estan deixant en safata de plata. És discutible el to de campanya arnada i antiga, incidint massa en la nostàlgia pujolista, que els allunya de la centralitat liberal i pragmàtica que busquen. Potser m'equivoco, però sembla un error. En el míting d'ahir mateix, era perfectament palpable que dins del partit saben prou bé què volen però que van bastant perduts en la manera com arribar-hi. Ahir es van fer un batibull amb els números per justificar que són el partit dels pobles petits, i es va evidenciar per on pot morir la proposta. Per un costat hi ha propostes concises com la de Marc Arza, que va quantificar en 300 milions d'euros la inversió per salvar definitivament el Delta de l'Ebre de la desaparició. O l'atac pertinent del candidat per Lleida Marc Solsona a la vergonyosa campanya de Ramon Tremosa de Junts, que no només no té ni puta idea de Lleida sinó que a més fa servir els recursos del Govern per anunciar mamarratxades com els 'Dies Blancs' per anar a esquiar durant la pandèmia.

Per altra banda, el PDeCAT s'entesta a ensenyar mòmies polítiques com Joana Ortega, que ahir presumia de les medalles de la inhabilitació per la consulta de 2014. Cosa que és bastant rídicula a dia d'avui quan hi ha presos polítics pels fets del 2017. Aquestes aparicions espectrals no només no sumen, sinó que resten. Potser els únics cadàvers que podrien tenir influència com estendards al camp de batalla serien Pujol i Mas. Però el primer està a les tres pedretes i el segon encara està acollonit, amb poques ganes de mullar-se i refugiat en el paper institucional d'expresident. En definitiva, tot i que un CEO que li rebaixa opcions només els deixa a mig punt de la representació parlamentària, el PDeCAT té mala peça al teler. Si no entren, contra l'adversari —Junts—més lamentable de la història, serà per fer-s'ho mirar.

En fi. En el capítol de demà estarem pendents del debat de TVE, el primer que la cadena ha programat íntegrament en castellà. Junts, ERC i la CUP ja han dit que ni de conya, com és lògic, però veurem com s'acaba resolent. Estiguin Bonets.


Comentaris

envia el comentari