Estimat diari: m'agraden els colors, les camises florejades: turqueses, verds elèctrics, grocs i blaus. El negre no és el rei, només la mandra explica que no intentem trobar combinacions més divertides. Els partits contendents a les eleccions catalanes es van acollir ahir a l'evangeli segons Sanjosex i ens van oferir un debat colorista a Televisió Espanyola. Lluny de la grisor i els temptejos que tan van agradar divendres passat a La Vanguardia, tot i ser un debat igual de lamentable pel que fa a idees i propostes el d'ahir va oferir una mapa molt més clar del color polític de cada partit i dels missatges que llancen a les seves bombolles ideològiques respectives. El Parlament no serveix per a res útil, però almenys hem aconseguit configurar un magma pintoresc, com una pastarada de plastilina de nou colors vivíssims amb què la ciutadania es pot entretenir a fer figures obscenes —anava a escriure 'polles', però ja m'han renyat pel la meva fixació fàl·lica en aquesta sèrie.
El debat de TVE, que va generar certa expectació, va ser l'acte més destacat del primer diumenge de campanya. Però abans de repassar el paperot de cadascun dels candidats farem un comentari previ d'un tuit de Sònia Guerra López, que és feminista i socialista, diputada i portaveu de Drets Socials PSC-PSOE, secretària de Polítiques Feministes del PSC i secretària de Municipal (sic) dels socialistes del Baix Llobregat.
Participar en un debate electoral sobre #14F para toda España y no ver la ventana de oportunidad que supone hacerlo en la lengua que permite que te comuniques con todo el mundo es provinciano a la par que maleducado #DebateCATrtve#GanaIlla
— Sònia Guerra López/❤ (@SonyaGuerraLpz) January 31, 2021
Amb el pretext que el debat es veuria a tot Espanya, TVE va intentar forçar els candidats dels partits d'obediència catalana a expressar-se en castellà. Naturalment —per una mínima dignitat i per no suïcidar-se políticament— s'hi van negar, de manera que es van poder veure els debatents però se sentien doblats mitjançant traducció simultània. És veritat que pel canal en desconnexió de TVE Catalunya es podia veure en versió original, però l'impacte va ser gros, sobretot quan vam poder gaudir de Carles Riera amb una veu nasal d'Ànec Donald de Chamberí.
El castellà s'entén a tot el món
Quan portem tota una legislatura parlamentària i uns primers dies de campanya en què hi ha candidats com Carrizosa, Garriga o Alejandro Fernández que no fan servir el català ni pel mal de morir, sembla absurd que es pugui pretendre que la llibertat d'elecció lingüística entre els dos idiomes oficials del país només hagi d'anar en un sentit, però la pressió exercida per la televisió pública espanyola anava exactament per aquí. Un nou pas en l'escalada per fer del català una llengua subsidiària que hauria de fer caure la cara de vergonya a l'ens, si en tinguessin. FIns i tot vam haver d'aguantar la salafarda del moderador, un gallec al caire de la subnormalitat que no tenia puta idea de res ni gràcia per conduir un debat rònec i de format avorrit i previsible, que va gosar renyar els representants polítics per no fer servir la llegua pretesament comuna.
Per sort, cap dels participants va fer sang en aquesta qüestió estúpida. Però va servir als sectors més ultramuntans, com la senyora Guerra del Baix Llobregat que considera que parlar català és provincià i de mala educació i que en castellà t'entén tot el món. Certament no se m'acut exemple més palmari d'allò de la biga a l'ull propi. Realment, n'hi ha que sembla que no hagin sortit mai de casa.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Bé, ara que ja m'he desfogat, abordem l'1x1 d'un debat que va estar cronometrat amb cronòmetres de la Federació Catalana de Bàsquet, perquè ningú es passés ni un segon del temps de possessió. És ridícul, ja ho sé, però va ser la màxima innovació del programa. Ho farem en l'ordre que va fer servir TVE, que és molt obedient amb tots els criteris de la Junta Electoral Central —com en la inclusió de VOX— i amb totes les lleis tret de la de Política Lingüística del Parlament de Catalunya.
Els candidats, un a un (n'hi ha massa)
Carlos Carrizosa (C's). La barba molt ben arreglada, però amb aquest posat d'espatlles caigudes habitual i la mala llet de sempre. Carrizosa és completament immune a les revolucions dels somriures, cosa admirable, però també es més pesat que portar una truja a collibè. Ahir tampoc va estar gaire inspirat en l'oratòria i es va notar com d'acorralats es veuen a Ciutadans per l'opa socialista. Va intentar atacar Illa amb els mantres habituals de la divisió i la confrontació entre catalans, el cop d'estat nacionalista, les multes lingüístiques o la propietat sobre els votants de l'Àrea metropolitana de Barcelona. No li fa fer ni pessigolles al candidat del PSC, ni quan va preguntar-li si pactaria amb ERC i va contestar Pere Aragonès dient que no. Va fer bastant el pena.i va ser el pitjor dels unionistes.
Àngels Chacón (PDeCAT). Va en segon lloc perquè el partit encara ostenta els drets electorals de Junts per Catalunya, però la sensació és que això durarà poc. Tothom li fa la cobra a Chacón, a l'espera que el PDeCAT quedi fora de l'arc parlamentari i poder-se oblidar del molest gra al cul que representa per a ERC i Junts. Sobretot per als segons. Laura Borràs es va esforçar bastant en ignorar-la i a Chacón li va faltar picardia per fer-la saltar. L'haurien pogut atacar més per la seva participació al Govern fins fa poc, però no li convenia a ningú. Va estar bé en el pla econòmic i de propostes —de fet, la millor en aquest aspecte— i més justeta quan va treure els missatges recurrents del partit en contra de la CUP —ja comença a ser una fixació malsana—, contra l'ocupació il·legal o a favor de l'escola concertada.
Pere Aragonès (ERC). Si en una cosa estan a prop el PSC i ERC és que tenen un mal candidat. Aragonès, amagat darrere d'unes ulleres antiquades no va dir cap bajanada, va estar correcte i conciliador. En algun moment ràpid de reflexos i tot. Però té el carisma d'una llúdriga i naufraga quan ha de defensar la seva gestió. A més no pot imposar-se a Borràs, que és la seva gran contrincant i comença a entreveure la clàssica ensulsiada final dels republicans a la recta final de les campanyes. Va demanar un cara a cara a Illa, per fer la pirula a Junts, que va sonar desesperat en un moment en què ja hi ha enquestes que els deixen en tercera posició. Va demanar un referèndum d'autodeterminació (hehe).
Laura Borràs (Junts). Guapíssima com sempre.
Salvador Illa (PSC). Es va dedicar a fer només intervencions sobre la seva campanya de vacunació, en el seu to habitual d'estar llegint el Necronomicon. Fins que es va començar a sentir còmode i engoril·lar-se, sobretot pels atacs innocus dels unionistes i perquè els independentistes no li poden atacar gaire una gestió sanitària que és pràcticament la mateixa, i va començar a repartir joc. Li va etzibar un sonor 'això no t'ho creus ni tu' a Borràs, en referència a la reactivació de la DUI, i alguna frase lapidària dita amb inesperat to xulesc que va agafar a tothom desprevingut. A ell mateix també, que després de pronunciar segons què no podia amagar una rialleta de conill. Ens va deixar un gloriós 'no estamos tan mal' laportià i va tenir la barra de treure un paper amb la mandanga de la Taula de Diàleg que li va valdre una acusació de trilerisme des de la CUP. Tot en castellà, tret de la invectiva a la Laura.
Jèssica Albiach. Molt sòlida. Va fer la impressió d'haver-se preparat tots els paranys possibles on la podien fer caure i els va anar esquivant amb elegància. Té après com resoldre la contradicció d'estar a tots els governs i encara anar de revolucionaris de saló. També abusen d'alguns missatges recurrents, com la pretesa xenofòbia general del nacionalisme català. Però ningú va gosar enfrontar-s'hi. Juntament amb Borràs, va exercir de femella alfa i va posar les tetes sobre la taula en més d'una ocasió, com quan va desmuntar el discurs de la CUP recordant a Riera que han investit tres presidents del Govern actual. Albiach va fer un favor ahir als Comuns, que ja van remuntant en les enquestes i poden tenir un paper en la governabilitat. Va fer la majoria de les intervencions en valencià.
Carles Riera (CUP). Va prendre el relleu de la cap de llista Dolors Sabater, pels mecanismes interns particulars de la formació anticapitalista. Va voler erigir-se en el garant de l'independentisme i en l'àrbitre entre les dissensions de Junts i ERC. És a dir, un tornar a començar amb la dinàmica d'anys enrere. Ho va fer, això sí, amb convenciment i un discurs travat i sense gaires fissures, cosa que no es pot dir dels seus adversaris. Pot tornar a fer forat en l'electorat d'ERC decebut per les polítiques de via ampla, com diuen a can Aragonès.
Alejandro Fernández (PP). Va ser el candidat amb menys visibilitat, tot i que es va passar dues hores amb els pectorals inflats com un gall del Penedès fent els set dos de pit de 'La filla del regiment' com si fos el tenor Juan Diego Flórez. Va estar bé en la seva línia, no va caure gaire en la demagògia com Carrizosa o Garriga, però sembla que el PP s'ha quedat sense electorat a Catalunya i no se sap ben bé a qui es dirigeix.
Ignacio Garriga (VOX). Marcià. No va debatre. Va estar a més fluix del que és habitual i es va dedicar a colar els seus missatges sobre seguretat ciutadana i immigració als seus potencials electors (molts). VOX té un programa populista clar i ja poden dir els altres missa, que van a la seva. Carles Riera es va queixar que TVE deixés que s'expressessin consignes racistes i d'ultradreta, cosa que va representar l'enganxada més crua del debat. També li va dir Miquel Iceta a Salvador Illa, que va ser la intervenció més brillant de la nit.
I fins aquí. La setmana que ve tornaran a debatre a TV3, i espero que ja estiguin tots prou cansats per perdre els papers i dir-se el nom del porc. Demà explicarem la trobada de presos polítics en un aplec del caragol que s'ha de fer al Palau Robert. Salut i peles.