Diari de campanya (6): els vaixells d'Stienkarrasi

Arribem al final de la primera setmana de campanya amb la llengua fora i amb la guerra bruta totalment desencadenada. Hi ha dubtes de si Junts podrà mantenir lligat l'allioli en què s'ha convertit la formació o si els de Puigdemont naufragaran abans de poder tocar cuixa. Mentrestant, els unionistes d'esquerres continuen al seu rotllo: el PSOE inflant enquestes i els Comuns fent bailoteos olímpics

Estimat diari: per les aigües de les illes, per les ones de la mar, els vaixells d'Stienkarrasi van cercant la llibertat. Volga nostre, Volga nostre, que ets el riu nostre estimat, no coneixes la gran pena que pateixen els cosacs. El primer que s'ha de saber sobre la rebel·lió dels cosacs del Don i de l'heroi popular rus Stenka Razin és que va acabar esquarterat de viu en viu a la futura Plaça Roja de Moscou. Això va ser el 1671, uns quants anys abans de lo nostro™. Durant una dècada, però, Razin va posar contra les cordes el règim absolutíssim del Tsar de Rússia. Se'n va sortir perquè soscavava la noblesa i la burocràcia moscovita i perquè no parava mai quiet: era nòmada i amb poques galeres pujava i baixava pel Volga, sense que l'exèrcit regular del Tsar el pogués enxampar mai. Va ser una mena de revolucionari líquid i, com us he dit, va fer la fi del cagaelàstics quan es va aturar i va intentar assegurar el control de diverses ciutats fortificades del transcurs del riu. L'última d'elles, on fou capturat, Kaganlyk.

La moral d'aquesta història és que no pots jugar a les guerrilles i anar a la processó. El nostre Stenka Razin actual és, òbviament, Carles Puigdemont, de qui l'ideòleg del catalanisme excursionista Xesco Boix ja en va glossar l'epopeia fa molts anys. El nostre president legítim està fortificat al seu Kaganlyk belga particular, però cada cop l'assetgen més enemics. Tsaristes madrilenys sanguinaris, sí, però també enemics interiors que no veuen l'hora de fer-li el llit. Això, naturalment, té repercussions directes en la campanya electoral que vivim, on l'objectiu primordial de Junts és que no s'intueixi que sota les ràtzies i operacions militars brillants de la resistència hi ha la desesperació de saber que el final s'acosta.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Realment ho estan fent bé, aconseguint portar el discurs de campanya més o menys per on volen. Com vèiem ahir, Oriol Junqueras ja va detectar el problema i es va despenjar amb acusacions directes de corrupció a Laura Borràs que la candidata de Junts no va tenir més remei que replicar acusant el president d'ERC d'estar també condemnat per malversació pels malèfics poders tsaristes. És una guerra brutíssima que només pot fer que créixer i on els juntaires hi tenen més a perdre que els republicans. Una capseta blanca que s'obre i no es tanca, per molt que la monacal Marta Rovira s'estripi els hàbits i demani unes rectificacions lamentables. L'estratègia dels de Puigdemont s'aguanta amb pinces i depèn de què no esclatin les dissensions internes en aquestes dues setmanes de campanya i poder tocar cuixa de poder —sigui des de la Presidència de la Generalitat o pactant govern— abans que no es tirin tots els plats pel cap.

Mal rollete a Junts

KRLS no pot veure Borràs, a qui es va haver d'empassar com a candidata com a mal menor i perquè des de l'exili de Kaganlyk-Waterloo té la capacitat de maniobra limitada. Els Dupond i Dupont —Rull i Turull— també estan molestos amb la Lauríssima, que els té esclavitzats d'acte de campanya en acte de campanya, quan el que voldrien és aprofitar el tercer greu penitenciari —mentre no els el revoquin— per passar més temps amb la família. També hi influeix molt que no s'han acabat de sentir acompanyats pel partit, i que ells volien que el presidenciable fos Damià Calvet. En això, com en tantes coses, es va imposar el criteri del quimtorrisme, que entre conyeta i conyeta va manar molt més del que ens pensem i encara conserva ascendència sobre llocs clau de Junts.

Arribaran sense apunyalar-se per l'esquena al 14-F? Pot ser que sí, perquè en saben molt i són uns especialistes en la supervivència en la jungla que ni el Rambo de la segona part de Rambo. Mentre corri una mica d'aigua pel Volga, les naus puigdemontistes podran escapar-se del seu inexorable destí, que és trair-se les unes a les altres i autodestruir-se. Hi ajuda bastant l'Imperi espanyol, que no para d'omplir la piscina perquè els vaixells no s'avarin. Espanya continua sense oferir cap sortida digna ni al processisme ni a Catalunya, es fan públics els números que demostren que és l'Estat de la Unió Europea —amb diferència— on les ajudes econòmiques per la pandèmia han estat més exigües, tot i el govern més progressista de la Història. Sense comptar que Bárcenas impugna més de vint anys de règim polític espanyol o que ni tan sols la Junta Electoral Central pot garantir la constitució de les meses del 14-F per falta de personal i un conat de desobediència sanitària. Si m'esteu fent escriure aquestes merdes cada dia perquè al final no hi hagi eleccions em sentireu, fillsdeputa.

Per acabar de completar el putiferi, el CIS contraprograma l'últim CEO i publica de manera excepcional una altra enquesta on —encara que costi de creure— infla encara més les opcions del PSC i les fa enfilar fins a gairebé el 24% del sufragi, una xifra que ni xutats d'M i rebotits de cubalibres. Certifiquem així que uns i altres han perdut el món de vista i, ja posats, la poca vergonya que els quedava.

La rumba atronadora

I si hem de parlar de vergonya aliena, esclar, no podem passar per alt el Rap dels Comuns que ha acaba de saltar a les xarxes socials. Sí, sí. Han fet un 'rap'. És una imatge perfecta del que representa aquest partit, que volen anar de modernets i fan servir un gènere musical dels anys vuitanta, que és exactament on s'ha quedat tota aquesta tropa de retòrica buida i refistolada. Hi surt Ada Colau com a principal estrella —deixant una Albiach molt sexi en segon pla— que té la barra de deixar anar el lema 'Tenim més poder del que ens han fet creure'. Altament significatiu que l'alcaldessa de Barcelona gosi continuar per aquest camí peronista, perquè deu ser senyal que funciona i que encara pensen que en trauran rèdit polític. Entre tot el blablablà revolucionari de pixarrí, cal destacar l'actuació i actitud hiphopera de Pisarello, un veritable nigga que m'agradaria veure, si el deixéssim abandonat en una barriada de Los Angeles, si se'n sortiria sense que li entaforessin la patilla de les ulleres pel canal de la uretra.

"Vam néixer a les places aturant desnonaments, sabem d'on venim i on anem, vam entrar a la institució per tornar-la a la gent... som diversitat i mescla, rumba atronadora", canta l'alcaldessa i deixant de banda que 'atronar' és un verb que en català (ni en valencià, Jéssica) no existeix, em fa pensar que si poden viure encara de la mandanga dels desnonaments i la diversitat després de sis anys instal·lats a la poltrona de la tercera institució de Catalunya, és que els Comuns també compten amb una bona bossa d'electorat retardat disposat a deixar-se enredar que no té res a envejar als votants del processisme i en concret de Junts, que estan a la pole position d'aquest mèrit dubtós.

Qui sap, potser Ada Colau també viu fortificada en un Kaganlyk a la Plaça Sant Jaume, però sembla poc probable que l'Imperi la vulgui desallotjar, si tenim en compte que la va posar Manuel Valls. Recordeu els keywords: Tsar, Plaça Roja, Moscou, esquarterat, viu en viu, final. Demà tornaré, si déu i la Mare Rússia volen.


Comentaris

envia el comentari