Pere Aragonès, en una imatge d'arxiu al Parlament.

Diari de campanya (7): si vols aigua ben fresca

I al setè dia Nostrossenyor va crear el tedi. Després de dues jornades en què els candidats han jugat amb el foc de la corrupció, els caps de campanya —neguitosos— comencen a fer marxa enrere i se centren més en la gestió sanitària i un volgut to gris que els tregui del fangar. Les cròniques periodístiques fan adormir les ovelles i el PP s'aboca, un altre cop, a la irrellevància.

Estimat diari: si vols aigua ben fresca a la font has d'anar. Si el que vols és fer gresca un bon vi has de comprar. Oh, larà, liria, oh, larà, cucut cucut. En aquestes tres màximes es resumeix l'actitud que la ciutadania necessita per afrontar el tràngol d'aquestes eleccions autonòmiques que podrien ser les últimes de la història, no perquè Catalunya s'independitzi sinó per costa imaginar que aquest tinglado pugui aguantar quatre anys més dempeus. Jo recomanaria anar a votar, per poder explicar als nostres néts una altra extravagància que fèiem de joves.

S'ha de tenir en compte que la xicalla d'ara ja no diu que "un bon vi has de comprar" sinó que el vers de la cançó xirucaire tradicional s'ha censurat i s'ha canviat per un de més políticament correcte: "vine amb mi a cantar". És a dir, que ja no podem comptar amb la saviesa popular que ens assenyala el camí davant d'espectacles xirinolescos com el d'aquesta campanya: engatar-se fins a perdre el coneixement. Sobre la frescor que cal anar buscar a la font, per seguir la metàfora, es pot tractar de dues coses, deixeu-me fer d'oracle dels anhels del poble.

Pot ser que estiguem parlant de periodisme. Seria trist, perquè he estat revisant la competència i, sembla mentida, però el millor que s'està fent és aquesta sèrie que esteu llegint, d'un mal gust lamentable i ple d'insults i de referències fàl·liques. Al NacióDigital han fet un podcast que va molt bé per fer la migdiada. El Juliana està desaparegut —deu ser a Itàlia—, cosa que s'agraeix. Guillem Martínez s'entén menys que mai i el José Antich ahir escrivia al Nacional que la campanya acaba de passar el Rubicó, una frase al voltant de la qual encara dono tombs. És probable que volgués dir que 'passem l'equador', però estan tan enfeinats llepant els perineus de Puigdemont i Borràs que no se'ls pot demanar precisió semàntica.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

També podria ser que l'aigua fresca fos la independència, però cal ser realistes i explicar que pels partits catalanistes ja és una bassa estancada i putrefacta, amb una capa de verdet de dos dits que no hi ha ningú que tingui ganes de netejar. Hi ha els de Primàries, que encara fan anar la independència com a concepte operatiu i se'ls veu convençuts. La cosa és quan deixen anar lemes com 'la independència es fa fent-la', que et cau un colló per cada camall. Primàries s'està convertint en una veritable plataforma antisistema, però no amb la connotació positiva que sol tenir aquesta paraula sinó una de més descriptiva: literalment, la seva fórmula antipolítica de voler entrar al sistema sense passar per l'adreçador de la partitocràcia és una quadratura del cercle de resultat certíssim.

El noi Aragonès

Vaja, que està clar que la mandanga politíca fresh i the place to be és la meva. (M'he d'animar jo a continuar el repte esclavitzador del dietari). També cal esmentar l'espai de Joel Díaz a l'APM de TV3, que és l'únic en els mitjans de masses que diu les coses pel seu nom. Abans-d'ahir va protagonitzar amb Pere Aragonès una escena divertidíssima, on el va fer pujar tres graons per posar-se a la mateixa alçada. Davant la insistència en la recepta trilera d'ERC i el processisme, Díaz li va deixar anar un sonor "esteu fent el mateix que fa cinc anys, no puc entendre com encara la gent us ho compra". És tal qual això. La resposta del noi Aragonès, silenci. Grills.

Hem de parlar del bo d'en Pere. S'acabi com s'acabi aquesta campanya —segurament no gaire bé per als interessos i expectatives d'ERC— els republicans hauran de fer acte de contrició ii preguntar-se on volien arribar amb un perfil com el d'Aragonès al capdavant. Si l'objectiu és replicar la grisor burocràtica del PSC de l'Efectilla, no van del tot malament. És probable que el càlcul de mantenir el perfil baix i defugir l'estridència sigui volgut. Aquest extrem es veuria reforçat per la presència reduïda de Gabriel Rufián en campanya i per la voluntat de fer lloc mediàtic a Oriol Junqueras, que continua amb la turra de les bones persones i l'amor, conceptes que fa servir com granades de fum que exploten al mig del camp de batalla. Junqueras també reincideix amb l'amenaça de posar el referèndum sobre la taula, però ara —promet— afirma que estaran preparats. Gràcies per la sinceritat, Oriol. I per ser tan bona persona.

En la segona setmana de campanya, un cop passat el Rubicó d'Antich, els republicans matisaran els seus atacs de Junts i se centraran més en la gestió sanitària, amb la qual cosa Alba Vergés tindrà més espai, cosa que no se sap si pot afavorir les opcions del partit o acabar-les d'enfonsar. En tot cas, hi ha confiança en què la presentació del pla català de vacunació contra la Covid i el relaxament de mesures calendaritzat hàbilment per a dilluns vinent contrarestin el relat que ha pogut imposar Junts en aquesta primera setmana. En això, tindran el suport dels socialistes, que han estat especialment desafortunats en el cos a cos del Procés i han intentat colar sense gaire fortuna eslògans com el 'passem pàgina'. Avui, per cert, Presidentilla ha anunciat que s'abaixarà un 30% el sou si és Presidentilla. És a dir, que si ha de recórrer a aquesta demagògia pornogràfica és que tampoc les tenen totes.

El PP, de convidat de pedra

Sembla que no hi siguin. La campanya del PP és dramàtica i si no fos perquè els vells fraguistes són un electorat fidel i no hi ha manera que la dinyin, no seria descartable contemplar una aniquilació completa al Parlament. En un país normal, i després de la merda que assola els populars als jutjats, seria impossible que el partit se'n sortís sense una refundació. Ja hem vist que per bastant menys —en termes d'escala— Unió Democràtica s'ha extingit i Convergència ha hagut de fer jocs de mans per no seguir el mateix camí. A Espanya tot és possible, però, i l'ensulsiada de C's i un cert control del deep state encara els dóna alguna opció de supervivència.

D'aquí la cara de circumstàncies d'Alejandro Fernández, que oscil·la entre fer pena amb ala seva campanyeta d'emoticones i una necessitat de mostrar una moderació i un seny que el deixa fora dels grans titulars i d'un protagonisme que per talent polític podria tenir. Bé, això també és un altre lloc comú, de fet. Fernández sempre ha estat considerat un polític intel·ligent, un bon orador parlamentari i un home de tarannà dialogant. Però sembla improbable que pugui desfer-se de la deriva del partit que l'obliga a jugar la partida contra el PSOE i VOX amb les mans lligades a l'esquena. Ara per ara, pinta que acabarà a la paperera de la Història. Ni gresca ni aigua fresca, Alejandro. I així no anem enlloc.

Vaig a obrir una ampolla de vi. Si demà no estic gaire ressacós potser torno a explicar-vos alguna cosa. Ciao.