Albert Soler Bufí és l'últim mohicà del periodisme català. Des d'un diari local a Girona retrata, amb sarcasme i ironia, sarcasme i ironia de camp de futbol de «tercera regional», els protagonistes polítics del procés català. El president Puigdemont és «en Vivales», en feliç expressió del pare de l'Albert; el president Torra és en «presidentorra» i el senador Jaume Matamala és «el botiguer».
[predef]catalunya-diari-81[/predef]
Sota la lupa de l'Albert, la lupa insensible dels bons periodistes, hi han passat totes les primeres espases de la política catalana. Quan se li pregunta que per què no fueteja als polítics constitucionalistes, diu que ho fa «per compensar. Els constitucionalistes estan sempre rebent per part de TV3, la premsa i altres».
Així doncs, no és d'estranyar que les seves columnes siguin llegides amb deler per aquells que no combreguen amb el procés. Fins i tot aquells que abans del procés eren objectiu de la sàtira de n'Albert, el PP i el PSOE. L'Albert s'ha transformat «en quelcom semblant a un símbol de llibertat pels qui viuen com vivien els gais fa 30 anys, a la clandestinitat». Ens explica el cas d'una persona que li va escriure pel 'Messenger' per indicar-li que li agraden molt els seus articles però que «no s'atreveix a donar-li m'agrada, per què, ja saps, la feina, la família...»
Al periodista gironí li han fet arribar que el president Puigdemont llegeix els seus articles a Waterloo. A l'Albert això no li fa ni fred ni calor perquè Soler deixa clar que poseeix aquell 'tanmenfotisme' necessari dels bons periodistes. Un 'tanmenfotisme' que barreja amb l'actitud agraïda de qui és una bona persona i s'ha trobat amb un reconeixement que no ha buscat perquè, com ell diu, «en tinc prou amb el meu sou de periodista, no aspiro ni a cap càrrec ni a cap nomenament».
Albert Soler és una bafarada d'aire fresc en un escenari mediàtic marcat, majoritàriament, per l'excés d'analistes i tertulians, i, segons Soler, per la renúncia a la primera norma del periodisme: «el periodista ha de dubtar, dubtar de tot». El senador socialista tarragoní, Santi Castellà, ha sigut un dels presentadors de l'acte d'Albert Soler a Tarragona i l'humorista gràfic pelacanyes Miguel Villalba, 'elchicotriste', li ha fet de cicerone per Tarragona. Soler ha presentat el seu llibre a la Cambra de Comerç de Tarragona. CatalunyaDiari ha entrevistat a Albert Soler.
«Ara que ve el Nadal, estic per enviar-li un pernil a Puigdemont»
— Albert, el procés ha mort o és com l'energia, que es va transformant?
— És com l'energia, que ni es crea ni es destrueix. Es transforma. A més a més, a mi em va bé que sigui així, perquè he conegut un munt de gent interessant, en Ramón de España, en Víctor Amela... Gent coneguda; periodistes coneguts; persones anònimes... Tanta gent, i tan interessant, que jo firmaria que hi hagués un procés cada any. És més, estic per enviar-li, ara que ve el Nadal, un pernil al Puigdemont per tot el que ha fet per mi, perquè m'ho estic passant pipa, pipa.
— Has tret ara un llibre de recopilació de columnes que es titula «Estàvem cansats de viure bé». Què ens ha passat a tots plegats per endinsar-nos en un tema com aquest?
— Doncs això, que estàvem cansats de viure bé. Quanta gent del món voldria viure com es viu a Catalunya? No parlo només d'una qüestió econòmica, sinó de llibertats de tots tipus, de benestar, de tot plegat. Doncs bé, es veu que estàvem cansats d'estar tan bé i estan intentant d'engegar-ho tot a la merda perquè estàvem massa bé, és l'única explicació que hi trobo.
— Tu al procés, que ha tingut una dosi important d'èpica falsa, fas el paper de defensa central de tercera divisió...
— De tercera regional, que són més bèsties. Jo faig de destraler, però ho faig perquè he descobert que als polítics en general la crítica seriosa, hi estan tan acostumats, que els hi rellisca bastant. En canvi la sàtira i el sarcasme els hi fa més mal i ho faig així, primer, perquè els hi fa més mal, i després perquè sóc incapaç de prendre-me'ls en serio. A mi m'encantaria poder fer crítica seriosa de tot això.
«El periodisme català és una merda»
— El procés ha generat un llenguatge propi: «jugada mestra», «seguim», «cuidem-nos». Expressions que semblen tretes de llibres d'autoajuda. El procés ha sigut una cursileria?
— No hi ha res més cursi que aquestes crides que fa en Junqueras des de la presó o els tuits que fa en Puigdemont, el Vivales, des de Waterloo: és la cursileria en majúscules! És clar que ha sigut una cursileria però, als que no som cursis, la cursileria ens diverteix i a mi em sembla molt divertit perquè veig tanta cursileria, tanta idiotesa, que ric, ric molt.
— El procés què diu del periodisme català? Si és que diu alguna cosa...
— No diu res positiu, al contrari. Bé, podríem considerar que és positiu que algú ens faci veure que el periodisme català és una merda. Salvant excepcions, que sempre hi ha de tot, el periodisme català ha quedat retratat perquè la primera regla d'un periodista és dubtar, dubtar de tot, i des del començament, quan ens van començar a vendre que vindria una independència d'aquí a 18 mesos, que tot seria fantàstic, que seria l'òstia... Si ets periodista el primer que has de fer és dubtar, dubtar i preguntar i no, aquí el que va passar és que ens van dir això i els grans, estic parlant de les grans firmes, el que van fer va ser empassar-s'ho. S'han empassat des d'un primer moment les mentides que ens explicaven. Així ha quedat el periodisme a Catalunya, ha quedat retratat!
— El procés ha matat el sentit de l'humor a Catalunya?
— Totalment, va ser la primera víctima, el sentit de l'humor. Fas un article, o un acudit, com els que fa en Miki, el chicotriste, i parles amb algú i et diuen, ep, què d'això no es pot fer broma o que mentre hi hagi presos a la presó, no es pot fer broma d'això. Què collons, es pot fer broma de tot i de tot s'ha de fer broma. El sentit de l'humor ha mort. Aquesta gent, quan han vist que tot se n'ha anat en orris, encara estan més amargats, encara riuen menys. No riuen de res, i qualsevol cosa, si tu vols riure, s'enfaden, s'ofenen. Sí, no tenen sentit de l'humor aquesta gent, és bastant trist, perquè a sobre que els han enganyat, els hi han tret, el riure: no tenen res, pobrets!
«A Catalunya ens quedarà un càncer cronificat que és el llacisme»
— Si Artur Mas ens va donar a Puigdemont, i Puigdemont a Torra, Torra a qui ens deixarà?
— També he escrit sobre això. Seguint aquesta tendència, l'únic pitjor que se m'acut, pitjor que en Torra, és un musclo en escabetx i encara, segons quin musclo, podria ser més intel·ligent que en Torra. Hauríem de buscar un musclo ximple.
— Quin futur li veus a Catalunya? Perquè entre uns, els constitucionalistes, i altres, els independentistes, no queda clar cap a on anem...
— El procés serà com una malaltia crònica. A vegades, a algú li troben un càncer i els metges no se'l poden curar però aconsegueixen que es quedi allí, que es cronifiqui. Doncs nosaltres, a Catalunya, ens quedarà un càncer cronificat, que és el llacisme, que dos o tres cops l'any faran una manifestació, un dia penjaran llacets, els altres sortiran a cridar i ja està, així quedarà.
— Aprofitant que ets a Tarragona, i que ets un aficionat al futbol de nivell, tres preguntes: després de Messi, què? Creus que el Reus pot ressuscitar? I creus que el Nàstic salvarà la categoria?
— Això de Messi sí que és important. Tinc l'esperança que jugui fins als 50 anys. Pel que fa al Reus, em sembla que està tant mort com el procés i el Nàstic, encara que sigui de Girona, que queda molt lluny d'aquí, ho segueixo i recordo aquells combats amb el Girona, quan havien de pujar a Primera.