La fagocitació del PDeCAT, un àpat indigest per a Puigdemont

En els dies decisius de la pugna pel control de l'espai del centredreta català, el nucli del partit exconvergent valora la oferta d'integració de JuntsXCAT i avalua les opcions de concórrer en solitari a les pròximes eleccions

collage de portades de mitjans digitals
Portades dels mitjans catalans en referència a la crisi entre el PDeCAT i JxCAT. | CatalunyaDiari

L'estratègia dissenyada pel tàndem Carles Puigdemont - Jordi Sánchez per empassar-se d'una sola mossegada l'estructura, la militància i els càrrecs públics del PDeCAT no ha acabat de funcionar. Almenys fins a dia d’avui. El pla era aparentment senzill i viable sobre paper: aprofitar l'empenta mediàtica de la constitució de Junts per Catalunya com a partit polític per anar sumant com una bola de neu militants i càrrecs públics del PDeCAT, fins que quedés desintegrat i absorbit en poques setmanes (confiant en l’efecte 'a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat').

El decantament dels presos del Procés per la nova de formació de Puigdemont semblava que havia de tirar pendent avall aquesta bola de neu, amb dos pesos pesants de bon començament. Turull i, sobretot, Rull són molt estimats per la militància 'convergent'. Són generals i compartides la identificació sentimental i el suport humanitari per la situació difícil que travessen. Un altre factor que semblava anunciar l’esllavissament del ja molt afeblit aparell polític dels exconvergents va ser la maniobra hàbil i nocturna de Puigdemont, amb la qual recuperava el control de les sigles de JxCAT.

Però per sorpresa de propis i estranys, després d'aquesta obertura agressiva i prometedora per als de Puigdemont tot el procés de fagocitació s'ha frenat en sec els últims dies. El que semblava un partit moribund, al que només li faltava l'estocada final per desaparèixer, ha mostrat cert orgull de supervivència i una certa —com es diu ara— resiliència. On els seus adversaris hi veien cendres, encara s’ha observat una bona brasa que ha fet recuperar la confiança en l’estructura territorial del partit.

Les fonts consultades afirmen que la situació entre les dues faccions és encara 'fluida'. La disputa no estaria ni de bon tros acabada i una part important de militants i càrrecs del PDeCAT encara no s’hauria posicionat de manera clara i rotunda. El que sí que és clar és que la hipòtesi d’un enderroc ràpid de l’aparell del partit ha desaparegut no només en cercles del PDeCAT, sinó també a JxCAT. La resta de formacions polítiques assisteixen a la capacitat de resistència dels exconvergents amb sorpresa, però encara amb escepticisme i una posició clara de veure-les venir mentre els dos sectors es desgastin un a l’altre. 

Sobre el paper tothom donava per fet que l'hiperlideratge carismàtic de Puigdemont seria suficient per acabar d'arrassar un partit com el PDeCAT.  Sense líders clars, amb el llast del cas 3%, desdibuixat ideològicament i amb Rull i Turull havent fet ja 'el pas'. Segons fonts del PDeCAT, tanmateix, el que ha passat fins ara és que els elements que Puigdemont comptava atraure amb facilitat a la seva causa, seguint les petjades dels presos, s’han mostrat més reticents i dubtosos del que s’esperava. Mentre que, per l’altra banda, s’han succeït posicionaments favorables a la continuïtat del PDeCAT amb què tampoc es comptava en el disseny inicial de l’opa de JxCAT.

Fer números

La idea generalitzada que hi ha hagut fins no fa gaire en les files del PDeCAT és que de cara a les autonòmiques es repetiria la dinàmica habitual des de les eleccions del 155: un esgotador i interminable estira-i-arronsa entre Puigdemont i el partit. Però que, al final, com sempre, la sang no arribaria al riu. El PDeCAT perdria un altre llençol en aquesta bugada però podria mantenir d'una manera o altra una certa personalitat i algunes quotes a les llistes com ha anat passant fins ara. 

Tothom reconeix que cada acord electoral ha suposat un debilitament del PDeCAT davant dels de Puigdemont però sense arribar mai a l'aniquilació. Però l'escenari ha canviat, la gent del President a l’exili es veu forta i fins i tot Elsa Artadi —una de les persones amb més poder i més ben col·locades del cercle de Junts— hi veu una oportunitat única per fer cau i net, fulminant les rèmores de l’antiga estructura. Aquesta voluntat de jugar fort aboca els estrategs del PDeCAT a fer una altra mena d’anàlisi:

«A poc a poc ens adonem que aquesta vegada serà diferent i que no hi haurà possibilitat d'un pacte, per molt a la baixa que sigui, i que només queden dues alternatives. O diluir-nos o fer l'impensable fa només unes setmanes: presentar-nos sols a les eleccions. Mig en broma mig en sèrio hem començat a fer números. Per sorpresa de tothom sembla que surten i, a més a més, amb marge per anar relativament tranquils. A Barcelona arribar al 3% no hauria de tenir cap dificultat especial però fins i tot a Tarragona, una demarcació difícil per a l'independentisme i on amb el 3% no n'hi ha prou entrar, es pot comptar amb l'efecte d’arrossegament dels quatre alcaldes de grans ciutats que hi tenim, ben valorats entre les seves respectives poblacions (Reus Tortosa, Salou i Vila-seca). Aquest efecte compensaria amb escreix la relativa debilitat estructural del vot independentista». Ara bé, també admeten que «no havíem fet mai números seriosament, havíem assumit una idea que flotava en l'ambient: que fora del puigdemontisme no hi havia espai per a nosaltres i que qualsevol intent d'anar separats acabaria com Unió».

Addicionalment, la irrupció de la Covid-19 encara ha canviat més les coses: «ara fa falta més que mai una gestió eficaç d'aquesta situació tan complicada i la sensació general es que el Govern no està a l'alçada». I afegeixen: «culpar ERC del desastre no serveix de gaire, per molt que els consellers més implicats en la gestió de la pandèmia siguin de Junqueras. No podem oblidar que el President és dels nostres i, mentre sectors sencers de l'economia se'n van en orris, ell fa tuits sobre llibres o es baralla amb ERC i el Parlament. Cada vegada ens és més difícil donar cobertura a peu de carrer, que és on som els alcaldes i regidors, a la gestió del Govern». 

Aquí és on afirmen que el llegat de CiU pot ajudar molt, perquè si en alguna cosa està gairebé tothom d'acord, d’esquerra a dreta, és que «la gestió convergent de la Generalitat estava a anys llums de l'actual, ni que això fos aprofitat per alguns per embutxacar-se grans sumes d'euros. L’actiu de la gestió històrica ens avala i ha de ser el fonament d’un independentisme seriós».

Per tot plegat, molts quadres del PDeCAT han perdut la por a anar sols a les eleccions «aquest és el gran canvi que hi ha hagut i  ho farà tot diferent aquesta vegada» tant si s'acaba pactant amb Puigdemont (la primera alternativa encara per a la majoria) com si s'acaba anant sols, una hipòtesi que ja no descarta ningú i que ha deixat de generar pànic. De fet, «alguns estan tan animats i ho veuen tan clar que ja la veuen com a primera alternativa: volen recuperar el millor del llegat convergent, començant per una cosa bàsica com una gestió professional de les institucions que avui Catalunya no té i que no creuen que Puigdemont i i la seva gent puguin oferir».

«El que ens ofereixen ara ho podem tenir igual o millor després»

Una de les idees més repetides en totes les fonts consultades i que sembla que ha calat en l'estructura del que queda del PDeCAT és que el que els ofereix el puigdemontisme ara també ho podrien obtenir després de les eleccions. L’oferta de Puigdemont consisteix en integrar-se individualment a la nova plataforma sense possibilitat d'influir ni en l'estratègia ni en la designació de candidats. Prerrogatives reservades lògicament al cercle més pròxim i fidel a l’expresident. De fet, el càlcul és que pot acabar necessitant els suports que estan en joc si vol mantenir un mínim poder municipal i especialment algun tipus de control de les Diputacions, com la de Barcelona.

 

En les últimes hores, s'ha sabut que Junts ha cedit en la inclusió en les negociacions de la coneguda com a 'clàusula Mas', un mecanisme ideat per l'expresident segons el qual l'acord al qual s'arribi podria ser reversible, en cas de no acontentar alguna de les parts en un futur. Això es veu com un reconeixement implícit des de Waterloo que la seva posició no té tanta força com es pensaven i i com un moviment desesperat per evitar la ruptura. De totes maneres, des del PDeCAT tampoc es descarta que sigui l’enèsima maniobra per desestabilitzar la sòlida estructura territorial del partit i provocar un trencament intern en el conclave clau del 31 d’agost, més que una oferta sincera de pacte. «Puigdemont compta amb poca estructura territorial i les persones disperses que ha anat arreplegant aquí i allà tenen un perfil marcadament activista o doctrinari, poc interessats en la gestió quotidiana. A més, en molts pobles i ciutats petites són vistos per la població com excèntrics, que han canviat sovint de partit i que quan hi han militat sempre han vertebrat sectors crítics. Gent entranyable i patriotes de pedra picada però als que molt pocs confiarien el dia a dia local». 

Vist amb aquesta perspectiva, davant del buit territorial el conglomerat puigdemontista no tindrà més alternativa que acceptar totes aquelles candidatures locals que fins ara han anat sota les sigles convergents. Segurament, continuen, «podrem posar-li més condicions que no pas ara». Per tant, fet per fet, molts s’estimen més intentar anar sols a les eleccions i tenir una plataforma política pròpia. I si l'experiment no surt bé sempre hi ha la possibilitat d'aixoplugar-se d'aquí tres anys sota el paraigües del de Waterloo com a mínim amb les mateixes condicions d'ara. Probablement, segons la seva reflexió, millors.

 

La situació ha arribat a un punt de no retorn. Qualsevol oferta d'última hora del puigdemontisme per integrar el PDeCAT a la seva plataforma electoral que permetés salvar la cara als de Bonvehí ja no seria vista ni com a honesta ni atractiva. La majoria ha comprès que entrar en l’engranatge de JuntsxCAT els aboca a la irrellevància política. 

El bumerang mediàtic

En l'estratègia bola de neu dissenyada des de Waterloo era molt important donar la sensació d'un degoteig constant i creixent de quadres des de les files del PDeCAT a les de JxCAT, que acabés arrossegant la majoria de militants. Tot ben amplificat i magnificat per les terminals mediàtiques de Puigdemont, en especial el diari digital de José Antich. Paradoxalment, la impressió entre els pdecàters és que l’adversari ha forçat massa l’aparell i s’ha passat de frenada, aconseguint un efecte contrari i indesitjat: que la militància del PDeCAT se senti intimidada i es cohesioni més.


El punt d'inflexió d’aquest efecte Streisand hauria estat l'episodi de l'Alt Pirineu on, per causa d’un titular apocalíptic per als interessos del PDeCAT i reproduït literalment per tots els digitals, semblava que el partit desapareixia de tota la comarca. «El titular impactava però després rascaves una mica i veies que era només una persona que canviava de bàndol». De fet, ens diu un dels nostres informants, «ara, a la militància només els afectaria la deserció d’un Castells o un Pellicer (alcaldes d’Igualada i Reus). El PDeCAT està immunitzat per a qualsevol altra fuga i, a més a més, ja no es creuen res del que llegeixen, especialment si arriba del Nacional». Aquest intent frustrat sembla haver aturat l’ofensiva mediàtica: «diria que aquesta estratègia s'ha frenat en sec, o bé perquè ningú més s'ha passat a JxCAT o bé perquè des de Waterloo s'han adonat que no els aporta res. O probablement per les dues coses». Estarem pendents del pròxim moviment, promet emocions fortes.


Comentaris

envia el comentari