La festa de la fi del dejuni

Tot semblava indicar que Pere Aragonès reformularia un pujolisme modernitzat, però ni això. S’ha limitat a fer un discurs buit, ple de bons propòsits i sense cap proposta creïble

No sóc gaire de conspiracions i d'establir relacions estranyes, però és curiós que coincideixi el moment de màxima misèria moral del país amb un interès clarament decreixent envers la meva persona. És molt difícil escriure des d’aquesta posició, sense caure en el cinisme o en la intranscendència, que vindrien a ser més o menys el mateix. Però no per això cal defallir en la nostra missió i responsabilitat en relació amb la veritat.

En poc dies han coincidit més esdeveniments globals que tenen com a comú denominador un cert deixar-se anar, un parar de fingir, una distensió primaveral, un amollar les màscares amb despreocupada alegria. Tot són motius de joia i celebració: és el final del dejuni. Van començar els moros la setmana passada, quan van acabar el Ramadà amb l’Id al-Fitr. L’Islam, que és una religió sàvia com havíem estat nosaltres quan érem catòlics, celebra molt la ruptura del dejuni. S’esmorza fort, tothom es desitja id mubàrak i es maten uns quants jueus si en tens a mà. Fins i tot Kyrie Irving, que s’ha fet musulmà, ja no es perd cap partit amb els Brooklyn Nets i afronta els play-off amb ganes i un històric 50% en tirs de camp, un 40% en triples i un 90% en tirs lliures, una fita reservada per a jugadors escollits de l'NBA i que sens dubte té una relació intrínseca amb la nova fe.

Sense anar més lluny, jo també poso punt final als meus microdejunis. Això d’estar-me setze hores sense menjar funciona per perdre pes però posa de molt mala llet. L’últim cop que ho vaig fer, cinc anys enrere, em vaig acabar divorciant i tot. Però els quilos de greix abdominal acollits durant la pandèmia demanaven a crits una acció decidida i republicana. Un pacte per a un govern efectiu del cos abans que no se’n ressenti la mobilitat. Els dos mesos sense esmorzar s’han saldat amb set-cents miserables grams de menys i tres baralles a la cua del súper amb els típics subnormals i subnormales “déjame pasar que sólo llevo una cosa”. Val més, doncs, deixar-ho córrer i que sigui el que Al·là vulgui. Al·là és gran i gros.

I això també s’ho han degut dir a si mateix Pere Aragonès. En poques hores ha aconseguit que Junts, en veu de Jordi Sànchez, li voti la investidura a la Presidència de la Generalitat. L’acord de govern s’ha resolt en poques hores després de tres mesos de fer la puta i la ramoneta, per acabar com tothom sabia que s’acabaria. Bé, jo encara tenia l’esperança que tornaríem a tenir eleccions, però les intel·ligències dels partits han optat, també, per deixar de fer el mec amb el dejuni patriòtic. Comptat i debatut, el trajo de la boda de l’1 d’Octubre ja no ens el podem botonar, ni amagant panxa. No val la pena continuar fent veure que ens el podrem tornar a posar: tothom, doncs, amb la seva Conselleria i la seves Direccions Generals. Acceptar el cos propi tal com raja és important, encara que quan et miris al mirall aquell plec o aquell sacsó et sembli una mica antiestètic. 

Diria que el càlcul per deixar de fer comèdia ha estat precís. Com quan tens un tall rodó al forn i no saps si està cuit, els polítics catalans han enfonsat la punta d’un ganivet a la carn fins que ha sortit net i sense sang. A base de xeringades ja estem tots immunitzats contra el virus de la impostura i el teatre republicà, consistent en pressupostar independències a vint anys vista mentre li fotem mà al pot de la nata. Per més que cada cop més gent expliqui amb pèls i senyals en què consisteix aquesta nova era de l’afartar-se, tant és. Hem assumit amb enraonada civilitat que hem d’acceptar la nova situació: el que més ens agrada és menjar i no estem disposats a fer cap més de sacrifici carcerari. Som així.

Avui, el que serà el President Aragonès —ja veurem per quant de temps— ha comparegut al Parlament per demanar la seva investidura un cop assegurats els vots de Junts i programades les pertinents i xirucaires jornades de convivències per fiscalitzar el pacte. En aquestes colònies no se sap gaire bé de què parlaran ni si cantaran cançons de Xesco Boix o faran festes amb lots i pijames, però segur que es foten uns tips de pa torrat i botifarres, amb molt d’allioli i unes digestions nocturnes incomodíssimes. Esperem que almenys algun membre de Junts s’encapritxi d’algun d’ERC —o viceversa—i s’entenguin sota els llençols. Que te la pelin amb silenci i discreció mirant de no despertar els companys de llitera sempre és excitant i agradable.

Tot semblava indicar que Pere Aragonès reformularia un pujolisme modernitzat, però ni això. S’ha limitat a fer un discurs buit, ple de bons propòsits i sense cap proposta creïble. Diu que tindrem una Generalitat republicana, que encara vol dir menys que l’estadi anterior, dit Generalitat independentista. No hi ha cap proposta política darrere el nou acord de govern, només l’anar tirant, que tampoc està mal. De fet,  Aragonès, més que a Pujol, més aviat ha recordat a José Montilla, que en els recessos de la sessió es passejava espectral pels salons dels passos perduts, sense parar de caminar però sense anar enlloc.

Comença una nova legislatura, s’acaba per sempre la fase de dejuni que ens havia de fer més esvelts i més guapos. Comença l’era de l'honestedat i d'endrapar tot el que es pugui de la nevera pressupostària de la Generalitat. Ara ve lo bo. Ara és l’hora (de pillar), catalans.


Comentaris

envia el comentari