TENS TELEGRAM?

👉 No et perdis les últimes hores de Catalunya. Segueix-nos clicant aquí!

MÉTEO

⛈ Alerta màxima a Catalunya: comença la llevantada més forta de l'any

Jordi Pujol ha tornat

L'expresident es regala un retorn a l'arena pública i reivindica el seu llegat
El president Pujol arribant a la sala d'actes del CIC, a Barcelona. | Agències

 

Era qüestió de temps. Temps i paciència. El pèndol ha arribat al punt més alt i ara ja fa tot baixada. Han hagut  de passar quatre anys —des de la confessió de tenir capital no declarat a Andorra— perquè Jordi Pujol s'hagi vist amb cor de tornar. Perquè el que ahir es va viure a l'auditori del CIC va ser un retorn en tota regla. Ja ningú se sent tan pur com per increpar-lo, com havia passat just després de l'ensulsiada. 

 

S'especulava amb què l'acte de reconeixement programat a l'expresident fos una acte de caritat cristiana, fruit de les ganes del seu entorn més immediat d'acomiadar-lo de la vida pública amb bon gust de boca, després de la travessia del desert d'aquests darrers anys i, sobretot, de l'assumpció de la 'corrupció familiar passiva', per dir-ho en un concepte encunyat per un dels glossadors de l'obra política de Pujol presents ahir. 

 

Tour de redempció del president Pujol

Però de seguida es va veure que l'arquitectura de l'acte i l'organització tenien objectius de més llarg abast. No només no va ser en cap moment una aparició íntima ni semiclandestina sinó que a l'entrada ja es repartia l'anunci d'una nova intervenció a l'Ateneu Barcelonès; és oficial, comença el tour de la redempció i el terreny ara està abonat per fer-se ressò. Furgons de Mossos d'Esquadra a la Via Augusta, cobertura periodística de gran ocasió, figures claus del pujolisme desfilant, bastons —una mitjana d'edat de la concurrència que rondava els 80 anys—, crepats i americanes de franel·la i una cadira buida a l'empostissat amb un llaç gros de mida familiar. I, a l'aire, aquella aroma característica del «jo ja ho us havia dit». 

 

Jordi Pujol durant la seva intervenció durant l'acte al CIC. | CatalunyaDiari.cat

 

Els seus Amics tenien ganes de posar la figura del President Pujol al lloc que li pertoca. No mereix gaire discussió que l'home va ser sotmès a un escarni desmesurat més per la situació política del seu partit, del país, els presumptes delictes comesos pels seus fills i els enemics que va acumular durant mitja vida de poder gairebé absolut que per la gravetat de la seva falta. Ahir es va voler separar aquestes contingències de l'obra de govern i del paper de pare de la pàtria que tots els participants van estar d'acord en atribuir-li. 

 

La «lluita suau per a la independència» de Pujol

I sobretot, hi havia ganes de fer servir la situació actual dels seus fills polítics per atorgar-li els mèrits corresponents. En tres sentits: Pujol 'també' va ser un pres polític, Pujol va crear l'escola catalana, TV3 i el concepte de catalanitat que ens has acostat a la sobirania —Jordi Casassas es va treure del barret de copa el concepte extraordinari «lluita suau per a la independència» per definir l'autonomisme del President— i Pujol, amb el seu capteniment i prudència, va ser el garant de mantenir "un sol poble", amb la insinuació envers els dirigents nacionalistes actuals d'haver fet saltar aquest equilibri estratègic que ell va establir. Fins i tot Carme-Laura Gil va fer una invocació messiànica al llegat del President Pujol com si fos la Força Jedi: no fa falta conservar cap arxiu de la seva obra perquè la seva obra és dins de tots els catalans. 

 

Pujol i la seva dona, a primera fila de l'acte d'homenatge al president. | CatalunyaDiari.cat

 

És lògic que Pujol, després del to i l'aire general de desgreuge se sentís animat per a intervenir. No se sap ben bé si estava previst; devia estar subjecte al desenvolupament de l'acte. Va anar bé i va pujar al faristol. Malgrat excusar-se per les seves capacitats oratòries reduïdes, se'l va veure bé de salut i va travar un discurs coherent. Va fer veure que estava desconcertat pel to seriós i greu de l'acte i li va voler treure-hi ferro.

 

L'autocrítica personal la va resoldre amb dos qualificatius. Està dolgut i insatisfet amb ell mateix, no amb el país. Va fer una crida a defensar tot el que ell i la gent que el rodejava van construir: «Vam demanar les presons quan ningú les volia i llavors cremaven matalassos a les presons». I podent-se'n abstenir i circumscriure's a valorar la seva obra de govern passada, va voler, sense cap mena de dubte, intervenir en el relat general de sobiranisme ara que cada cop més veus reclamen tornar a la tàctica del pujolisme i el peix al cove. A tal efecte i a mode de paràbola va fer servir un conte de Pedrolo que també parla de travessies del desert: hi ha algú que ha marrat el camí però el que quedarà és el camí que ell va dibuixar. 

🔴 Ara pots rebre els avisos del tall de carreteres al teu correu. Fes clic aquí!

Comentaris