IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

Manual per a vèncer, segons ERC

Junqueras i Rovira no volen «passar comptes amb companys de trinxera» i avisen que «qui hagi començat a llegir aquest llibre a la recerca de retrets tindrà una decepció»

Oriol Junqueras i Marta Rovira, somrient, a la portada del seu nou llibre
Junqueras i Rovira, en les efígies promocionals del seu nou llibre | ERC

Ja hi tornem a ser. Torna a ser U d'Octubre i el catalanisme/independentisme es prepara per commemorar una altra efemèride. Si va ser un triomf o una derrota com l'Onze de Setembre és un extrem que les diverses faccions del moviment sembla que no han acordat. Per la banda institucional, i especialment per part d'ERC, tots els fets esdevinguts el 2017 són una victòria (amb pal·liatius). O almenys és el missatge que volen transmetre a la ciutadania. No ho volen dir gaire fort, però, perquè la nova Generalitat comandada per Pere Aragonès ha decidit que el mal de l'U d'Octubre no vol soroll i no es farà, institucionalment, res.

Amb la deposició del President Torra i amb el rellançament oficiós de la campanya electoral comença —en teoria— una nova etapa de la política catalana. Una prova bastant concloent que tothom es posiciona als llocs de sortida per a aquesta cursa apassionant és que els participants publiquen llibres. Sí, llibres. Per què, existint internet?, us preguntareu. No se sap. Perquè encara tenen cert prestigi, perquè venen, perquè si un una cosa la dius en un llibre sembla més seriosa, més Taules de la Llei o més Llibre Roig de Mao Zedong. O potser perquè els polítics també tenen els seus deutes somorts amb els grups editorials. No sé, això és pura especulació.

La qüestió és que els polítics catalans continuen escrivint —o es fan fer escriure— llibres. I els llibres tenen un problema greu: s'han de llegir. Per això, com a servei al país, em proposo en aquesta nova etapa política sacrificar-me per a tots vosaltres. Llegiré algun d'aquests opuscles, els rumiaré unes hores al meu estómac de búfal estepari, i els regurgitaré ben païts i concentrats perquè Catalunya pugui estar ben informada de què s'hi diu. Com un Reader's Digest però en sentit molt literal. Comença aquí el Païdor del Lector Català.

La primera obra que visita aquesta secció és Tornarem a vèncer (i com ho farem) d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. President i Vicepresidenta d'ERC, el partit polític cridat a partir la pana els pròxims anys a Catalunya. És un llibret molt ben editat, amb paper de qualitat i una molt agradable disposició tipogràfica. Només té 92 pàgines, cosa que he agraït molt i fa que prengui avantatge sobre les memòries recents del President Puigdemont, de les quals ja en parlarem quan en tingui ganes. L'ha publicat Ara Llibres, que forma part del grup editorial SOM. Grup dirigit per Oriol Soler Castanys, que és pròxim a ERC i va formar part del famós Estat Major indepe que va conduir les cosetes del Procés. Potser és una dada que no fa cap falta però tampoc està de més.

No he comprat el llibre en cap llibreria de proximitat i no sé si m'hauria de disculpar. Em feia una mica de cosa que em veiessin comprant-lo, així que el vaig demanar al déu d'Amazon que me'l va deixar al box de la benzinera. Jo el vaig recollir encaputxat i amb màscara higiènica, com quan hi vaig a buscar gadgets sexuals, i me'l vaig endur sibil·linament cap a casa, on es va passar uns dies en quarantena espiritual. Mentrestant vaig contactar amb l'editor del llibre i li vaig demanar que com havia anat. Com era d'esperar em va dir que el text li havia arribat blindat i que la seva funció —com en aquesta mena d'obres polítiques— és més formal que altra cosa. Ara bé, em va assegurar —i aquí hi vaig coincidir— que aquest article llarg i imprès està tan ben estructurat i escrit que el primer impuls és fer-te militant d'ERC. Però calma.

Deixant de banda anècdotes contextuals, deu fer estona que us deveu preguntar: però com pot ser que dues persones que no es parlen escriguin un llibre junts? Tothom sap que Junqueras i Rovira, després de l'1-O massa bé no van acabar. El primer compleix condemna a Lledoners i la segona està exiliada a Suïssa. Intenten explicar-se però no gaire: «a través de terceres persones ens hem intercanviat missatges contínuament, des del primer dia». Però els autors defugen el personalisme i el sentimentalisme. És d'agrair. També defugen de la mateixa manera l'assumpció directa de responsabilitats. O la delimitació dels noms concrets que van fer naufragar el procés d'independència.

Junqueras i Rovira no volen «passar comptes amb companys de trinxera» i avisen que «qui hagi començat a llegir aquest llibre a la recerca de retrets tindrà una decepció». Doncs sí, estic decebut. M'he equivocat perquè jo hi buscava exactament això. Però aquest no és l'únic error. Tornarem a vèncer s'estructura com una «guia per a la independència», com una proposta estratègica de futur, però sobre una premissa falsa: que l'1-O va ser un gran triomf del catalanisme. Jo en tinc els meus dubtes, però Junqueras i Rovira no tants. Mentre afirmen que sí que va ser una victòria dediquen tota la primera part del text —el relat dels fets— a enumerar les raons per les quals el Primer d'Octubre va ser una derrota com la de 1714.

De fet, admeten que les cancelleries internacionals no van admetre en cap moment cap mandat popular, perquè encara que la condemnessin l'actuació policial deslegitimava per complet el referèndum. Dit d'una altra manera: van guanyar ells. Això des del punt de vista extern. Pel que fa als de casa, els dirigents d'ERC afirmen que «l'independentisme no tenia un acord polític intern sobre què fer l'endemà» i que la fantasmagòrica Direcció Única Operativa que va aconseguir entrar les urnes al país es va desfer com un bolado. És a dir, no teníem res. Això ja ho sabíem tots, però ara almenys ho admeten alguns dels responsables.

I ara què hem de fer? És la pregunta i l'opció didàctica de la segona part. A la gent d'ERC, els «obsessiona prendre vots a l'unionisme». Això vol dir que aniran a matadegolla a pels socialistes es veu. Junqueras i Rovira volen substituir tant com puguin el PSC al cinturó roig de Barcelona i a l'àrea metropolitana de Tarragona. Segons la seva diagnosi, el factor determinant pel qual l'independentisme no ha passat mai del 50% dels sufragis. En realitat ens diuen que van malinterpretar la Catalunya del NO. Mentre ells es pensaven que el silenci significava un 'facin facin' i una abstenció fàctica, es van adonar al cap i a la fi que l'espanyolisme no va tenir cap mena de problema per mobilitzar i manipular aquests sectors de la ciutadania catalana. Qui ho havia de dir.

Dels pocs atacs que conté el llibre, s'ha de mencionar que reben de valent els sindicats majoritaris CCOO i UGT, CaixaBank i el Banc Sabadell o —una mica per sorpresa— molts alcaldes de grans ciutats catalanes a qui s'acusa de tebior, sense mullar-se gaire a dir noms. Bé amb Ada Colau s'hi esplaien i no només l'acusen de no ajudar-los sinó que a més «ens va pressionar a nosaltres perquè tiréssim la tovallola». Au. Admeten també: «Imposar-se contra l'Estat ja era un repte, però fer-ho amb una massa social mobilitzada en contra dins mateix de Catalunya era un escenari que cap dels actors de l'independentisme no havíem previst prou». A mi el primer que em surt quan llegeixo això és un pos haber estudiao. Però estic intentant mantenir el respecte i el decòrum.

Com se sincronitza aquest país a dues velocitats? Aquí és quan entra en joc la gran proposta estratègica d'ERC. Més enllà d'eixamplar la base —a can ERC estan una mica dolguts per tota la befa que s'ha fet d'aquesta expressió— la recepta consisteix en governar i governar bé. Podria semblar que Junquera es transfigura en Artur Mas, perquè hi ha molt poca diferència entre tots dos discursos. Coses concretes. La Taula de Diàleg, de la qual s'afirma que és un gran èxit internacional perquè escenifica l'existència d'un conflicte polític o l'extensió del Sit and Talk que a mi també em sona molt masista. De fet, Junqueras i Rovira han de recordar que ERC va ser un partit hegemònic abans de la guerra perquè Macià va inculcar la idea que tots els catalans han de tenir una caseta i un hortet. Així estem. A la casella de sortida.

També s'emmirallen en l'SNP escocès o es despengen amb una proposta de reforma de la CCMA. Suposo que deuen tenir algun compte pendent amb TV3. És lícit i tant de bo es faci justícia en aquest sentit. Com millor millor, és la nova divisa dels republicans. També s'ha de destacar que es parla molt de la necessitat que té l'independentisme —ERC concretament— de tocar cuixa del poder i governar bé, però no hi ha cap menció en tot el text a la pandèmia de la Covid-19. Cosa realment estranya si tenim present que fa més de mig any que dura i alguna revisió hi hagués pogut incloure una esmena al respecte.

A l'exili i a la garjola, els nostres presos polítics estan fent un màster, afirmen. En entendre tot el que va passar i en traçar el que s'ha de fer a partir d'ara, a banda d'aprendre —ara sí— relacions internacionals. Amb tot aquest bagatge ens diuen que ho tornaran a provar. Ells en diuen que tornaran a vèncer, però el que volen dir, i per això us ho tradueixo, que ho tornaran a provar. Aviam si ara tenim tots plegats més sort i en sabem més. Abans, però, caldrà sortir de la presó. Per això Junqueras i Rovira recorden per tancar el llibre que després dels fets d'Octubre del 34 una amnistia va alliberar el President Companys i els seus consellers. No ens hem mogut de l'Escolta, Espanya.

Valoració final: quatre estrelles. (Procedeixo a la devolució a Amazon)


Comentaris

envia el comentari