YOUTUBE:

🎥Els millors vídeos i directes al canal de Youtube de CatalunyaDiari. ➡Segueix-nos GRATIS punxant aquí. T'ESPEREM!

Ximo Puig, Francina Armengol i Catalunya

Tenim una conjuntura excel·lent per fer més sòlida l’articulació catalana-valenciana-balear

Els darrers anys hem vist una situació inaudita en la història de les relacions de Catalunya amb el País Valencià i les Illes Balears: l’acostament i la voluntat manifestament pública de col·laboració del president valencià Ximo Puig i la presidenta balear Francina Armengol, i lògicament els seus governs, amb el Principat de Catalunya. I tot això sense agendes secretes i sense que els polítics catalans els ho hagin demanat ni en públic ni en privat.

És més que sabut que durant un dilatat període de temps (1980-2015) les relacions entre Catalunya i el País Valencià han estat, si no dolentes, fredes, discontínues i distants, i per desgràcia plenes de recels i susceptibilitats mútues (evitarem remuntar-nos, aquí, als malentesos creats pel catalanisme principatí i per sectors fusterians, pel blaverisme i per residus mal tancats de la Transició). Tan sols l’acord –secret i puntual– dels aleshores presidents Pujol i Zaplana, i amb la intercessió de José María Aznar (quan el primer va demanar al segon que arreglés el problema de la llengua al País Valencià, i Zaplana es va comprometre a fer-ho creant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua la qual, tot i fer valdre la seva autonomia, sempre ha defensat la unitat de la llengua catalana), roman com una excepció entre la inexistent relació d’ambdós territoris (les iniciatives privades i lloables d’ACPV, OCB i Òmnium, a banda).

En canvi, les relacions entre les Illes Balears i Catalunya, i viceversa, sempre han estat una mica millors que les hagudes entre València i Catalunya. Però, no ens fem il·lusions, tampoc massa més: la cordialíssima relació durant l’any de mandat de Cristòfol Soler (1995-1996), el catalanista del PP balear –un os fora de lloc–, va quedar com una anècdota fugissera. Després, les relacions dels governs catalans amb els governs balears del Pacte de Progrés (1999-2003 i 2007-2011) foren intermitents perquè aquests governs duraven quatre anys, eren discontinus i rellevats pel PP espanyolista de Jaume Matas, primer, i de José Ramón Bauzà, després.

Des de fa uns anys s’ha obert una etapa nova que els catalans, tots, i encara més la política catalana, no hauríem de desaprofitar. I és aquesta oportunitat de col·laborar més que mai, amb acords mutus i d’igual a igual, amb els territoris valencià i balear. En primer lloc, la crisi econòmica causada per la Covid-19 ha fet aflorar les febleses estructurals de l’economia balear i valenciana, i lògicament també la catalana, sobretot centrades en una dependència excessiva del turisme. En segon lloc, i en paral·lel, aquesta crisi econòmica ha fet adonar a molts polítics d’ideologies diverses, empresaris, opinadors i representants de la societat civil valenciana i balear que els seus territoris estan discriminats fiscalment i en inversions d’infraestructures per part de l’Estat espanyol. I en tercer lloc, aquesta presa de consciència i aquest sentiment d’abandó i de maltractament per part de l’Estat ha fet i està fent créixer el sentiment valencianista i balearista que va més enllà dels partits estrictament nacionalistes o regionalistes amb representació al Parlament balear (Més per Mallorca, Més per Menorca, Proposta per les Illes) i a les Corts valencianes (Compromís).

En el passat recent, trobem actuacions contradictòries dels governs catalans respecte als governs valencians i balears. D’una banda, durant els dos anys del govern de Carles Puigdemont es van estrènyer llaços pel que fa a polítiques culturals, lingüístiques i audiovisuals entre tots tres governs. Però l’idil·li, de dos anys, va quedar curt i interromput per la ressaca del referèndum i “declaració” d’independència. D’altra banda, en canvi, durant el mandat del president Quim Torra –un mandat ofegat per gestionar les conseqüències governatives i emocionals del Procés– l’interès que el seu govern mostrà per fer pinya amb la reclamació del Corredor Mediterrani va ser ben minso. En l’endemig, un Procés independentista i una ressaca amb repressió inclosa que ho van tapar tot, i que van propiciar el bucle de l’acció-reacció, van fer que les possibles col·laboracions amb els nostres veïns i la política lingüística de casa nostra –més enllà de la gestió del dia a dia– quedessin abandonades o postergades. Durant el temps que Pere Aragonès ha actuat com a vicepresident del Govern amb funcions de president, els contactes amb el País Valencià s’han refet mínimament. Recordem la històrica conferència de Ximo Puig a Barcelona, amb presència d’Aragonès, l’1 de desembre de 2020, en el qual va demanar una aliança amb Catalunya per fer front al centralisme madrileny, al dúmping fiscal i a la reclamació d’un nou sistema de finançament. Puig parlava, en lloc de Països Catalans, d’una “Commonwealth mediterrània”, emulant el nom del llibre de Josep Vicent Boira La Commonwealth catalano-valenciana: la formació de l'eix mediterrani al segle XX (2010), i sentenciava que “ja està bé de viure d’esquena”. Pocs mesos abans, el president valencià ja havia dictat sentència a les Corts Valencianes: “Madrid és una gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d'influència”. Per la seva banda, Francina Armengol també s’afegia a aquesta Commonwealth i en una entrevista a Vilaweb afirmava que “Ens interessa tenir estratègies comunes amb Catalunya i el País Valencià davant el govern espanyol”.

Mentre i tant no siguem independents, Catalunya ha de teixir totes les complicitats possibles i buscar estratègies comunes amb valencians i balears. Tanmateix, ¿com s’explica que totes aquestes manifestacions de col·laboració no hagin estat rebudes amb entusiasme per part de l’independentisme català? Personalment crec que les causes són bàsicament tres:

  1. El catalanisme i el nacionalisme, ara independentisme, sempre s’ha acostumat que les iniciatives de col·laboració amb els altres territoris del nostre àmbit lingüístic surtin de Catalunya i esdevinguin, per tant, pancatalanes. Com que no és habitual que els representants d’altres territoris facin propostes, això ha agafat a contrapeu l’independentisme català.

  2. Part de l’independentisme està acostumat, també, a un paradigma ja caduc del qual és presoner el missatge del qual és el següent: “Catalunya estira el carro i els altres territoris segueixen”. S’evitava, així, una col·laboració policèntrica catalana-valenciana-balear i un tracte d’igual a igual. És evident que valencians i balears només acceptaran de fer coses junts d’acord amb el nou paradigma policèntric, i no pas amb el vell, més aviat invasiu.

  3. Molts independentistes consideren que col·laborar, ara, amb valencians i balears i propugnar canvis i reformes a l’Estat espanyol significa tornar a una pantalla passada, la de l’autonomisme. Jo els respondria: i mentre la independència no arriba, què? Després també caldria valorar que algunes iniciatives conjuntes de col·laboració no necessàriament han de passar per l’Estat espanyol. I finalment faria la reflexió següent: ¿quan Catalunya sigui independent, no haurà de continuar tenint convenis bilaterals o multilaterals de col·laboració amb els veïns valencians i balears, els quals venim d’una mateixa arrel? Per ventura Alemanya i Àustria no col·laboren tot i trobar-se en Estats diferents? Per tant, les relacions amb el País Valencià i les Illes Balears s’han de mantenir sempre, siguem o no independents.


 

El 2017 vaig publicar La nova articulació catalana-valenciana-balear, un llibre col·lectiu que va comptar amb les salutacions dels presidents Carles Puigdemont, Ximo Puig i Francina Armengol. L’assaig ja apuntava en aquesta direcció.

Darrerament, l’economista Josep Reyner ha publicat l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades (2020), editat per la Fundació Vincle. Del llibre se n’han fet dues versions: una d’extensa, que es pot trobar a les llibreries, i una altra de resumida que la trobareu en digital en aquest enllaç.

L’informe de Reyner, francament molt interessant, fa un repàs exhaustiu, en 60 temàtiques, de totes les discriminacions que patim catalans, valencians i balears. Per tant, a banda de compartir una història, de treballar la possibilitat de refer ponts entre nosaltres, desfer malentesos i construir conjuntament, també ens uneix que tenim molt a reclamar allò que l’Estat espanyol ens deu pel que fa al finançament i a les inversions públiques. Confiem que el nou Govern català que surti escollit tingui molt present la necessitat d’acollir amb els braços oberts les propostes sensates de balears i valencians.


Comentaris

envia el comentari