Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

EN DIRECTE

Es reprèn el judici de l'1-O al Tribunal Suprem

Els 20 errors més freqüents en català

La diferència entre «que» i «què» o «per» i «per a» són alguns dels mots més dubtosos a l'hora d'escriure en català
Optimot és un motor de recerca lingüística de la Generalitat.   | Gencat

 

Malgrat ser la nostra llengua, sovint ens sorgeixen dubtes sobre com hem d'escriure o parlar en català. I no només ens referim a les faltes d'ortografia, sinó també de sintaxi o, fins i tot, de morfologia i fonètica. Així doncs, en aquest article hem recollit una vintena de mots, sobre els quals els catalans tenim més dubtes a l'hora d'escriure i parlar en la llengua. 

 

Degut a, a causa de 

A la frase «La discussió va començar degut a la seva intervenció», «degut a» és incorrecte, ja que aquesta expressió no s'utilitza en català amb el sentit de «a causa de». En aquest cas, s'ha d'optar per expressions com «a causa de», «gràcies a», «per culpa de», «per raó de», «perquè» o «ja que»

 

No obstant, i segons 'La nova gramàtica' publicada l'any 2016, «degut» sí que és correcte si s'utilitza com a participi del verb «deure», com en la següent frase: «Aquest resultat va ser degut al bon entrenament». 

 

Que, què

Una de les preguntes més freqüent és per què en algunes frases hem de fer servir «que», en altes «què» i en unes altes «el què»?. Doncs bé, malgrat ser la mateixa paraula, aquesta no té el mateix significat. 

 

Així doncs, el «que» sense accent l'usarem per introduir una frase subordinada, com per exemple «És possible que arribin avui». D'altra banda, el «què» amb accent, i a banda de funcionar com a pronom interrogatiu —«Què fareu per dinar?»—, també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com per exemple: «El llibre de què em parlaves m'ha agradat molt». 

 

No obstant, i per estar ben segurs, un consell és traduir el «què» pel pronom relatiu compost «el qual». Sí el significat és el mateix, això significa que el «què» va amb accent. Així doncs, veiem que la frase «El llibre de què em parlaves m'ha agradat molt» té el mateix significat que «El llibre del qual em parlaves m'ha agradat molt».

Des de, des que

En català, quan una preposició feble —com «a», «en», «de» i «amb»— va seguida de la conjunció «que», aquesta desapareix. Per exemple, si diem «Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi», la «de» desapareix, mentre que si diem «Des d'ahir, no puc parar de pensar-hi», mantenim la preposició «de», ja que no va seguida de la conjunció «que». 

 

Donar, fer

La traducció literal del castellà, moltes vegades passa factura, com és el cas d'algunes expressions que amb castellà es construeixen amb el verb «donar» i amb català ho fem amb el verb «fer».

 

Per exemple, en català no donem petons, sinó que «fem petons», no donem pena, sinó que «fem pena», no donem fàstic, sinó que «fem fàstic», no donem una volta, sinó que «fem una volta», no ens dona la sensació, sinó que «ens fa la sensació» o «tenim la sensació», etc. Podeu veure altres exemples al portal 'És a dir'. 

 

Ser, estar

Quan hem d'utilitzar «ser» i quan «estar»? En el cas que el verb porti com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu —«en», «a», «per», etc.— o adverbis, el verb que sol aparèixer és «estar». Per exemple: «Avui estic pitjor que ahir». 

 

D'altra banda, les construccions «amb», «sense», «de» i «com (a)» que introdueixin una propietat, acostumen a portar «ser» —«Aquesta faldilla és de seda», mentre que si introdueixen un estat, s'escriu amb «estar» —«El teu pare està amb febre»—. 

 

Tant, tan

Cal tenir en compte que «tan» és un adverbi, mentre que «tant» pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Així doncs, «tan» sense la «t» final, s'escriu sempre davant d'un adjectiu o davant d'un altre adverbi i s'utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals, així com adverbis o locucions adverbials: «És tan alta que toca tots els sostres».

 

D'altra banda, «tant», com a adjectiu, acompanya un nom, i per tant, concorda amb ell en gènere i nombre, i pot admetre la preposició «de»: «Fa tant vent que se m'emporta». Com a pronom, també es flexions: «Mai n'havia vist tantes juntes». I com adverbi, complementa el verb: «No mengis tant!». 

 

Un consell és traduir-ho al castellà. Així doncs, si quan ho traduïm ens surt «tanto», significa que hem d'escriure «tant», mentre que si la frase amb «tanto» no queda bé, ho haurem d'escriure amb «tan». Per exemple: «Ha comido tanto chocolate...», equival a «Ha menjat tanta xocolata...», mentre que a la frase «Camina tan deprisa...», serà «Camina tan de pressa...». 

 

Imatge d'arxiu d'un diccionari de la llengua catalana | CatalunyaDiari.cat

 

Perquè, per què

En català, la conjunció s'escriu «perquè» quan indica causa i equival a «ja que», per exemple: «No volia veure'l perquè sabia que ploraria». Tanmateix, podem utilitzar aquesta forma quan indica finalitat i equival a «per tal que»: «He portat aquest regal perquè jugui». Finalment, «perquè» també serveix com a substantiu i equival a «raó» o «causa»: «No te'n sabria dir el perquè». 

 

D'altra banda, la forma separada «per què» introdueix frases interrogatives, siguin directes o indirectes, per exemple: «Per què no ha agafat el llibre?» o «M'ha preguntat per què no ha agafat el llibre». També funciona com a pronom relatiu i equival al relatiu compost «pel qual»: «Aquest és el motiu per què han arribat a les mans». 

 

El complement directe no porta «a»

En català, com a norma general, el complement directe no porta preposició quan va darrere del verb, no és un pronom personal fort i no crea ambigüitat i, per tant, s'escriu sense «a». Així doncs, no és correcte dir «El president va rebre a la cap de l'oposició», sinó que hem d'escriure «El president va rebre la cap de l'aposició».

 

No obstant, i segons la nova 'Gramàtica de la llengua catalana', hi ha casos en els quals sí que és necessari afegir-hi la preposició «a», com per exemple en els següents casos: quan es tracta d'un pronom personal fort —«M'ha vist a mi, però també a tu»—; en casos de reciprocitat —«Es miraven l'un a l'altre»—; en casos on el complement directe es pot confondre amb el subjecte —«El Barça serà campió si guanya a l'Eibar»—; en casos de complement directe humà o animat desplaçat a l'esquerra o a la dreta —«A Serrat el van ovacionar»—; davant «qui, quin, quants» —«Mireu a qui ha dibuixat la vostra filla». 

 

Finalment, la preposició es pot elidir davant quantificadors pronominals referits a persones com «tothom, tots, cada u, cadascú, qualsevol i ningú»: «Ja han saludat (a) tothom», «No ha vist (a) ningú». 

 

Per, per a

Aquest és, sens dubte, un dels punts més qüestionats a l'hora d'escriure en català. Segons la nova 'Gramàtica de la llengua catalana', sempre escriurem «per» davant infinitius —«Operació policial per detenir els lladres», i també si aquest infinitiu té un valor causal —«Gràcies per venir»—. Davant un substantiu o altre element nominal fem la distinció entre causa (per) i destinació (per a): «Tanquen per reformes» o «Volen guanyar i classificar-se per a les semifinals». 

 

Tanmateix, davant un adverbi o una conjunció optem per fer la reducció «per»: «Deixem-ho per demà». Com a norma general, si es tracta de locucions adverbials,  mantindrem «per a»: «Convoquen una reunió per a la setmana que ve». D'altra banda, si volem expressar el parer o l'opinió, optarem per la preposició «per»: «Per mi, aquest recurs és imprescindible» o «Pel Govern, les reticències dels sindicats no tenen fonament». 

 

Finalment, i quan equival a «en pro de, en favor de», són igualment admissibles «per i per a»: «Converses per / per a la pau». 

 

Gerundi de posterioritat

En català, el gerundi no pot expressar una acció posterior a la del verb principal o una conseqüència d'aquest verb, tal com publica el portal lingüístic 'Optimot'. Així doncs, oracions com «El conductor es va adormir al volant, provocant un greu accident» o «Va caure a terra, morint a l’acte», no és consideren correctes. Per tant, caldria dir: «El conductor es va adormir al volant, cosa que va provocar un greu accident» o «Va caure a terra i va morir a l'acte». 

 

No obstant, el gerundi sí que és correcte quan té un valor de simultaneïtat o anterior —«Llegia mossegant-se les ungles»—; quan té una funció adverbial —«Va marxar jugant amb la pilota»— o quan complementa un nom —«Vaig veure la Maria llegint un llibre»—. 

Haver de, caldre, ser necessari

En català, l'estructura bàsica que cal utilitzar per expressar una obligació és la perífrasi verbal «haver de + infinitiu»: «La matrícula s'ha de fer a partir del 24 d'octubre». Així doncs, hem d'evitar l'ús de «tenir de + infinitiu» i de «tenir que + infinitiu», i, per tant, la frase «La matrícula es té que fer a partir del 24 d'octubre» és incorrecta. També són incorrectes les estructures «haver-hi que», «deure» i «ser precís». 

 

D'altra banda, si es vol expressar una necessitat o una conveniència haurem d'utilitzar la construcció «caldre + infinitiu» o «caldre que + verb en subjuntiu» en el cas de necessitat, i «ser necessari + infinitiu» o «ser necessari que + verb en subjuntiu» per conveniències: «Cal atendre totes les peticions que ens arribin» o «És necessari  comprar més material». 

 

Infinitiu amb valor imperatiu

Segons el portal 'Optimot', per expressar una ordre, donar instruccions o fer una recomanació, cal fer servir l'imperatiu i no pas l'infinitiu: «Premeu el botó» — i no «Prémer el botó». Així, per adreçar-se a destinataris desconeguts en contextos formals o públics, com ara rètols, avisos, manulas d'instruccions, etc; s'utilitza la segona persona del plural de l'imperatiu, és a dir, el tractament de «vós» i no pas el tractament de «vostè». 

 

D'aquesta manera direm «No creueu la via» en comptes de «No creuar la via» o «No fumeu, si us plau» en comptes de «No fumar, si us plau».

 

Sinó, si no

Tot i que fonèticament sonen igual, «sinó» i «si no» tenen significats molt diferents. La conjunció adversativa «sinó» indica oposició entre els elements que es posen en relació, com per exemple en la frase següent: «No ho ha fet ell, sinó el seu amic».

 

Tanmateix, sovint aquesta conjunció es converteix en «sinó que» quan els verbs de les dues oracions relacionades són diferents —«No només has d’omplir la sol·licitud, sinó que has d’adjuntar-hi una fotocòpia del DNI»— o quan, tot i ser el mateix verb, es fa explícit les dues vegades: «No has de parlar amb aquesta professora sinó que has de parlar amb l’altra». 

 

D'altra banda, «si no» és un conjunt de dos mots, és a dir, per un costat tenim la conjunció condicional «si» i per l'altre l'adverbi de negació «no»: «Si no vens d'hora, et quedaràs sense esmorzar». 

 

Utilitzar el futur en probabilitats presents

Un altre dels erros més freqüents és utilitzar un verb en futur per expressar una probabilitat en present. Així doncs, la frase «Com ja sabràs, s'acaba d'inaugurar el Nexus II», és errònia. Per tant, hem d'utilitzar la forma correcta més habitual que és la perífrasi «deure + infinitiu» en present: «Com ja deus saber, s'acaba d'inaugurar el Nexus II». 

 

Excés de pronoms febles

Un altre dels errors més comuns a l'hora d'escriure en català és incloure més elements dels que necessita l'oració, com és el cas dels pronoms febles. Així doncs, la frase «Els hi demanaré l'informe» és errònia, ja que cada pronom substitueix un sol element de la frase i, en aquest cas, «hi» hauria de substituir a «l'informe», però com que aquest últim està inclòs a la frase, no cal afegir-hi el pronom.

 

Així doncs, hauríem d'escriure «Els demanaré l'informe». Per tant, recordem: si hi ha pronom, no hi ha d'haver l'element substituït. 

 

Un exemplar de la nova 'gramàtica de la llengua catalana' | CatalunyaDiari.cat

 

Subjuntiu per expressar probabilitats futures

Sovint, utilitzem el subjuntiu en frases principals per expressar probabilitats en futur, per exemple: «Probablement, el laboratori participi en el projecte». Una frase totalment errònia, ja que la forma correcta més habitual en aquest tipus d'oracions és el futur acompanyat d'un adverbi. Per tant, la forma correcta d'escriure la frase anterior seria la següent: «La biblioteca potser tancarà una hora abans».

 

Conte, comte i compte

En aquest cas, ens trobem davant d'un trio de substantius que, com es pronuncien bastant semblant, solen causar confusions a l'hora d'escriure'ls. No obstant, tenen un significat totalment diferent. El mot «conte» significa narració breu, és a dir «S'ha llegit tots els contes de la Rodoreda». D'altra banda, el terme «compte» designa un home que posseeix un títol nobiliari: «Van a la perruqueria del carrer Comte d'Urgell».

 

Finalment, la paraula «compte» pot fer referència a un càlcul —«Si fa bé els comptes, acabaran de pagar la hipoteca»—, paperet en què hi ha escrit el que deus a algú —«Demanem el compte al cambrer»—, un registre de diners que tens en una entitat bancària —«Ha obert un compte a l'estranger»— i un sinònim de cura o atenció —«Anem amb compte amb l'esglaó»—. 

 

Utilitzar el condicional en probabilitats passades

Un dels errors més freqüents és utilitzar la forma condicional del verb per expressar una probabilitat passada, com podem veure, per exemple, en la següent frase: «En aquell moment, ja hauria arribat el vicerector». No obstant, aquesta és una forma incorrecta, ja que l'oració s'hauria d'estructurar amb la perífrasi «deure + infinitiu» en passat: «En aquell moment, ja devia haver arribat el vicerector». 

 

Infinitiu introductori

L'ús de l'infinitiu per iniciar una oració és molt habitual. I és que sovint, per introduir una frase en què es dóna alguna informació es fa servir un infinitiu independent amb verbs com ara «dir, indicar, assenyalar, remarcar, destacar», entre altres. Així doncs, és incorrecte dir «Finalment, destacar que l'anàlisi que ha dut a terme el grup de recerca...» i ho canviaríem per «Finalment, cal destacar que l'anàlisi que ha dut a terme el grup de recerca...». 

 

Cadascun/a, cada un/a, cadascú, cada u

Tot i que les quatre formes són correctes, hem de vigilar, ja que no tenen el mateix significat. Així doncs, les formes «cadascun, cadascuna» i «cada un, cada una» són quantificadors que, juntament amb un sintagma constituït per la preposició «de» i un nom, signifiquen «tota persona o tota cosa de les que formen part d'un grup o d'una col·lectivitat»: «Han donat un exemplar del llibre a cadascun dels presents —o a cada un dels presents—».

 

D'altra banda, hem de vigilar de no confondre aquests quantificadors amb els pronoms indefinits «cadascú» o «cada u», que signifiquen «tota persona sense distinció, tothom distributivament». Aquests pronoms sempre fan referència a persones i són invariables. Per exemple: «Cadascú és lliure de tenir el seu parer —o Cada u és lliure...—».