rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

VOTA A L'ENQUESTA

Quin partit triaràs el 28-A?

Les 20 portades de discos més fascinants que s'han fet

Han passat a la posteritat gràcies a la seva singularitat o a les polèmiques que van originar
Les portades de discos més cèlebres de la història | Carácter Urbano

 

Ens trobem en un món plenament digitalitzat, i per això les portades dels àlbums musicals acabaran esdevenint una veritable relíquia. Això no obstant, en un moment de la història l'atenció de les persones es dirigia a un disc o a un altre normalment per la portada que tenia, tal com explica 'Carácter Urbano'. Els més apassionats de la música són conscients que una de les millors sensacions que els pot proporcionar la música és anar passant àlbums amb l'ajuda del dit índex al llarg de diverses fileres infinites, únicament pel plaer d'esbrinar quins discos hi ha. 

 

Les 20 portades més memorables dels àlbums musicals

En cas que no te n’hagis adonat, estem tristos perquè es tracta d’un format que quedarà desfasat aviat. Per això, abans que les portades dels vinils i dels discos esdevinguin peces de museu, hem fet un recull de les més significatives de tota la història musical.

20
Artpop, de Lady Gaga

Obrim el recull amb l’obra més nova, una portada que va implicar Jeff Koons, l’artista responsable del disseny de l’escultura que veiem al bell mig de la portada, que representa la mateixa Lady Gaga. Igualment, s’hi poden observar elements de l’‘Apolo i Dafne’ de Bernini, així com de l’obra ‘El naixement de Venus’ de Botticelli. L’artista, d’aquesta manera, té ganes de fer que Lady Gaga esdevingui tota una icona de l’art contemporani, una Venus actual.

19
The Fat of the Land, de Prodigy

És molt peculiar que un dels emblemes del gènere musical electrònic estigui fet per un artista que detesta aquesta classe de música. L'àlbum més representatiu del grup anglès Prodigy és, sense cap mena de dubte, 'The Fat of the Land', que té una portada que simbolitza de manera ben clara l'energia i el dinamisme que caracteritzen la música que fan.

 

El disseny el va dur a terme Liam Howlett, que mirava de trobar una idea d'allò més extravagant que tingués un vincle clar amb la natura. Després de presentar més d'una proposta —entre les quals se'n va poder veure una que contenia la imatge d'un porc de grans dimensions que estava maquillat—, va trobar en un banc d'imatges una foto que havia fet Konrad Wothe i que donaria forma a la seva creació. Va fer una distorsió del fons de la imatge a partir d'un efecte de zoom perquè fes la impressió que el cranc estava a punt de precipitar-se al damunt de la càmera. Una tècnica d'allò més efectiva i senzilla.

18
My Beautiful Dark Twisted Fantasy, de Kanye West

L'artista contemporani Kanye West gaudeix al màxim amb les polèmiques, i és conscient que l'impacte mediàtic no és més que una altra eina de la indústria. Per això, se li va acudir una idea: miraria d'aconseguir, de manera deliberada, que li censuressin el seu àlbum. La persona que es va dedicar a preparar la versió inicial de la portada del disc és en George Condo. A l'obra hi apareixia una caricatura del raper en forma de dimoni i, al damunt, hi tenia una dona sense roba.

 

Ara bé, la seva estratègia no va aconseguir el resultat esperat i no hi va haver cap mena de problema pel que fa a la portada. Sigui com sigui, l'artista Kaney West va propagar el rumor fals que la cadena Wallmart havia imposat una censura de la seva portada, però la companyia ho va negar. Al final, el disc va ser distribuït amb el format originari i també amb altres dissenys alternatius, un total de cinc.

17
The Man Machine, de Kraftwerk

Durant els anys setanta, Alemanya es trobava immersa en un mar d'incerteses. Mentre el govern nord-americà i el rus miraven d'esbrinar qui posseïa una capacitat armamentística més important, a diversos indrets del continent europeu es podia constatar l'aparició d'alguns moviments d'avantguarda cultural d'allò més fascinants. Definitivament, la banda 'Kraftwerk' era molt avançada en aquella època i el seu àlbum 'The Man Machine' n'és una bona prova.

 

Kraftwerk, enmig d'aquesta època tan agitada, va gaudir de l'ajuda d'Emil Schult, un artista que va contribuir a l'elaboració d'una portada ben austera amb un total de quatre components que s'hi mostren en una actitud que ens pot fer pensar en el món militar i/o soviètic.

16
Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective

Tot i que podria semblar que la portada d'aquest àlbum és una imatge en moviment, en realitat es tracta d'una versió de la il·lusió òptica creada pel doctor Akiyoshi Kitaoka. Malgrat que consta d'un disseny no gaire agradable, sap mostrar a la perfecció el so psicodèlic que transmet el disc. En cas que tinguis ganes de fer que els teus ulls descansin, mira de fixar la mirada en alguna figura verda durant una estona. 

15
Power, Corruption and Lies, de New Order

Una mostra que ens fa veure que les portades dels àlbums poden ser un aparador d'art ideal. Tot va començar en el moment en què Peter Saville, un dissenyador gràfic que una mica més avall tornarà a sortir, va fer una visita a la londinenca National Gallery. En aquell indret va descobrir-hi 'A Basket of Roses', un quadre de Fantin-Latour. Les roses per tal de simbolitzar la corrupció, el poder i les mentides eren ideals per a l'àlbum nou del grup.

14
Wish You Were Here, de Pink Floyd

Es tracta de la primera portada d'àlbum musical de Pink Floyd del nostre recull. Pots endevinar quina és l'altra que hi sortirà també? En qualsevol cas, el seu disc 'Wish You Were Here' a primera vista ja impacta. La banda es trobava al millor moment de la seva trajectòria i, després de triomfar amb 'Dark Side of the Moon', va tornar a apostar pel disseny gràfic d'Hipgonosis.

 

L'absència és l'eix temàtic que vertebra la portada, i està representada a través de l'home de negocis que s'està cremant, que no pot viure una existència normal amb una situació que el supera. Igualment, representa la por de quedar ferit o de cremar-se per culpa d'una relació sentimental nova. Certament, el rerefons de la caràtula d'aquest àlbum és tan complicat com els temes musicals que emanaven del grup.

13
Surfer Rosa, de Pixies

L'àlbum anomenat 'Surfer Rosa' consta d'una portada que marca el començament del vincle entre la banda musical i el professional de la fotografia Siman Larbalestier, que posteriorment va contribuir també a alguns altres dels discos del grup. En aquest cas, la idea de la ballarina va ser de Black Francis i, a més, el fotògraf va afegir alguns elements a la composició, com ara un pòster trencat o un crucifix a la paret, que li conferien un toc gòtic.

 

El vocalista de la banda es va inspirar quan estava preparant noves composicions al bar on treballava el seu pare, que era de topless. Entès com un element de pura estètica i com un símbol de bon gust, el nu havia d'ocupar un lloc al primer disc del grup.

12
Goo, de Sonic Youth

L'artista Raymon Pettibon va ser l'escollit per dur a terme la il·lustració de la caràtula de l'àlbum, que ha passat a formar part de la història musical. Pettibon havia fet treballs per a grups d'estil punk, com ara Black Flag, i per a 'Goo' va optar per treure la inspiració d'una història verídica. La imatge de la portada, de fet, està inspirada en una fotografia real, de la parella formada pel cunyat i la germana de Myra Hindley: David Smith i Maureen Hindley.

 

Myra Hindley va perpetrar, juntament amb el seu company sentimental anomenat David, diversos assassinats a la ciutat de Manchester durant la dècada dels seixanta. Se'ls coneix amb el sobrenom d'assassins de l'erm, i amb la seva història van servir d'inspiració a molts artistes d'aquell moment com ara Morrisey. La caràtula de l'àlbum, tal com es podia esperar, va causar una gran controvèrsia en diversos sectors de la societat.

11
Holly Wood, de Marilyn Manson

Als Estats Units existeix una llei que no està escrita enlloc: si es produeix una tragèdia que qüestiona el sistema, es pot culpar de tot l'artista Marilyn Manson. La terrible massacre que va tenir lloc al centre educatiu de secundària de Columbine no va ser una excepció d'aquesta llei, i diversos grups religiosos van culpar el polèmic músic de potenciar el comportament violent dels perpetradors de la matança.

 

Manson, en comptes d'evitar la polèmica, va passar a l'atac amb una portada d'allò més controvertida: una imatge on ell mateix apareix crucificat. A més a més, a la part de baix de la caràtula hi podem trobar un tros de l'autòpsia del president Kennedy, que s'ha modificat. La portada té la intenció de criticar el fet que, en algunes qüestions, no hi hagi llibertat d'expressió. De fet, a Manson sempre l'havien crucificat, d'alguna manera.

10
Cheap Thrills, de Big Brother & The Holding Company

És una d'aquelles imatges que atrapen. Tot i que el grup va tenir la idea inicial, la va materialitzar el dibuixant Robert Crumb. A cadascuna de les vinyetes s'hi veu un dels temes musicals de l'àlbum, i totes elles es vertebren al voltant d'un tema essencial: «Ball and Chain». Aquí, una dona que s'assembla molt a Janis Joplin mira d'anar cap endavant lligada a una llosa ben gran, cosa que constitueix una metàfora del desamor. 

9
s/n, de The Velvet Underground & Nico

De nou, el 'pop art' torna a tenir presència dins de l'univers musical. De la mateixa manera que passa amb les mítiques llaunes de la sopa Campbell, Andy Warhol també està al darrere de la creació del plàtan de The Velvet Underground. De fet, les primeres còpies que es van vendre de l'àlbum incorporaven un adhesiu que tenia una inscripció on hi havia les lletres «peel slowly and see», és a dir, «peleu-lo lentament i vegeu». Quan es treia aquest adhesiu, es podia veure un altre plàtan, aquesta vegada de color carn. Cadascú pot arribar a les seves conclusions.

8
s/n, de Rage Against the Machine

Quang Duc era un monjo bonze que, l'any 1963, es va calar foc a la ciutat de Saigon, al bell mig d'un carrer molt transitat, per tal de protestar contra les persecucions a les quals s'havien vist sotmesos, després de la guerra del Vietnam, els monjos budistes. La fotografia de l'home, totalment silenciós i impassible mentre cremava, va ser la imatge triada per al primer disc de Rage Against the Machine.

 

A través d'aquesta fotografia colpidora el grup presenta el seu àlbum, que està ple de ràbia i protestes contra «the Machine», és a dir, contra «la màquina», que és l'imperialisme nord-americà i la política capitalista que segueix. Tot i que aquesta caràtula era un autèntic desafiament per al puritanisme 'redneck', el disc va aconseguir sortir a la venda sense ser censurat.

7
London Calling, de The Clash

Tal com molta gent sap, la imatge del disc 'London Calling' vol homenatjar el debut del gran Elvis Presley l'any 1956, amb una tipografia rosa i verda igual a la del seu disc. De fet, la caràtula de l'àlbum del rei del rock mostrava una escena desenfrenada mentre tenia lloc un concert de rock, i The Clash mostren la mateixa escena però en el cas de l'estil punk rock.

 

L'artista de la fotografia Pennie Smith és l'autora de la imatge. La va retratar durant un concert del grup a Nova York, al Palladium. Durant aquella nit, estava fotografiant el baixista del grup, Paul Simonon que, quan es va adonar que l'estaven retratant, va dirigir-se cap a la dona i va picar amb força amb el baix contra l'escenari. 

6
Unknown Pleasures, de Joy Division

És molt probable que hagis pogut veure aquest disseny en algun lloc: en una samarreta o en un pòster, per exemple. No es tracta de la darrera col·lecció que ha posat a la venda Zara, sinó de la caràtula del primer àlbum que va treure el grup Joy Division. Peter Saville és un dissenyador gràfic que afirma que la banda va treure aquesta imatge tan coneguda d'una enciclopèdia astronòmica de Cambridge que, en concret, era un «quadre comparatiu de la freqüència que s'emet d'un senyal a un púlsar».

 

El doctor Harold D. Craft és el responsable de la creació d'aquesta imatge. Craft, de fet, afirma que va quedar-se de pasta de moniato quan va descobrir el seu dibuix en una botiga que venia discos. Mentre que el doctor no va veure mai ni un ral pels drets d'explotació de la imatge, el dissenyador Peter Saville va enriquir-se molt.

5
Aladdin Sane, de David Bowie

Hi ha molts artistes que han provat de dur a terme una imitació de la imatge emblemàtica de Bowie, però potser ignoren que la foto simbolitza una modificació del paradigma a nivell de l'estètica musical. Poc abans de fer-se aquesta foto, Bowie va decidir canviar d'estètica de manera radical, i això va originar l'aparició de l'estètica glam.

 

Un logotip de l'empresa National Panasonic va servir d'inspiració a Pierre La Roche, maquillador, per pintar el conegut llampec de color vermell i blau a la cara de David Bowie. A continuació, el professional de la fotografia Brian Duffy va fer algunes instantànies i va escollir la que li va agradar més. Ara bé, no hi ha ningú que hagi pogut esbrinar què és el líquid singular que se li veu a la zona de la clavícula.

4
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, dels Beatles

Tot i que podríem passar-nos molta estona examinant a fons la imatge de la caràtula d'aquest disc i els múltiples personatges que hi apareixen, seria una tasca que requeriria molt de temps. Per això, n'hem extret les dades més importants: la van idear Peter Black i Jann Haworth, i gràcies a ella van guanyar un premi Grammy a la millor portada de disc.

 

Entre altres, alguns dels personatges famosos que hi podem veure són Bob Dylan, Marilyn Monroe, Karl Marx, Oscar Wilde o Edgar Allan Poe. Al principi, les versions inicials de la caràtula també mostraven altres personatges com ara Jesús —perquè així ho havia demanat John Lennon, com no podia ser d'una altra manera—, Mahatma Gandhi o Adolf Hitler. Per sort, s'ho van repensar.

3
Dark Side of the Moon, de Pink Floyd

Un raig de llum arriba a un prisma, el travessa i esdevé una llum de diversos colors. Storm Thorgerson és un dissenyador del Regne Unit que va fer arribar aquesta proposta als altres integrants de l'estudi Hipgnosis, que anteriorment ja havia dut a terme col·laboracions amb Pink Floyd. Els membres del grup, que havien demanat que no volien incloure cap fotografia del grup a la portada, van quedar contents amb la idea.

 

La simbologia representa un total de tres elements: el desig de Richard Wright de presentar una portada que fos ben senzilla però alhora original, les lletres dels temes del disc i la il·luminació present als concerts del grup. La contraportada, a més, mostra els rajos de llum de la portada que tornen a unir-se en un altre prisma, una proposta que va anar a càrrec de Roger Waters.

2
Nevermind, de Nirvana

Una altra caràtula que ha marcat un abans i un després a la història del món de la música és la de 'Nevermind', un disc molt icònic de la popular banda Nirvana. La portada de l'àlbum mostra un nadó sota l'aigua que persegueix un ham amb un bitllet nord-americà. La imatge, que és molt curiosa, va ser ideada per Kurt Cobain i elaborada pel professional de la fotografia Robert Fisher.

 

Abans de la sessió de fotos per a la portada del disc, Cobain havia estat mirant un documental que mostrava parts a l'aigua i, per això, va pensar que la nova caràtula que crearien estaria molt bé que pogués vehicular aquella mateixa força. Fisher va optar per rebutjar el cantó més visceral de la idea i va retratar el nadó. Posteriorment, després que el grup li ho demanés, va afegir-hi també l'ham i el bitllet. 

1
Abbey Road, dels Beatles

Probablement, es tracta de la caràtula més representativa de la història. Els quatre integrants dels Beatles travessant el carrer conegut amb el nom d'Abbey Road, per un pas de vianants, ben a prop dels estudis d'EMI music en què tenia lloc l'enregistrament del disc. Passaven pocs minuts de les 11 del matí quan la policia va ajudar el professional de la fotografia Iain McMillan a retratar la banda tallant el trànsit durant una desena de minuts.

 

Ara bé, resulta molt curiós que només un dels artistes va descalç a la imatge: Paul McCartney. Això ha fet que apareguin diverses llegendes urbanes i teories especulatives al voltant de la instantània, però McCartney va acabar resolent el misteri a través d'Instagram: era un dia calorós i duia sandàlies, i va decidir treure-se-les per tal de travessar el carrer. Ni més ni menys.