Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

Les 4 maneres en què les famílies tòxiques originen trastorns mentals

Formar part d’un d’aquests nuclis pot originar psicopatologies i problemes diversos als seus membres
La manera de relacionar-se dins del nucli familiar és molt rellevant | Cedida

 

La família és una institució social de màxima importància perquè, sobretot durant els primers anys de l’existència de cadascú, representa el nucli essencial d’adquisició de cultura i de socialització de les persones.

 

Per aquesta raó els psicòlegs, que tenim la funció d’ajudar la gent a assolir la satisfacció psicològica i emocional, ens fixem en gran mesura en les relacions que es teixeixen dins de cada família. No només cal parar atenció als trets individuals de cadascú, sinó que també ens hem de centrar en les relacions que mantenen entre ells, sobretot si tenen lloc dins del nucli familiar. Per aquesta raó, resulta molt rellevant la qüestió de les famílies tòxiques.

 

Nuclis familiars que poden originar trastorns mentals

El paper del nucli familiar no és únicament rellevant en l’àmbit de l’educació dels infants i de l’estimulació del seu procés d’aprenentatge: també origina diferents dinàmiques i costums altament interessants per com afecten els problemes mentals que poden arribar a ocasionar a algun dels seus integrants. La Psicologia, entre altres aspectes, analitza i examina atentament la manera en què els individus s’organitzen dins de la societat. I dins d’aquesta societat, el nucli familiar és un component clau.

 

Els nuclis familiars poden ser de moltes menes diverses: des de famílies monoparentals fins a famílies nombroses, passant per famílies amb dos membres, amb formes variades —famílies desestructurades, ben estructurades— o amb maneres de viure ben diferents —amb violència, amb apatia, amb felicitat...

Tot depèn del caràcter dels seus integrants i, també, de les circumstàncies personals. A banda, en el cas de les famílies amb fills, cadascuna té un estil a l’hora d’educar-los: n’hi ha de més autoritàries i tancades però també de més democràtiques i obertes. La connexió que es realitza entre els progenitors i els infants resulta vital i tindrà un gran impacte en les creences, la salut mental i la manera de ser dels fills. 

 

Existeixen vincles de família disfuncionals que es fonamenten en la violència, l’abandonament, la sobreprotecció o la projecció, i els psicòlegs els han examinat a fons per tal de descobrir la relació que tindrien aquesta mena de lligams amb el desenvolupament de trastorns psicològics i psiquiàtrics en algunes persones.

Alguns vincles familiars fomenten la violència | CatalunyaDiari.cat

 

Psicopatologies dins de les famílies: un tabú

Sovint, es critiquen molt els psicòlegs que ens centrem a abordar aquesta mena de problemes dins dels nuclis familiars. A la nostra societat, les famílies constitueixen institucions hermètiques i, sovint, els seus membres no veuen amb bons ulls que algú de l’exterior els examini i miri de modificar els seus costums i dinàmiques. Els integrants de les famílies veuen que d’aquesta manera algú extern fica el nas en el seu espai íntim i dins dels seus valors profunds. Encara que un nucli familiar sigui disfuncional i els seus integrants se’n ressentin amb diversos trastorns mentals, sovint és molt complicat fer teràpia sense despertar tota mena de recels.

 

Existeixen diversos prejudicis que fan més complicada la tasca dels terapeutes, com ara que «passi el que passi, la família sempre s’ha de mantenir unida», que «tot queda en família» o que «la família no et voldrà mai cap mal». Aquestes idees han arrelat amb força a la nostra societat i, tot i que a primera vista sembla que només impliquin fraternitat i unitat, oculten una visió de recel i desconfiança cap a les persones que puguin oferir una visió objectiva de les dinàmiques i dels vincles familiars, encara que es faci amb la millor de les intencions i que només es busqui ajudar.

 

Aquesta visió del nucli familiar origina un gran patiment per als individus que pensen que els membres de la seva família no han sabut estar sempre al seu costat i donar-los suport i una base sòlida. En algunes circumstàncies extremes, com les que impliquen haver patit maltractaments, poden haver-hi molts efectes negatius per a la salut emocional.

 

A cada nucli familiar hi podem trobar un grau d’afecte, confiança i estima ben diferent: en algunes famílies s’hi viu amb estrès continu i a vegades algun o diversos integrants fan que n’hi hagi d’altres que pateixin, intencionadament o no. A vegades no s’és conscient d’estar participant en aquesta dinàmica, però alguns cops hi ha elements que condueixen cap a la ràbia i la violència —psicològica o física. En algunes altres ocasions, no es veu la problemàtica tan fàcilment perquè està vinculada més aviat amb l’educació dels pares cap als fills o amb el traspàs de les pors, inseguretats i dels conflictes entre els diversos integrants del nucli.

 

Les famílies tòxiques i les alteracions mentals dels seus membres: quin vincle tenen?

No hem escrit aquest article amb l’objectiu de remarcar les errades que cometen els progenitors, però pensem que cal mirar d’aclarir una mica diversos malentesos i mites de la cultura que provoquen que alguns nuclis familiars funcionin molt malament. El fet de formar part d’una família tòxica perjudica enormement tots els seus integrants, i aquest fet causa molts problemes vinculats al desenvolupament de psicopatologies que es podrien associar amb les situacions constants d’estrès, pressió i, en alguns casos, de maltractaments.

 

Tot seguit, observarem quatre maneres diferents en què les famílies tòxiques poden acabar afectant algun dels seus membres i, fins i tot, originar-li algun trastorn mental o relacionat amb la conducta.

Algunes conductes familiars poden afectar molt negativament els infants | Cedida

 

1. Les etiquetes i els rols. L’efecte Pigmalió i les repercussions negatives que pot tenir en els infants

Els progenitors sempre acabem col·locant alguna etiqueta als nostres infants, encara que no ho fem sovint i que només siguin cops comptats. Només cal observar les expressions de l’estil de «té molt de geni», «és molt mogut» o «té molta vergonya». Tot i que no ho fem de manera conscient, aquestes sentències poden tenir un gran efecte per als nens a nivell emocional. Si es van repetint dins del nucli familiar, a més, els poden acabar impactant molt.

 

Tot i que mirem de treure-li rellevància, les etiquetes d’aquest tipus poden tenir un gran impacte en la identitat de l’infant i en la manera que té de valorar-se i de veure’s a ell mateix. Malgrat que en realitat no sigui un infant vergonyós, si els seus familiars —persones a qui admira— ho van repetint continuadament pot acabar pensant que ha d’actuar i de comportar-se de determinada manera, segons les expectatives que els altres tenen d’ell. Sovint, coneixem aquestes situacions amb el nom d’efecte Pigmalió o de profecia autoacomplerta, perquè l’etiqueta o el paper atribuït pels adults acaba esdevenint la veritat.  

 

Per aquest motiu, etiquetar els infants els pot afectar negativament a l’hora de comportar-se, perquè se’ls transmeten creences essencialistes relacionades amb la seva personalitat i manera de ser. A més, aquestes etiquetes es van propagant amb una gran facilitat i els veïns, amics de l’entorn familiar o professors sovint segueixen contribuint a arrelar-les i afegint llenya al foc.

 

2. Els amors perjudicials

Hi ha molts progenitors que sovint repeteixen aquesta frase als seus infants: «no t’estimarà mai ningú igual que nosaltres». Tot i que pot ser una expressió molt encertada, sovint provoca que molta gent que té una manca d’afecte dins del nucli familiar accepti que no s’ha de sentir malament perquè la seva família sempre actua «pel seu propi bé». En situacions extremes, aquest fet pot originar la passivitat davant de casos de maltractaments o abusos.

 

S’hauria de tornar a definir l’amor familiar dins d’un marc més saludable perquè, tot i que resulta evident que a les famílies hi ha amor, n’hi ha que no es conceben adequadament, els «amors perjudicials». Tenir la mateixa genètica que una altra persona no li dona el dret de ferir-te, coaccionar-te o manipular-te. Formar part de la mateixa família implica tenir trets biològics i genètics comuns, però els lligams emocionals estan en un altre nivell: no és indispensable tenir genètica i biologia en comú per establir-los.

 

Els éssers humans madurem amb el pas dels anys i anem descobrint les persones del nucli familiar que tenen el nostre afecte i estima, però això no està escrit en cap document ni preestablert. Establir unes bases ben sòlides per als lligams de la família en les quals es prioritzi el respecte és un element essencial si es vol entendre millor la dimensió de les identitats i els espais personals.

Els amors perjudicials poden fer molt de mal | España Diario

 

3. La sobreprotecció familiar

Quan es tracta d’educar els més petits de la casa, un dels factors més complexos per als pares és el d’intentar establir un equilibri proporcionat entre les regles i patrons de conducta que es dicten i l’afecte que proporcionen als nens. No es recomana gens tenir actituds extremes: és a dir, no seria aconsellable desatendre els nens ni tampoc sobreprotegir-los massa.

 

Aquesta última manera d’educar-los representa molts riscos i efectes negatius per als nens: quan els sobreprotegim, no s’enfronten per si mateixos a determinades situacions poc habituals i més arriscades que les normals, cosa que fa que no tinguin les eines essencials per anar madurant i encarant-se als reptes.

 

Sovint, quan se’ls educa així, els infants tenen tendència a desenvolupar inseguretats i barreres. Encara que els més menuts hagin de descobrir allò que tenen al voltant amb el suport d’alguna figura important com la mare o el pare, sobreprotegir-los només els perjudicarà a nivell de l’amor propi i del seu procés d’aprenentatge.

 

Per tal que els infants aconsegueixin un bon desenvolupament i descobreixin de primera mà i amb independència tot allò que els envolta, els cal l’ajuda de la seva figura d’afecció, però això no s’ha de transformar en un control exagerat.

 

4. Projecció dels temors i les expectatives damunt dels menuts

Fer de pare no només implica moltes responsabilitats: també comporta tenir cura d’una altra persona i de la seva educació, a nivell global i amb totes les dificultats que això pugui significar. Avui en dia, ser pares no és cap obligació sinó que consisteix en una elecció individual condicionada per diferents elements —com, per exemple, trobar una persona amb qui compartir l’experiència, tenir una feina estable, una llar, etc.—, però cal recordar que, al cap i a la fi, es tracta també d’una elecció ben personal.

 

Un cop dit tot això, cal remarcar que el fet de ser pares pot planejar-se i, per això, n’hem de ser ben responsables. En cap cas els fills han d’utilitzar-se per solucionar conflictes a la relació de parella ni per obtenir reconeixement o respecte dels demés. Tampoc cal dir que els fills no han de servir de figura que pugui acomplir tots els desitjos que no hem estat capaços de dur a terme per nosaltres mateixos i que ens han frustrat.

 

Qualsevol mare o pare té ganes que el seu infant tregui bones notes, que li vagi bé l’esport i que triomfi a la vida, però s’ha de prescindir de carregar-los amb les nostres expectatives ideals, perquè els transmetríem massa pressió. Encara que de petit juguessis en un equip de futbol i una lesió t’impedís arribar a primera divisió, no obliguis els teus nens a jugar a futbol i a perseguir una carrera professional en aquest àmbit.

 

Posar-los pressió per tal que arribin on tu vols els tornarà molt vulnerables a nivell emocional, probablement no podran desenvolupar el seu caràcter de manera lliure i també pot ser que tinguin una pèrdua d’amor propi important. No facis que siguin allò que tu no vas poder ser: permet que segueixin el camí que més els plagui i que adoptin les seves pròpies decisions, aconsellant-los i donant-los suport quan calgui.