Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

Autors i trets principals de la filosofia contemporània

Tot allò que et cal saber sobre la darrera etapa d'aquesta disciplina
Tot allò que has de saber sobre la filosofia actual | Pexels

 

La filosofia contemporània, en contraposició amb la moderna, suggereix en primer lloc que se superi el racionalisme radical i, en segon lloc, l'idealisme transcendental, tal com ha desvelat 'Carácter Urbano'. Es tracta d'una proposta que ens ajuda a explorar amb més detall la condició dels humans i la problemàtica de l'existència, i un dels seus trets principals és el dinamisme que presenta pel que fa als corrents i les idees. Tot seguit, en descobriràs les principals curiositats.

 

 

CONTINGUT

1. En què consisteix la filosofia contemporània?

2. Trets principals de la filosofia contemporània

3. Corrents més importants de la filosofia contemporània 

4. Autors destacats de la filosofia contemporània

 

En què consisteix la filosofia contemporània?

De la mateixa manera que en l'àmbit de la història, la filosofia du a terme una divisió del seu desenvolupament teòric en diferents períodes, des de l'etapa presocràtica fins a les etapes de la filosofia medieval, moderna i contemporània. Cal remarcar, a més, que la filosofia contemporània constitueix el període més nou dins de la filosofia del món occidental: comença a finals del segle XIX i continua fins al moment present.

 

Tal com podràs observar tot seguit, un dels trets que defineixen la filosofia contemporània és que es tracta d'un període de transició des de la modernitat, que és un model cultural fonamentat en la il·lustració i la revolució científica, cap a la postmodernitat, un corrent crític dins de la filosofia que trobem avui en dia.

 

Com que el segle XX es caracteritza per haver estat un període molt convuls farcit de fenòmens d'allò més traumàtics, conflictes i guerres, l'àmbit de la filosofia ha patit dues transformacions: en primer lloc, s'ha professionalitzat com a ciència que mira de trobar solucions a les preguntes que desperten l'angoixa de la vida i les crisis vinculades amb la civilització. En segon lloc, ha desenvolupat l'exploració dels temes de la societat i l'ésser humà.

 

Trets principals de la filosofia contemporània

La història de la filosofia es pot classificar en etapes diferents, i cadascuna d'elles disposa d'uns trets específics que normalment marquen un trencament. Els trets de la filosofia contemporània es fonamenten en una reacció que es produeix com a conseqüència de la modernitat.

 

1. Una diversitat molt important pel que fa als corrents

Quan va morir el filòsof Hegel, el món de la filosofia va experimentar una crisi molt important a nivell de disciplina, que es va manifestar a través del qüestionament de les bases filosòfiques modernes i del sorgiment de molts corrents diferents i oposats.

 

Els corrents més importants que veurem aparèixer durant la primera etapa de la filosofia contemporània constitueixen una reacció a l'idealisme hegelià, com ara el positivisme o el marxisme. Això farà que l'activitat a nivell filosòfic s'acceleri de manera considerable i que, a mesura que va avançant el segle XX, els corrents filosòfics es vagin multiplicant. En aquesta època, a més, es produeix una barreja entre la filosofia i algunes altres disciplines. 

 

2. Crisi a nivell de la raó

La filosofia que es considera moderna es fonamentava en el raonament il·lustrat que afirmava que la raó constituïa la nova divinitat per a les persones. En el cas de la filosofia contemporània, però, cada vegada es consolida més la idea que explica la manca de sobirania de la raó, perquè és incapaç de resoldre les inquietuds més grans de l'ànima de les persones.

 

En canvi, es creu que el pensament filosòfic se sotmet a la subjectivitat que caracteritza cadascun dels autors. La varietat enorme de corrents fa que es vagin oposant entre ells sense que hi hagi lloc per a una divinitat suprema com la Raó que pugui dictaminar quina solució és la bona. Això constitueix el fonament del desenvolupament de la postmodernitat.

 

3. Rebuig de l'espiritualitat i la transcendència

La filosofia contemporània també es caracteritza, a nivell teòric, per un rebuig de l'espiritualitat i de la transcendència, que havia impregnat la filosofia moderna d'autors que van des d'Immanuel Kant fins a Friedrich Hegel. Gaudia d'una dimensió religiosa i mística que ara ja no manté l'interès dels nous autors, que la situen en un segon terme. 

 

El nihilisme i el marxisme, especialment els sistemes que Nietzsche i Marx estableixen, acaben amb les creences essencials i aporten un nou paradigma: el materialisme.

 

4. Una professionalització 

Es tracta de l'únic element que guarda una certa continuïtat amb la filosofia moderna. Ara bé, durant l'època contemporània, el ritme de la professionalització de la filosofia es torna més acadèmic i també més accelerat. En aquest moment, la filosofia s'inclou dins de la mateixa dimensió que les altres disciplines importants, i se li confereix una regulació a nivell jurídic i un estatus acadèmic.

 

 

Corrents més importants de la filosofia contemporània

La filosofia contemporània destaca per un gran dinamisme que ha fet que apareguin molts corrents diferents, com ara el vitalisme, l'historicisme, el naturalisme, el pragmatisme, el quietisme, el marxisme, el positivisme i el neopositivisme.

 

Ara bé, qualsevol d'aquests corrents es pot classificar dins d'algun d'aquests 5 grups:

 

1. La filosofia analítica

Es tracta d'un dels corrents filosòfics més importants de l'època contemporània, i està fonamentada en l'èmfasi del llenguatge a través de la lògica formal. El seu desenvolupament es produeix principalment dins del Regne Unit, i els pares del corrent són George Edward Moore i Bertrand Russell. Els punts més rellevants d'aquest sistema de pensament són:

 

  • Estudiar el llenguatge i analitzar de manera lògica els conceptes.
  • Posicionar-se amb escepticisme pel que fa a la metafísica: quan s'analitzen dins d'una òptica lògica, els enunciats relacionats amb la metafísica no tenen gaire sentit. 
  • Un vincle amb l'empirisme pel que fa al seu focus, estil i esperit.
  • Una connexió pel que fa a la investigació científica per entendre la realitat.
  • Oposar-se a la filosofia continental, sobretot a l'alemanya i la francesa, que parava més atenció a l'especulació i la història. 

 

2. L'existencialisme

A l'interior de la filosofia continental, un dels corrents més estesos és l'existencialisme, que analitza sobretot la responsabilitat de les persones, la llibertat i també la condició humana. Apareix a finals del segle XIX i durarà fins a mitjan segle XX, i durant tota aquesta època diversos autors s'erigiran al voltant d'un moviment ben heterogeni que, a més, estava subdividit en tres corrents: l'existencialisme agnòstic, ateu i cristià.

 

Ara bé, qualsevol d'aquests temes tenia diverses preocupacions comunes:

 

  • El subjectivisme: cal remarcar que l'existencialisme apareix com a reacció de l'idealisme plantejat per Hegel. Dins de l'existencialisme cristià que representa el filòsof danès Kierkegaard, es fa una reivindicació de l'existència al davant d'allò absolut pel que fa al vincle entre Déu i l'ésser humà.
  • La responsabilitat de l'individu: el refús a una dimensió mística o transcendental és típic de l'existencialisme ateu, que comporta que la persona s'hagi de confrontar a la responsabilitat d'existir i a l'angoixa que provoca la mort, sense que hi hagi la possibilitat d'una salvació.
  • La llibertat constitueix un concepte que comparteixen les tres classes d'existencialistes i, de fet, és el principi central que vertebra la resta de temàtiques. La redempció de l'angoixa que pot experimentar la persona es produeix amb l'ajuda de la llibertat absoluta.
  • El no-res i l'angoixa: Kierkegaard va conceptualitzar la temàtica de l'angoixa, que després va consolidar-se amb Sartre i la seva denominació de «nàusea». Igualment, el no-res va centrar l'existencialisme de la França de les dècades del 1930 i del 1940.

  

Descobreix els trets principals de la filosofia contemporània | Mystic Art Design

 

3. L'estructuralisme

Aquest corrent filosòfic contemporani és un dels més complexos que existeixen, i mira de trobar les estructures que ajuden a obtenir els significats de cada cultura. En altres paraules, vol descobrir les activitats, les pràctiques i els fenòmens com a sistemes que contribueixen a la significació. Hi ha diferents autors que van estar al capdavant d'aquest corrent, com ara Louis Althusser, Claude Lévi-Strauss i Michel Foucault. Els temes que es plantejaven eren aquests:

 

  • El rol essencial del llenguatge pel que fa a l'activitat humana.
  • Una feina a nivell multidisciplinari i convergència de diferents disciplines: l'antropologia, la sociologia i la filosofia. 
  • Les estructures d'un sistema sociocultural específic que determinen les coses que passen a l'interior d'aquell sistema. 
  • L'accent pel que fa al predomini de l'ordre sobre l'acció.
  • Estudiar les estructures com a símbols que ens ajuden a la creació de sentit.

 

4. La fenomenologia

A finals del segle XIX, el filòsof Edmund Husserl va reprendre i va fer el desenvolupament teòric del tradicional concepte de la fenomenologia. Fins aquell moment, aquest plantejament feia referència a l'experiència de tipus intuïtiu com a element que ens pot ajudar a solucionar determinades qüestions de tipus filosòfic. Ara bé, tant Husserl com els seguidors que tenia van conferir-li un caràcter ple de transcendència quan van decidir que el seu tema central seria el sentit que té el món per a la persona.

 

Més endavant, la fenomenologia transcendental tindrà una important influència dins de l'existencialisme i l'estructuralisme i estarà focalitzada especialment en:

 

  • La intencionalitat com un concepte extremadament important per a l'existència de les persones.
  • La rellevància del mètode, que es basa en la comparació d'objectes intencionals amb l'objectiu de definir una essència compartida. 
  • La pregunta que ens fem pel sentit intencional es pot aconseguir respondre amb les vivències perceptives. 
  • La realitat de les persones com a component objectiu de la Terra: fer que el subjecte racional pugui ser compatible amb l'experiència que té del món. 

 

5. La teoria crítica

Es tracta d'un corrent dins de la filosofia contemporània que plantegen, des del 1929, diversos filòsofs com ara Max Horkheimer i Theodor Adorno, a la coneguda Escola de Frankfurt. Té una transcendència molt destacada perquè contribueix a l'obertura d'una línia de pensament per als dissidents polítics marxistes que no estan d'acord amb el dogmatisme ni amb l'estalinisme. 

 

Els temes més interessants per a aquests filòsofs són els següents: 

 

  • La modernització a nivell econòmic i la industrialització com a reptes que enfronta l'individu socialista.
  • El fet d'adaptar la doctrina original dels socialistes a la realitat a nivell històric que viu l'Europa d'entreguerres.
  • Els coneixements com a vehicle per entendre la realitat i no per reproduir conceptes.
  • La dissidència intel·lectual i l'antidogmatisme com a eines que mouen els coneixements.
  • No accepten la separació realitat-subjecte: no hi ha cap teoria absoluta que es mantingui intacta per sempre.
  • La dialèctica com a tècnica fonamental per construir coneixements.

 

Autors destacats de la filosofia contemporània

Tot seguit, presentem els filòsofs i pensadors més importants de la nostra època, que representen aquestes teories que hem esmentat.

 

1. Heidegger

Dins del grup de filòsofs contemporanis, Heidegger és un dels més controvertits. Va idear el concepte del «Dasein», a banda de crear l'existencialisme filosòfic i, per mitjà de la seva obra de 1927 anomenada 'L'ésser i el temps', es va demanar què caracteritza l'existència. Així, reprèn la disciplina de l'ontologia, que des de l'època clàssica i fins aleshores havia quedat relegada a l'oblit. 

 

Heidegger pensa que l'existència de les persones és un Dasein o ésser-al-món, i damunt d'aquest Dasein la mort fa d'estructura perquè li confereix un límit dins d'un eix espai-temps. En altres paraules, s'allunya de la filosofia moderna i la idea de Descartes que veu l'humà com un ésser que pensa de manera aïllada del món i, en canvi, ens diu que el món i l'ésser interactuen i que això constitueix l'eix que n'estructura l'essència.

 

En resum, la novetat aquí radica en el fet que Heidegger modifica el concepte d'ésser com a criatura que pensa pel de l'ésser com a criatura que existeix. Així doncs, la rellevància de l'ésser no rau en el pensament, sinó que se situa en l'existència.

 

2. Nietzsche

Sense cap mena de dubte, es tracta d'un dels filòsofs més controvertits —hi ha molta gent que el culpa de les desgràcies del segle passat— i més famosos de l'època contemporània. Ara bé, no és fàcil posar-lo dins d'un corrent concret. A finals del segle XIX, el pensament de Nietzsche es fonamentava en el concepte de la «mort de Déu» com un element simbòlic que implica que la persona sigui l'únic ésser sobirà.

 

La filosofia d'aquest autor es caracteritza per criticar la moral tradicional, que considera que feia que l'home estigués esclavitzat, i perquè critica la cultura del món occidental, que pensa que té una perversió molt arrelada per culpa de la deïficació que ha fet de la raó. Com que concep que la cultura del continent europeu està en decadència, proposa recórrer al nihilisme com a solució. 

 

Aquesta solució del nihilisme comporta una transició de la moral tradicional i de la cultura del món occidental cap a l'eliminació dels principis i dels valors més elevats, així com el fet de justificar els mitjans amb la rellevància de la finalitat. A partir d'aquesta òptica, Nietzsche edifica el model de l'anomenat superhome, que va més enllà de l'estadi inacabat on es trobaria l'home de l'actualitat, i li confereix una voluntat de poder.

 

La transcendència de Nietzsche com a filòsof contemporani és molt important | Xarxes socials

 

3. Sartre

Es tracta indubtablement d'una de les insígnies del pensament contemporani. La filosofia del segle XX va experimentar una gran revolució gràcies a Sartre i la seva publicació de 'L'ésser i el no-res', l'any 1943. En aquest tractat ontològic, feia que la persona quedés reduïda al no-res fent que quedés alliberada del pes que té la transcendència i concedint-li responsabilitat, cosa que li confereix també llibertat. 

 

El pessimisme del seu existencialisme, que es fonamenta en la idea de l'angoixa —metabolitzada, en aquest cas, com a nàusea—, va moure's cap a l'optimisme fonamentat en el concepte de la llibertat com a finalitat última. En part, va poder-ho aconseguir a través de l'experiència que va significar la Segona Guerra Mundial i el triomf per damunt del feixisme.

 

'L'existencialisme és un humanisme' apareix en aquesta època, i és una de les seves obres més rellevants. En aquest sentit, destaca el fet que l'existencialisme de Sartre, juntament amb el de Camus, du a terme una evolució cap a un altre corrent específic que s'anomena humanisme.

 

4. Habermas

Aquest filòsof és un dels de la seva època —la segona meitat del segle XX— que més han influït. Podem incloure el seu plantejament dins de la teoria crítica tot i que, com que s'emmarca dins de la segona generació de l'Escola de Frankfurt, està més focalitzat en temes com ara la comunicació o la lingüística. La seva aportació més rellevant, de fet, és la teoria de l'acció comunicativa.

 

Habermas afirma que la interacció social ja no es veu determinada per unes idees i uns ritus sagrats, i que la comença a condicionar el llenguatge. L'acció comunicativa, de fet, està orientada cap a la consecució d'un acord que fomenta la reproducció cultural i la interacció social i, en darrer lloc, contribueix a la creació de la pròpia personalitat. 

 

El punt més destacat d'aquest filòsof, que fa que el seu pensament tingui un gran atractiu, és que transforma la filosofia en un aparell que contribueix a la crítica social. Per aquesta raó, no dona lloc a idees abstractes, sinó que crea mètodes que són plausibles. Un exemple d'això és que Habermas dona lloc al concepte de la democràcia deliberativa com una idea d'organització social i també política a nivell col·lectiu. 

 

5. Žižek

Un dels filòsofs amb més força del debat filosòfic del nostres dies, amb idees polèmiques i desvergonyides, genials i desbordants, pragmàtiques i actuals que és impossible que deixin indiferent. A més, l'home adapta la seva capacitat teòrica sense precedents als debats d'avui en dia.

 

Per aquest motiu, ha esdevingut un dels gurus de referència d'alguns sectors de l'esquerra radical i un dels pensadors que més influeixen actualment.

 

La filosofia que defensa actualitza el materialisme fonamentat en l'idealisme hegelià i en l'estructuralisme psicoanalista lacanià. Les idees bàsiques que el caracteritzen són que l'home d'avui ha de poder suportar, reconèixer i fer un filtre de la realitat a l'interior de la seva ficció. Per aquesta raó, torna a agafar el concepte del subjecte transcendental, per tal de bastir un pont que vagi des de l'època hegeliana fins als nostres dies.

 

La seva filosofia critica de manera molt pronunciada la postmodernitat i el concepte que presenta del relativisme. El plantejament que fa intenta reprendre la idea d'allò absolut i una ontologia efectiva que serveixi per tal d'oferir una explicació al voltant de l'exclusió, la violència o bé l'opressió sense acostar-se a l'historicisme més radical.

 

 

Bibliografia

  • Berlanga, J. L. V., 1997. Historia de la filosofía contemporánea, Vol. 6. Ediciones AKAL.
  • Bochenski, I. M., 1951. La filosofía actual, Núm. 1. Fondo de Cultura Económica.
  • De Azúa, J. B. R., 1992. De Heidegger a Habermas: Hermenéutica y fundamentación última en la filosofía contemporánea, Vol. 195. Herder.
  • Quintanilla, M. Á., 1976. Diccionario de filosofía contemporánea.