rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

ÚLTIMS DIES:

🍎 Sorteig d'un lot amb els millors productes ecològics dels supermercats BonPreu!

Canet Rock: les dotze hores de follia que Franco no va poder prohibir

Demà, 7 de juliol, Canet de Mar viurà una nova edició d'aquest festival històric
Una imatge de la primera edició del Canet Rock, el juliol de 1975 | Cedida

 

«12 hores de música i follia. De 7 de la tarda a 7 del matí» van pregonar, prometre i oferir els organitzadors d’allò que, en paraules de Josep Maria Hernández Ripoll, periodista i crític musical, va ser «un dels crits de llibertat més importants celebrat a Catalunya durant el segle XX».

 

 

 

1975, el primer Canet Rock

Ni un Franco ja als albors de la seva mort, ni la prohibició expressa de la dictadura van poder frenar la primera manifestació contracultural d’influències ‘woodstocknianes’ que es va viure en terres catalanes: el Canet Rock. En ple estiu mediterrani, un 26 de juliol de 1975, 40.000 persones van congregar-se per embogir, per celebrar aquell deliri, aquella llibertat que, durant quasi quaranta anys, se’ls va negar per culpa d’un i d’altres nefastos, tot tocats «por la gracia de Dios».

 

Referents de la música catalana com Tete Montoliu, Pau Riba, Jaume Sisa o la Companyia Elèctrica Dharma van marcar, en aquell primer festival, el camí de la ruptura, la transgressió i la recuperació d’una cultura malmenada, mutilada i defenestrada per la censura i el control. Espanya romania tancada en una pèssima bombolla, aïllada de les influències artístiques, polítiques i socials de la resta del món.

Rock i censura

La fèrria censura franquista aplicada a la literatura, al cinema, als mitjans de comunicació o al teatre també es va exercir en l’àmbit del rock, tot i que el control va ser més fort a partir de la dècada dels seixanta, amb una indústria musical puixant i l’èxit creixent dels tocadiscos. Entre el 1960 i el 1977, 4.343 cançons de pop-rock es van prohibir i van ser qualificades de «no radiables» —vetada la seva emissió en ràdios— per part de la ‘Dirección General de Radiodifusión y Televisión’ i per un altre organisme de ridícul nom eufemístic, la ‘Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos’.

 

I és que, igual que amb la ‘Junta Superior de Censura Cinematográfica’ franquista, després anomenada ‘Departamento Nacional de Cinematografía’, l’aparell dictatorial de l’Estat no va estalviar recursos pel que fa a les estratègies de ‘naming’.

 

'Veneno en dosis camufladas'

Tal com explica el periodista gallec Xavier Valiño al seu llibre ‘Veneno en dosis camufladas. La censura en los discos de pop-rock durante el franquismo’, la censura rockera va privar el poble espanyol de transitar lliurement per aquella nova cultura, moderna, popular, transgressora i d’apertura. Evidentment, no era qüestió que el ramat es desviés amb una mica de pau, amor, llibertat i unes guitarres distorsionades que transportessin la societat a les més sublims de les emocions, a la reflexió, al sentiment de la música lliure. Déu no ho volgués.

 

'E.C. Was Here' (1975), el segon disc d'Eric Clapton; portada original i portada censurada | Cedida

 

Dylan, «'homosexualista'»

Amb 'bona voluntat' i un gran esperit paternalista i protector, el règim franquista va prohibir, per exemple, la publicació de treballs discogràfics com ‘Blonde on Blonde’ (1966), de Bob Dylan, perquè el van considerar, en boca dels mateixos censuradors, «ligero y 'homosexualista'». O si d’allò ‘moral’, per dir-ho d’alguna manera, passem a les drogues, al rock i al ‘hammond’, l’autodestructiva i genial ‘Heroin’ del cèlebre Lou Reed —present al primer àlbum de The Velvet Underground, ‘The Velvet Underground & Nico’ (1967)— ni tan sols va apropar-se a l’oïda d’una ciutadania sumida en la foscor cultural, intel·lectual i artística.

 

L'orgasme dels Beach Boys

Segons explica Valiño al seu llibre, tampoc va salvar-se l’assolellada i optimista ‘Good Vibrations', de The Beach Boys —‘Smiley Smile’ (1966)—d’un despert censurador que va afirmar, en un dels seus informes, que la lletra d’aquesta cançó pertanyia «a los ambientes de los grupos USA drogadictos del lumpen: los HIP hippies cuya filosofia está basada en el sexo».

 

Inclús va aventurar-se una mica més aquest funcionari franquista, inspirat intèrpret del ‘rock and roll’, quan va escriure que, a més, la cançó «está en un inglés en el que se entiende demasiado fácilmente la letra y que psicológicamente las ‘vibrations’ se asocian inmediatamente al orgasmo». I concloïa, «creo que daría pie a muchísimos jóvenes a bailar, por parecer graciosos, de forma procaz».

 

'Sticky Fingers' (1971) dels Rolling Stones, versió internacional i versió franquista | Cedida

 

Warhol i els Stones 

Amb aquest panorama, ni el mateix Andy Warhol va poder escapolir-se del veto i la prohibició del règim. La seva portada per a ‘Sticky Fingers’ (1971), de The Rolling Stones —uns pantalons de cuir negre dels quals s’obria una cremallera per ensenyar uns calçotets— va ser substituïda per una estrafolària creació literal on uns dits greixosos sortien de dins d’una llauna de melassa. Si la dictadura volia evitar la masturbació, l’autèntic concepte de la portada original del disc, la versió espanyola producte de la censura va aconseguir, si més no, un efecte esgarrifós.

 

Les dues portades de 'Je t'aime... moi non plus' (1969), de Jane Birkin i Serge Gainsbourg | Cedida

 

'Je t'aime...'

Una altra curiosa perla del veto franquista va ser l’edició de ‘Je t’aime... moi non plus’ (1969), de Jane Birkin i Serge Gainsbourg. Explica Xavier Valiño que, com que va ser presentada com a peça instrumental, no va tenir cap inconvenient amb les autoritats espanyoles. Això sí, quan el disc va veure la llum i els gemecs sensuals de la Jane Birkin van sonar a la ràdio, l’aparell censurador va haver de córrer per treure la cançó del mercat. De sobte, als funcionaris del règim se'ls va girar feina: més enllà de revisar les lletres de les cançons, ara havien d’escoltar-les.

 

Control i silenci

A molts grans trets, així és com s’articulava la censura franquista en el món del rock, el pop i la música durant els obscurs anys de l’última dictadura espanyola. Els discos i les seves portades, les radiofórmules, els festivals i els concerts en directe van ser controlats per tal de prevenir una societat silenciada d’aquells nous sons suposadament demoníacs, luxuriosos i desenfrenats que commovien les multituds del món, en constant ebullició artística.

 

La supressió de les llibertats democràtiques, així com la repressió cultural, van fer efecte en una Espanya que, fins a l’aparició d’iniciatives històriques i emblemàtiques com el Canet Rock, o el mític primer concert dels Rolling Stones el 1976 —ja amb Franco mort i enterrat— es va veure sumida en un gran buit. El país va viure apartat dels corrents i les influències musicals i artístiques internacionals, de la plenitud i la vivència de grans referents com The Who, el mateix Dylan, Eric Clapton o Nina Simone, per citar-ne només uns quants.

 

Per sort, el gaudi lliure i sense complexos d’una llengua, i d'una cultura pròpia i maltractada, com la catalana, va començar a recuperar-se, precisament, aquella mediterrània nit de juliol de 1975.

Clica aquí per rebre les últimes notícies d'actualitat. Gratis al teu mòbil!

🥑 Un completíssim lot de productes ECO BonPreu pot ser teu fent clic aquí. Participa ara!

Comentaris