Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

El complex de Cassandra, un problema que pateixen moltes dones avui en dia

Aquest fenomen psicològic tan comú remet al mite de la princesa troiana
El complex de Cassandra, un problema que pateixen moltes dones avui en dia.   | Cedida

 

Al llarg de la història, el popular mite de Cassandra ha servit de metàfora per a fenòmens psicològics i socials diferents. Remet essencialment a la descreença o al silenciament que duen a terme instàncies o figures dominants d’alguns elements que tradicionalment s’han vinculat al gènere femení. Aquests aspectes femenins que queden invisibilitzats, entre altres, són la imaginació, la creativitat i la intuïció.

 

Aquest fenomen pel qual s’eclipsen les habilitats que solen vincular-se amb la feminitat ha rebut algunes vegades la denominació de «complex de Cassandra».

 

La princesa de Troia, Cassandra

El mite de Cassandra apareix recollit a la cèlebre Ilíada d’Homer i narra la història de la jove princesa troiana, molt i molt bella. Apol·lo, déu de la mesura, la lucidesa i la raó, estava enlluernat per la bellesa de la jove princesa, per la qual cosa va prometre-li que si accedia a ser la seva amant li conferiria el do de la profecia. Cassandra, que era la filla dels reis que governaven Troia, va accedir a obtenir el do però no va voler ser l’amant d’Apol·lo. El déu, molt ofès, la va maleir per tal que les seves prediccions despertessin recels, desconfiança i no es tinguessin en compte, encara que fossin encertades.

 

Com que Cassandra no era capaç d’eludir ni de canviar tot allò que preveia que passaria —com ara la caiguda de la ciutat de Troia i fins i tot la seva mort, entre altres—, les visions van acabar produint-li moltíssima frustració i dolor, a banda de fer que els demés l’estigmatitzessin i la marginessin.

 

Aquest mite posa de manifest el cantó més fosc del déu Apol·lo i ens mostra una situació que es produeix també a la societat moderna: la racionalitat que sol ser característica del patriarcat obvia les arrels matriarcals que té i, amb prepotència, es manifesta en una forma de misogínia que vincula el sexe femení amb les mancances, la feblesa i un caràcter que pot ser fàcilment explotat, dominat i, fins i tot, violentat.

 

La història de Cassandra fa palès com n’és, d’imprescindible, que els pensaments relacionats tradicionalment amb cada sexe siguin complementaris. Així, el pensament més lògic, lineal, quantitatiu, pragmàtic i analític —que sovint es vincula amb el sexe masculí— hauria de poder-se complementar amb el pensament del cor, més qualitatiu, sintètic, creatiu, receptiu i centrat en l’acolliment —que normalment s’ha vinculat al sexe femení.

L’època moderna: desqualificant l’imaginari

Quan es va iniciar l’expansió del corrent del materialisme científic —de la mà del paradigma cartesià i newtonià—, es va començar a pensar que diversos aspectes amb poca tendència a sotmetre’s a una lògica més productiva i instrumental —com ara la imaginació, la intuïció i alguns elements no visibles que generalment s’associaven amb el sexe femení— eren del tot equivocats, supersticiosos, foscos i il·legítims a l’hora de conferir validesa als coneixements humans.

 

El mite de Cassandra simbolitza a la perfecció el desequilibri i el drama que representa el desdeny i la manca d’atenció cap a l’àmbit no racional, indicible i subjectiu de la naturalesa de l’ésser humà.

 

En el camp de la ciència cal destacar que l’àmbit de la física quàntica —encarregada d’estudiar les partícules més diminutes que formen l’univers, uns elements infinitament petits que no són visibles— ha desmuntat la concreció absoluta que el materialisme científic esperava de la matèria, descobrint-ne un aspecte irracional, paradoxal i misteriós que té molts vincles i semblances amb la naturalesa de la ment humana. Això ha fet que no s’aguanti, entre altres, l’objectivitat pretesa, posant en evidència l’afectació de qui observa en allò observat quan s’intenta experimentar amb unes proporcions quàntiques.

 

El món contemporani: el descrèdit i l’expulsió de l’ànima

A la mitologia, la jove Cassandra va ser marginada i la van expulsar de la vida comunitària perquè deia coses que incomodaven les figures poderoses, el pensament que dominava en aquella època. L’expressió habitual «només és psicològic» mostra el desprestigi cap a l’àmbit subjectiu i anímic, que queda dominat pel camp vist com a físic i objectiu.

 

El descrèdit i expulsió de l’ànima fa referència al procés que acaba provocant una manca d’harmonia i d’humanitat i que diferents instàncies denuncien, originat per culpa d’un excés de la racionalització, tecnificació i instrumentalització. Al·ludeix també a la burocràcia inamovible que no facilita les coses sinó que posa obstacles, no para atenció als casos concrets i tampoc fa cas de les noves condicions que puguin aparèixer. Ens fa pensar en totes aquelles pràctiques sanitàries on prevalen els interessos monetaris per damunt de la salut dels pacients, que veuen com la seva subjectivitat es difumina gràcies a estadístiques, diagnòstics i protocols establerts. Remet també al fet de medicar l’inconformisme amb la societat i els sentiments de tristesa.

 

L’expulsió o confinament de l’ànima també troba altres expressions com ara el culte a les aparences, als embalums i les façanes, a la joventut, a la felicitat, al creixement i a la velocitat. Totes aquestes unilateralitats obvien la dinàmica cíclica i les qualitats profundes, complexes i ambivalents de la ment.

 

El complex de Cassandra, un problema que pateixen moltes dones avui en dia. | Gtres

 

 

Cassandra i l’estigmatització femenina

La maledicció que va caure sobre Cassandra va fer que el seu entorn no tingués en compte les prediccions que feia, que ningú l’escoltés i que la gent no donés crèdit a les seves afirmacions i contribucions. Per aquest motiu, es fa una lectura del mite que remet a la invisibilitat i marginació de la dona dins de les societats patriarcals. A l’antiga Grècia, el silenci i la submissió es consideraven virtuts idònies en les dones, i aquesta tendència ha perdurat al llarg de la història.

 

Històricament, tot i haver comptat amb condicions més difícils per accedir al coneixement, les dones han tingut una presència destacada en les esferes de la ciència, l’art i la política. Ara bé, les contribucions que han fet les figures femenines a la humanitat sovint les ha absorbit o invisibilitzat algú amb més visibilitat i licitud dins el món patriarcal, com un germà, un pare, un amant o un marit.

 

En aquesta direcció, també cal destacar els diversos testimonis que mostren de quina manera la ciència no només ha progressat sobre una base racional i empírica, sinó que les visions imaginatives, les intuïcions i alguns altres aspectes vinculats amb l’esfera irracional també hi han tingut molt a veure. Ara bé, de la mateixa manera que passa amb les dones, aquestes efemèrides s’invisibilitzen o s’atribueixen a una coincidència.

 

A banda, les dones també es tornen invisibles quan no se les té en compte als mitjans de comunicació o per dur a terme determinades tasques que podrien fer perfectament simplement perquè tenen una edat, un aspecte o una figura que no s’ajusta a les expectatives d’alguns homes, cosa que fa que deixin de ser objectes de desig per part d’aquests.

 

La feminitat concebuda com una propietat o objecte

Quan Troia va caure, Cassandra va acabar segrestada i captiva com a botí de guerra. Els cossos femenins sempre han estat concebuts com un objecte per obtenir plaer, com una mercaderia o com un simple aparador publicitari, i en moltes ocasions segueixen sent-ho.

 

Aquesta lògica de cosificació i mercantilització del cos de la dona es troba a l’ordre del dia, entre altres, en el tràfic de persones, en la prostitució forçada, en l’esplendor de les operacions d’estètica, en la pressió per aconseguir una figura esvelta i atractiva i en les violacions que s’utilitzen com a arma de guerra.

 

A més, aquesta concepció també té una forta presència a la ment dels maltractadors que veuen les seves companyes o excompanyes sentimentals com un objecte que posseeixen i, per tant, que poden utilitzar com vulguin.

 

 

La dona com a mestressa de la seva vida i la descreença estructural

Hi ha diverses versions del mite de Cassandra en què la noia és una sacerdotessa o verge. En aquest context concret, aquests rols volen simbolitzar la resistència femenina al fet d’haver de dependre i estar subordinada a les figures masculines i a les seves lògiques de dominació. En aquestes versions, Cassandra personifica una dona que no pertany ni a un pare ni a un espòs, sinó que és la mestressa de la seva pròpia existència.

 

A les societats patriarcals, les dones bel·ligerants que es queixen de ser silenciades i que volen saltar-se les imposicions masculines han estat ignorades, estigmatitzades i fins i tot menyspreades amb qualificatius pejoratius com «bruixes», «boges» o «histèriques».

 

Avui en dia, moltes dones conviuen amb resignació amb aquesta descreença estructural que és omnipresent en molts àmbits de la vida quotidiana. Un exemple d’això serien les situacions en què, després de superar entrebancs i condicions desfavorables respecte les dels homes, assoleixen reconeixements o poder que tradicionalment no es vinculen amb les dones —més enllà dels habituals com la bellesa, el fet de constituir objectes de plaer o de tenir cura dels altres— i pateixen una greu deslegitimació, desqualificació o directament no se les pren seriosament.

 

La descreença també apareix amb els testimonis d’assetjament o abusos sexuals que, moltes vegades, no es consideren seriosos i es releguen a l’idea de ser simples provocacions o imaginacions de la dona.

 

Una altra forma en què apareix aquesta descreença són les afeccions que no deixen proves quantificables o clarament visibles al cos, com ara la fibromiàlgia, el dolor crònic o el patiment en l’àmbit emocional. Les dones sovint són qüestionades sobre la certesa o la severitat del seu patiment i també han de suportar que les acusin de manipuladores.

 

La bretxa entre l’organisme i la psique: l’animalitat extraviada

En altres versions del mite el do profètic de Cassandra s’associa a la capacitat de poder entendre el llenguatge que fan servir els animals, que en la mitologia sovint simbolitzen els instints primaris, les necessitats de l’organisme i el seu ritme, així com les nostres pulsions més essencials.

 

En altres versions del mite el do profètic de Cassandra s’associa a la capacitat de poder entendre el llenguatge que fan servir els animals, que en la mitologia sovint simbolitzen els instints primaris, les necessitats de l’organisme i el seu ritme, així com les nostres pulsions més essencials.

 

El complex de Cassandra, un problema que pateixen moltes dones avui en dia. | Gtres

 

Una internalització del menyspreu

En un entorn on les fonts identitàries que tenen es veuen com a elements negatius i constitutius de dependència, debilitat, victimisme i irracionalitat, les dones han de mirar de formar-se una identitat. Molts cops, les mares acaben essent una figura que marca allò en què les filles no es volen transformar. En canvi, els valors tradicionalment vinculats al sexe masculí es valoren molt més, perquè l’home es concep com un ésser lògic, emprenedor, pragmàtic, objectiu, fort, independent, poderós, valent i que no es complica la vida.

 

Segons Maureen Murdock, la degradació que pateix l’esfera femenina incrementa la tendència que segueixen moltes dones de buscar una aprovació sota uns esquemes patriarcals, eludint o traient importància a moltes altres àrees essencials del seu caràcter.

 

D’aquesta manera, l’estigmatització, la invisibilitat i el menyspreu als quals moltes dones estan sotmeses va calant ben endins i s’acaba transformant en un element intern d’on es desprenen valoracions i consideracions negatives cap a la seva pròpia persona.

 

Aleshores, les dones es veuen identificades amb la recerca d’unes metes externes i amb la racionalitat, intentant constantment aconseguir l’aprovació masculina. Aquesta desvaloració que ha quedat interioritzada arrela com una sensació d’incapacitat i de manca de seguretat que pot intentar-se compensar provant de demostrar la pròpia capacitat i eficàcia, moltes vegades a través d’una exigència desmesurada que acaba superant les necessitats del context.

 

Transformacions psicològiques

En aquest moment, la dona pot desenvolupar una obsessió cap a la perfecció i la necessitat imperiosa de controlar diversos àmbits vitals com el seu cos, les seves relacions i la seva feina, mentre deixa de banda alguns aspectes de la seva pròpia persona que habitualment s’han vinculat amb el gènere femení.

 

A continuació, deixa de fer cas als senyals que rep del seu cos i dels seus ritmes, així com al fet d’identificar les manques o els excessos que s’hi produeixen. No para atenció a la veu interior que la pot guiar pel que fa a les relacions o als comportaments que cal deixar de banda, ni al sentiment que l’orienta cap a la seva vocació i que l’anima a no trair la seva essència.

 

El fet que les necessitats més imperioses de la nostra ment es vagin desplegant gradualment rep el nom de «procés d’individuació» segons la psicologia analítica de Jung. Es creu que es torna més rellevant durant la segona meitat de la nostra vida, moment en què les necessitats per adaptar-nos al món que ens envolta, el desig de reconeixement i l’altivesa comencen a ser cada cop més rellevants, mentre sorgeix la prioritat del nostre desenvolupament interior.

 

«Les Cassandres», considerades dones medials

El cor parla de Cassandra com una dona sàvia però molt desgraciada, fent referència d’aquesta manera al vincle tradicional que manté la saviesa amb el patiment i els sentiments de frustració.

 

Segons Newman, a la cultura occidental el procés que segueix el desenvolupament de la consciència col·lectiva ha passat de situar-se en la inconsciència matriarcal —amb els instints, l’animisme i la col·lectivitat com a trets predominants— a l’escepticisme patriarcal, en què la individualitat i la racionalitat han estat els elements predominants. Newman també expressa que l’etapa patriarcal, necessària, experimenta la seva decadència per culpa de l’esgotament.

 

Aleshores, l’esperit del moment té a veure amb la necessitat d’una perspectiva en què interactuïn tots dos principis amb harmonia, cosa que inclou una integració dels aspectes femenins reprimits i desdenyats durant aquest darrer període.

 

Toni Wolf, analista junguiana, afirma l’existència d’una mena de dones amb una sensibilitat singular que les utilitza com a mediadores entre l’univers extern i l’intern. Les anomena «dones medials» i diu que es veuen modelades i absorbides, cosa que fa que busquin una consciència en un determinat moment, transformant-se en portadores de valors i principis nous.

 

Aquestes dones medials saben copsar i escenificar tant en els conflictes com en els dolors propis allò que «ha quedat a l’aire» i que la consciència col·lectiva no ha reconegut: el fet que sigui necessària la integració dels aspectes femenins reprimits i calumniats.

 

Per mitjà del seu patiment i de les seves mostres d’art, posen sota el focus el drama col·lectiu que representa relacionar d’una manera eròtica els aspectes masculins i femenins, que es comportin com un matrimoni sagrat, com dos termes totalment oposats i complementaris sense dominacions. Inconscientment, elles es posen al servei d’un esperit del moment nou i encobert, com ja van fer en el seu moment els primers màrtirs que va conèixer la humanitat. El dolor que pateixen acaba essent una dalla per als elements superflus i per a la connexió amb tot allò que resulta més genuí i vital.

 

La consciència col·lectiva està reclamant que es reconegui i s’integri el cantó femení, l’ànima, en l’àmbit de les institucions, de les relacions, en el model de producció actual i també en les diferents instàncies de poder que hi ha. No es pot postergar el fet de participar amb unes condicions idèntiques en els aspectes més invisibles i qualitatius. La lògica bel·ligerant, conqueridora i colonialista que tradicionalment s’ha associat amb el model patriarcal s’ha de matisar sota un component molt més acollidor i integrador que ens llega l’àmbit femení i que mostra com n’és, d’essencial, el sentiment de germanor que ens ha d’unir com a espècie i la interdependència que hi ha entre els diferents pobles. També cal clamar a favor del retorn de la sacralitat i del respecte per la natura i el planeta.

 

Referències bibliogràfiques

  • Berman, M. (2013). Cuerpo y espíritu; la historia oculta de occidente. Cuatro vientos.
  • Espinoza, N. A. "El silencio femenino en el mito griego de casandra". Revista de lenguas modernas 19 (2013): 49-73.
  • Wolff, T. (1956). Structural forms of the feminine psyche Hillman, james. 1998. El código del alma. Barcelona: Martínez roca.
  • Jaffé A. El simbolismo en las artes visuales en El hombre y sus simbolos. Barcelona: Paidós.
  • Jung, C. G. (1991). Arquetipos e inconsciente colectivo. Barcelona: Paidós.
  • Jung, C. G. (1993). Estructura y dinámica de la psique. Buenos Aires: Editorial Paidós.
  • Jung, C. G. (2008). Los complejos y el inconsciente. Madrid: Alianza.
  • Murdock, M. 1993. Ser mujer: un viaje heroico. Madrid: Gaia.
  • Murdock, M. 1996. La hija del héroe: una exploración del lado oscuro del amor paterno basada en la mitología, la historia y la psicología jungiana. Madrid: Gaia ediciones.
  • Pascual, P. (2002). Evolución de un personaje mítico: Casandra, de los textos clásicos a la novela histórica contemporánea. Epos, 116, 05-124.
  • Pinkola Estés, C. (1998). Mujeres que corren con los lobos. España: Ediciones b.
  • Wolf, C. 2013. Casandra. Buenos Aires: Cuenco de plata.
  • Schapira, l. L. (1988). The cassandra complex: living with disbelief: a modern perspective on hysteria. Toronto: Inner city books.