rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

ÚLTIMS DIES:

🍎 Sorteig d'un lot amb els millors productes ecològics dels supermercats BonPreu!

Les curiositats més fascinants sobre la mitologia grega

T'expliquem els aspectes menys coneguts dels déus i criatures de l'antiguitat
Les curiositats més fascinants sobre la mitologia grega | Francisco Bayeu

 

És probable que hi hagi un gran nombre d'aspectes sobre la mitologia grega que se t'escapin. Eres conscient que les divinitats gregues són immortals gràcies al fet de tenir icor a la sang? I sabies que el Satanàs dels cristians té els seus orígens en el semidéu dels grecs que rebia el nom de Pan? O que Ares, el déu de la guerra, realment no és gens valent?

 

Per mitjà de l'art i de la cultura popular hem pogut construir tota una història al voltant de la mitologia grega. Ara bé, de vegades aquestes versions han quedat molt simplificades o tenen algunes dades que, tal com explica 'Carácter Urbano', són sorprenents. Segueix llegint si vols descobrir-les.  

 

 

CONTINGUT:

1. En què consisteix la mitologia grega?

2. Aspectes que ignoraves de les divinitats gregues.

3. Més trets curiosos de la mitologia grega.

 

En què consisteix la mitologia grega?

De la mateixa manera que passa amb la resta de cultures antigues, els grecs van mirar de trobar una explicació per als orígens del món i dels fenòmens de la natura, per mitjà de narracions llegendàries protagonitzades per monstres, divinitats i altres éssers mitològics. Les llegendes i els mites que es van originar durant l'antiga Grècia han sobreviscut i han arribat als nostres dies amb el nom de mitologia grega.

 

Tal com podràs observar, els grecs es pensaven que el Caos era l'origen de la vida, que es personificava en les primeres divinitats que, com a descendents, tenien els titans. D'aquests titans descendien Posidó, Hades i Zeus. Amb aquests tres últims personatges, s'inicia la part de la mitologia dels grecs que es coneix més, una sèrie de relats que combinen la passió, la guerra i l'amor.

 

La consolidació d'aquestes narracions a la cultura popular es va produir per mitjà de rituals i de la transmissió oral. Al món cultural occidental, han arribat en forma d'una tradició literària i artística ben dilatada, que s'arrela amb força dins de les llegendes de l'estil de 'La Ilíada' o 'L'Odissea' d'Homer, així com la 'Teogonia' d'Hesíode.

 

Dins de les narracions, aquesta continuïtat ha ajudat a la consolidació d'històries molt populars, de les quals la gent normalment se serveix per tal d'oferir explicacions sobre temes com ara la traïció, la gelosia, l'enveja, la fidelitat, l'amor idíl·lic o l'esperança. Ara bé, la complexitat de la història de la mitologia grega és tan gran que segur que no sabies algunes de les curiositats que amaga.

 

Aspectes que ignoraves de les divinitats gregues

Hi ha diverses divinitats que han arribat als nostres dies amb una imatge ben canviada de l'original. En diverses circumstàncies, les històries d'aquests éssers sobrenaturals compten amb detalls ben poc coneguts que fan que puguem desxifrar millor la personalitat que tenen. Tot seguit, et presentem els trets que segurament ignoraves al voltant de les antigues divinitats gregues. 

 

1. Els déus de l'Olimp no van ser les primeres divinitats gregues 

Tot i que Zeus és el punt de partida de la faceta més coneguda dins de la mitologia dels grecs, aquesta divinitat i la seva descendència únicament constitueixen el final d'un procés de creació, d'una cosmogonia que, igual que la resta de mitologies, estava centrada a oferir una explicació sobre els orígens del món. Així doncs, un dels trets que segurament ignoraves al voltant de la mitologia grega és que tant Zeus com les divinitats olímpiques tenien altres déus abans seu. 

 

La cosmogonia grega explicava que, abans de l'existència, predominava el Caos. Del Caos van néixer la Terra, anomenada Gea, i l'Inframón, que tenia com a representant el Tàrtar. Dins d'aquesta generació inicial, van originar-se la Nit o Nix i el Dia o Hèmera. Gea va tenir com a descendent Urà, el Cel, que va convertir-se en el refugi de les divinitats, i Pont, els mars, i  la unió que va dur a terme amb Urà va originar els Titans. 

 

En concret, les divinitats que precedeixen a Zeus són els titans, i Cronos és un d'aquests éssers, que solia devorar els seus fills amb Rea, la seva dona, fins que Rea va optar per oferir protecció a Zeus, que va vèncer els titans i va fer fora de l'Olimp el seu propi pare. Aleshores, Zeus va instaurar-se com a regent amb la companyia dels seus germans, Hades i Posidó.

 

Les divinitats de l'Olimp | Wikimedia Commons

 

2. La divinitat d'Hades no era infernal

El paper que se li ha conferit a Zeus a la mitologia grega és molt rellevant i, en canvi, els seus germans reben papers més secundaris: Posidó és l'encarregat de guardar els mars, i Hades s'encarrega de vigilar l'Inframón. Per aquest fet, especialment des que s'estableix la tradició judeocristiana, s'atribueix a Hades un caràcter infernal que, de fet, no tenia.

 

Dins de la mitologia grega, el paper d'Hades no era particularment dolent. Tot i que era un déu envoltat de misteri i foscor, en general no interferia en les vides humanes, i només es comportava imparcialment per tal de vetllar per la justícia i l'equilibri de l'Inframón en el cas que algun ésser humà el molestés directament i el fes enfadar, com va passar en el cas de Sísif.

 

Els grecs sentien respecte i temor per Hades, que constituïa la personificació de la mort. Ara bé, no se'l veia com una divinitat venjadora o maligna. La visió judeocristiana, que es fonamenta en el dualisme bé-mal, va ser l'encarregada de donar forma a la figura malèfica del déu Hades.

 

3. Hi havia deesses que eren verges

Eres conscient que a l'interior del panteó de les divinitats de l'antiga Grècia tres de les deesses eren verges? Es tracta d'Hèstia, vinculada a la protecció dels temples i la casa; d'Atena, que es relaciona amb la saviesa; i d'Àrtemis, la divinitat de la Lluna i la caça. La llegenda diu que totes tres van fer la petició als déus del do de la virginitat, per tal de poder preservar la independència i la força.

 

Això fa que representin l'arquetip de divinitat verge, que fa palesa l'autonomia necessària per a les dones i el fet de centrar-se en les seves metes. Tant Atena com Àrtemis simbolitzen les fites i el pensament lògic, i la deessa Hèstia encarna l'enfocament intern i l'espiritualitat. Cap de les tres experimentava patiment, tampoc es podien enamorar i les emocions no els feien distreure de les tasques que havien de dur a terme.

 

4. Ares era, en realitat, un covard

Això constitueix una paradoxa molt important dins de l'àmbit de la mitologia grega. Per aquesta raó, hi ha molta gent que no n'és conscient. En realitat Ares, que era la divinitat grega de la guerra, era un covard de cap a peus. Els seus pares eren Hera i Zeus i, a banda de ser covard, Ares tampoc no posseïa una intel·ligència gaire afinada. Per això, va patir diverses derrotes. Va ser castigat per culpa de la seva manca de valentia, i tant Atena —que era la seva germana— com els seus progenitors el van desdenyar.

 

Igualment, Homer descrivia Ares com un assassí sanguinari, molt cruel i sense moral. L'enemic més important que tenia era la deessa Atena, que sovint es venerava com una veritable deessa de la guerra i que veia la guerra com una eina alliberadora i no com una finalitat, cosa que diferia completament de la concepció d'Ares.

 

La mitologia grega confereix una força més important a la deessa Atena: de fet, durant la guerra de Troia, Ares pateix una derrota al duel que fa amb la seva germana i, des d'aquell moment, opta per amagar-se darrere d'Atena quan ha de combatre.

 

5. La sang dels déus posseïa icor

Les divinitats de l'antiga Grècia tenien icor a la sang, un mineral que li conferia una tonalitat daurada i que era verinós per als individus mortals. A més, aquest element posseïa els coneguts ambrosia i nèctar, dues substàncies afrodisíaques que normalment prenien les divinitats durant els banquets i que es diu que era allò que les feia immortals. 

 

A 'La Ilíada', el cant mitològic del cèlebre Homer explica que el rei Diomedes d'Etòlia va ferir la deessa Afrodita, i es fa una descripció de la sang de la divinitat que brolla com un element propi de les divinitats, gràcies a l'icor.  

 

Icor, de fet, és un terme provinent del grec antic que la medicina va utilitzar per tal de designar un fluid que s'assembla al pus, amb una tonalitat clara i una consistència que recorda a la del sèrum i que segreguen determinades lesions ulceroses que es poden produir a la pell de les persones.

 

 

Més trets curiosos de la mitologia grega

Les divinitats no estaven soles al món mitològic de l'antiga Grècia: igualment, la mitologia estava farcida de criatures i monstres de tota mena, que han donat lloc a històries que sovint no són gaire conegudes. A continuació, parlem d'altres trets curiosos del món mitològic grec, vinculats amb aquests éssers.

 

6. Els ciclops i el veritable origen del seu mite

Dins de la primera generació de ciclops, hi trobem els fills de Gea i Urà. Eren constructors i artesans de mides gegantines, que només disposaven d'un ull al bell mig del front i que tenien un caràcter terrible. Això els feia ser criatures d'allò més perilloses i monstruoses. Hesíode explica que eren molt tossuts, que tenien una gran força i que les seves emocions eren totalment brusques.

 

Ara bé, la seva essència mitològica en realitat podria derivar d'un fonament real: l'any 1914, un paleontòleg que treballava per la Universitat de Viena, anomenat Othenio Abel, va fer una troballa curiosa: va descobrir diversos cranis de mides descomunals amb un forat al mig. D'aquesta manera, la inspiració del mite dels ciclops es fonamentaria en aquesta troballa que, en realitat, era el crani d'una classe de mamut de la prehistòria. El forat del mig del crani era ni més ni menys que la cavitat per on passava la trompa dels mamuts.

 

7. El déu Pan, l'homòleg de la figura cristiana de Satanàs

Hi ha un altre element que connecta la mitologia dels grecs i els romans amb la tradició judeocristiana: es tracta de la simbiosi entre Pan, que és un semidéu dels grecs, Faune, que és una divinitat romana, i Satanàs, una figura del cristianisme. Com a exemple d'això, veiem que al món del cinema l'herència del mite romà sobre el Faune es va plasmar al llargmetratge 'El laberinto del Fauno', de Guillermo del Toro, que fa una representació d'aquesta criatura demoníaca.

 

Pan, de fet, era el semidéu que a l'antiga Grècia s'associava amb els ramats i els pastors, així com amb la sexualitat i la fertilitat del gènere masculí. Disposava d'una potència sexual molt elevada i residia als boscos, a l'ombra que li oferien, mentre es dedicava a perseguir noies i nimfes. Si algú el despertava mentre dormia una migdiada es podia enfadar molt, i per això se'l vincula amb la imatge de Dimoni del Migdia.

 

Ara bé, en realitat el més terrible de tot era la imatge d'aquesta divinitat: el seu cos tenia elements d'una cabra i d'un home, cosa que, juntament amb la seva personalitat tan transgressora i associada a la sexualitat, va fer que les primeres comunitats cristianes s'hi fixessin i el consideressin una personificació del propi Satanàs.

 

8. Medusa i la seva mare

Probablement, no sabies això sobre la mitologia grega: absolutament tots els monstres que s'hi inclouen venen d'un únic ésser mitològic, anomenat Equidna. Es tracta d'una nimfa monstruosa filla de Gea i de Tàrtar. També rep la denominació de «ventre de drac», i la veiem representada amb un cos híbrid que combina elements de serp i de dona. 

 

Dins de la mitologia, té un paper que guanya rellevància en el moment en què Hesíode, dins de la 'Teogonia', la vincula amb Tifó, que és la divinitat associada als huracans, i junts engendren les criatures monstruoses més transcendentals de la mitologia grega: entre altres, podem citar l'exemple del seu fill Cèrber, un gos amb diversos caps que s'encarrega de vigilar l'Inframón, o la seva filla Medusa, una criatura monstruosa que transformava en pedra qualsevol que gosés mirar-la directament als ulls.

 

El mite explica que Tifó i Equidna van atacar l'Olimp però que Zeus va aconseguir vèncer-los, tot i que no els va matar, ni a ells ni als seus fills, perquè volia que servissin d'advertiment als herois.

 

via GIPHY

 

9. L'origen de la humanitat: la caixa de Pandora

Aquest mite que parla dels orígens de la humanitat és molt conegut: el déu Zeus volia castigar Prometeu per haver volgut robar-los el foc a les divinitats. Per això, va demanar a Hefest que, amb el fang, modelés una dona que fos tan bonica com les que són immortals. D'aquesta manera, va tenir lloc el naixement de Pandora, que Zeus va oferir al germà de Prometeu, Epimeteu, com a esposa.

 

La curiositat que havien conferit les divinitats a Pandora era immensa i, tot i que li havien dit que no havia d'obrir sota cap concepte la caixa que li havien regalat per al seu casament, va ser impossible que s'hi resistís: la va obrir i, com a conseqüència d'això, es van alliberar tots els mals del món. Quan per fi va poder tancar la caixa, a dins ja només hi havia l'esperança.

 

Doncs resulta que Pandora va engendrar Pirra, que va contraure matrimoni amb Deucalió, fill de Prometeu. Les divinitats, que no estaven contentes amb les imperfeccions de les criatures mortals, van decidir enviar-los una inundació. Aleshores, només van sobreviure Deucalió i Pirra, que van aconseguir reproduir l'espècie i originar, d'aquesta manera, la humanitat.

 

10. D'on prové la banya de l'abundància?

És possible que alguna vegada hagis sentit les expressions «cornucòpia» o «banya de l'abundància», però que no sàpigues d'on venen. Doncs bé, és un altre aspecte de la mitologia grega força desconegut: la cornucòpia, en realitat, és el signe que s'associa a la prosperitat i que trobem als mites grecs que s'originen a partir del segle V abans de Crist.

 

Aquest mite està lligat amb Amaltea, que és la cabra que va donar el pit a Zeus. Sense voler, mentre jugava amb els seus llamps, Zeus li va trencar una banya a Amaltea. Aleshores, per compensar-la, li va conferir propietats màgiques a la banya, per tal que fes realitat els desitjos de qui la tingués. D'aquesta manera es fa la representació de la cornucòpia, farcida de fruites i de flors.

 

El sentit de l'afluència i de l'abundància que se li vincula ha fet que, entre altres exemples, la representació de la divinitat de la Fortuna es fes sempre amb la banya cornucòpia, que proveeix els seus posseïdors de tot allò que els cal.

 

Clica aquí per rebre les últimes notícies d'actualitat. Gratis al teu mòbil!

🥑 Un completíssim lot de productes ECO BonPreu pot ser teu fent clic aquí. Participa ara!

Comentaris