La NASA ha protagonitzat un dels errors més recordats i costosos de la seva història moderna. Un error aparentment insignificant va acabar destruint una missió espacial d'alt valor científic. El més sorprenent és que el motiu darrere d'aquell desastre continua considerant-se inexplicable per a molts.
L'agència havia llançat el 1998 la sonda Mars Climate Orbiter amb l'objectiu d'estudiar el clima marcià. Tot anava segons el previst fins que, al setembre de 1999, la nau va desaparèixer en aproximar-se a Mart. Aquell error, que avui costaria més de 300 milions d'euros, no va ser culpa d'una avaria tècnica, sinó d'un error de càlcul insòlit i absolutament evitable.
Un detall tècnic que va passar desapercebut.
L'error en qüestió ha estat un dels més comentats en la història de l'enginyeria aeroespacial, en confondre polzades amb centímetres. L'equip de Lockheed Martin, contractista del projecte, va utilitzar el sistema imperial, mentre que els enginyers de la NASA treballaven amb el sistema mètric. Ningú va detectar aquesta incoherència durant els controls previs al llançament.
Aquesta diferència d'unitats va provocar que la sonda entrés a l'atmosfera marciana molt més baixa del que estava previst. En lloc de situar-se a una altitud segura de 140 quilòmetres, va descendir fins a només 57. Aquesta davallada va ser letal, ja que la nau va quedar destruïda abans de poder enviar ni tan sols una sola dada útil des de Mart.
Més que un error: una lliçó costosa.
Aquesta equivocació ha tingut conseqüències molt més enllà de l'econòmic. Es van perdre anys de treball científic, dades meteorològiques crucials per a futures missions i part de la reputació de la NASA. L'agència es va veure obligada a admetre que la manca de comunicació entre equips va ser l'origen de tot.
Posteriorment al succés, s'han revisat els protocols interns i s'ha reforçat la coordinació entre departaments i contractistes. També s'han establert procediments més estrictes per verificar els sistemes de mesura utilitzats. Aquest tipus d'incidents ha passat a formar part dels manuals de prevenció en enginyeria aeroespacial.
Quan una petita errada es converteix en desastre.
Tot i que han passat més de dues dècades, el cas de la Mars Climate Orbiter continua sent un exemple de com una errada tan bàsica pot tenir conseqüències devastadores. I encara que costi de creure, aquest error, causat per una simple confusió d'unitats, continua considerant-se com un dels desastres més absurds i inexplicables de la història espacial.
L'episodi recorda que, més enllà de la tecnologia avançada i els sistemes sofisticats, l'atenció al detall i la comunicació efectiva són essencials per evitar errors de gran envergadura. L'episodi de la sonda demostra que la precisió no és un luxe, sinó el pilar silenciós sobre el qual es construeixen o s'ensorren les grans missions.