rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

VOTA A L'ENQUESTA

Quin partit triaràs el 28-A?

Els millors 10 contes breus de ciència-ficció

Un recull d’històries que ens mostren de quina manera podríem viure en un futur
Relats de ciència-ficció de la mà de mítics autors com ara George R.R. Martin o Asimov | Randy Jacob

 

De quina manera viurem en un futur? Com serà la nostra relació amb els robots? Com ens enfrontaríem a una invasió dels extraterrestres? Què passaria si visquéssim una apocalipsi zombi? Les narracions de ciència-ficció que et presentem tot seguit, ideals per als moments d'oci de qualsevol fanàtic d'aquest gènere, tenen més elements reals del que podries pensar i, per dir-ho amb les paraules de William Gibson, permetran que travessis una membrana de probabilitat.

 

CONTINGUT DE L'ARTICLE

1. Els contes breus de ciència-ficció més populars

2. Relats de ciència-ficció de zombis i extraterrestres 

 

Els contes breus de ciència-ficció més populars

Tot seguit, llegiràs una adaptació dels contes de ciència-ficció més coneguts, que han escrit diversos mestres del gènere com ara George R. R. Martin o Isaac Asimov. Tal com explica 'Carácter Urbano', parlen de viatges cap al futur i de mons paral·lels que guarden missatges d’allò més humans i que et conviden a reflexionar.

 

1. Robbie, d'Isaac Asimov

El geni de la ciència-ficció ens presenta una narració al voltant de les limitacions que presenta la robòtica i del vincle que en un futur podria haver-hi entre màquines i persones de carn i ossos.

 

La història s’inicia amb la preocupació que mostra la senyora Weston pel que fa al Robbie, el robot que cuida de la seva filla des de fa un parell d’anys. El seu marit el va adquirir pagant una suma elevada de diners, i el defensa aferrissadament. Ell diu que, abans d’arribar al punt en què una persona prengui mal per culpa d’un robot, el robot esdevé inoperable gràcies a la Primera Llei de la Robòtica.

 

El senyor Weston, que vol acontentar la seva dona, es desempallega del robot. Ara bé, quan la menuda se n’adona deixa de somriure i esdevé una nena ben infeliç. En aquest moment, el seu pare ho organitza tot perquè visitin «U.S. Robots and Mechanical Men Corporation», amb l’objectiu que la petita vegi que el seu robot només era un grapat d’acer i de cables.

 

Ara bé, durant aquesta visita, la petita Gloria veu en Robbie. S’allunya dels seus pares per anar a trobar el seu amic però, mentre s’hi dirigeix, no s’adona que està a punt de ser atropellada per una màquina molt pesada. El robot Robbie, però, salva la menuda ‘in extremis’.

 

En el moment en què la senyora Weston veu com el robot fa una abraçada plena d’afecte a la Gloria, veu que l’haurà d’acceptar, «com a mínim fins que s’hagi rovellat».

 

2. Els nou bilions de noms de Déu, d'Arthur C. Clarke

De tots els contes de ciència-ficció que existeixen, un dels més fascinants és aquest, que mostra la perspectiva de l’autor Arthur C. Clarke sobre...

 

La història ens diu que, en un monestir del Tibet, s’ha dut a terme la compra d’un ordinador d’allò més complex per aconseguir desxifrar un codi format per lletres que els lames han confeccionat al llarg de diversos segles, amb l’objectiu de trobar el nom de Déu. El monjo presenta el projecte que té al seu proveïdor, que és el senyor Clark i que s’encarrega de fer arribar la màquina a la zona tibetana del monestir, amb l’ajuda dels enginyers que en controlen el funcionament.

 

Al llarg de tres mesos, l’ordinador confecciona llistats amb totes les possibles combinacions que podria tenir el nom de Déu. Un bon dia, a la tarda, quan està a punt d’acabar-se el projecte, un enginyer de l’equip va cap al senyor Clark absolutament horroritzat. Un monjo li ha explicat quina és la finalitat autèntica d’aquesta tasca: en el moment en què s’hagi recopilat el conjunt de totes les combinacions existents, es donarà per conclosa la tasca dels humans al món i ja no tindrà sentit que la humanitat continuï existint.

 

Ara bé, l’enginyer avisa que el problema és un altre: «En el moment en què s’adonin que finalment el seu pla no funciona, es pensaran que tenim una màquina inútil». El final de la història és realment sorprenent: mentre tots dos es posen a baixar de les altures de l’Himàlaia amb l’objectiu de tornar-se’n a casa seva, veuen esfereïts que les estrelles del cel es comencen a apagar...

 

Contes futuristes, d'alienígenes i zombis | Cedida

 

3. El continu de Gernsback, de William Gibson

L’any 1981, William Gibson va escriure aquest relat, que és un dels contes de ciència-ficció més populars. A través seu, el concepte de fantasma semiòtic va introduir-se dins d’aquest gènere.

 

A l’interior d’una taberna de Londres, la companyia publicitària Barris-Watford contracta el fotògraf que du a terme la narració de la història perquè elabori un reportatge al voltant de l’arquitectura futurista novaiorquesa: es tracta del modernisme aerodinàmic dels Estats Units, una mena d’alternativa per a Nord-Amèrica, un any 1980 que no va tenir lloc.

 

«Un bon dia, mentre em trobava als afores de Bolina i em disposava a fer fotografies d’un edifici ben luxós que representava l’arquitectura marcial de Ming, va tenir lloc el següent fenomen: vaig travessar una membrana molt prima, una membrana de probabilitat». Al cel, el fotògraf descobreix que hi ha alguna cosa amb dotze motors que té l’aspecte d’un bumerang inflat.

 

Aleshores el seu company periodista Kihn, que és especialista en fenòmens paranormals, li ofereix les claus d’això que acaba de passar: tot i que ha vist aquella cosa, en realitat no existeix. Com és possible? Es tracta de fantasmes semiòtics, de parts de l’inconscient col·lectiu que han aconseguit tenir una vida pròpia.

 

Pel que fa al fotògraf protagonista de la història, havia desenvolupat una obsessió tan gran amb l’arquitectura futurista que havia acabat endinsant-se en el seu món propi i, sense aconseguir fer una distinció entre ficció i realitat, se n’havia acabat anant a viure en aquell món format per dirigibles amb una forma que recorda a la dels cogombres i per gegants de neó.

 

4. Vindran pluges suaus, de Ray Bradbury

Durant la dècada dels cinquanta, l’autor d’obres de ciència-ficció Ray Bradbury va escriure diversos relats de ciència-ficció entre els quals destaca aquesta història futurista.

 

A través d’una cadència molt veloç, Bradbury fa una descripció dels esdeveniments que tenen lloc a la californiana Allendale el dia 4 d’agost de 2026. Un forn que confecciona el menjar i que, després d’un temps concret, enretira els plats, una cuina que explica les tasques d’aquell dia als seus propietaris, unes taules que es tanquen totes soles, una porta que s’obre al davant d’un gos que s’està morint.

 

La història va avançant, i ens acabem adonant que el narrador del relat, que és omniscient, mostra un escenari apocalíptic sense persones: una metròpoli plena de cendres i ruïnes, la pluja àcida, un atac nuclear que fa que la casa estigui envoltada de flames.

 

Tot i que la història es pot interpretar de moltes maneres diferents, sempre hi ha un tret comú: la idea d’un escenari futur apocalíptic, en què el món humà es fa miques però les màquines continuen fent la seva feina amb total precisió. Es tracta d’un advertiment que ens diu que, si ens continuem comportant com fins ara, les màquines podrien reemplaçar els humans.

 

5. Els reis de la sorra, de George R. R. Martin

L’any 1979, l’ideòleg del món increïble de ‘Joc de Trons’ ja ens mostrava el seu gran talent a l’hora de crear històries sorprenents i fascinants.

 

Aquesta narració extensa, amb una cinquantena de pàgines, parla de l’obsessió d’un col·leccionista d’animals voraços envoltat de misteri per tal d’aconseguir una espècie nova que sigui superior a la resta. La seva mascota nova són una classe d’insectes terribles que, tancats a l’interior d’un terrari, s’enfronten per aconseguir menjar.

 

«Els reis de la sorra», però, no només disposen d’un gran instint: a banda, el seu cervell és totalment privilegiat.  

 

Com que tenen una gran intel·ligència, «els reis de la sorra» senten veritable adoració per l’home que en té cura i fan castells de sorra a través dels quals esculpeixen l’esfinx de l’home. El senyor Kress, de fet, es creu que realment és un déu, adquireix un total de quatre colònies d’aquests insectes i fa que lluitin entre ells en combats intensos que mostra als seus convidats, totalment bocabadats.

 

Ara bé, no tot són flors i violes: la xicota del senyor Kress l’acaba denunciant a la policia i, per venjar-se d’ella, l’home sacrifica un cadell, ho enregistra i li envia la gravació del sacrifici a la noia. Ella, que bull d’odi i de ràbia, es presenta a casa de l’home i, amb l’ajuda d’un martell, trenca el gran terrari del senyor Kress. Finalment, tots dos lluiten a mort i l’home acaba matant la noia. A continuació, els insectes es cruspeixen el cos sense vida de la que havia sigut parella del seu creador.

 

Ara, els «reis de la sorra» són lliures, i el senyor Kress es veu immers en una temptativa plena de desesperació per satisfer la gana dels monstres horribles que ha generat ell mateix.

 

6. No tinc boca i he de cridar, de Harlan Ellison

De nom li van posar AM, per homenatjar les conegudes paraules «Penso, per tant existeixo» —en anglès «I think, therefore I am», i d’aquí ve el nom d’AM. Es tractava d’un ordinador militar que havia arribat a tenir consciència d’ell mateix i havia resolt dur a terme una comesa espantosa: posar fi a la humanitat. Ara bé, va dur a terme el rescat de cinc éssers humans, una dona i quatre homes, i per castigar la raça humana per haver-la fet, els tancaria en un búnquer amb l’objectiu de torturar-los fins que se’n cansés.

 

La màquina els ofereix la immortalitat, els dona aliments terribles i els envia criatures monstruoses perquè els turmentin. Les cinc úniques persones que han quedat vives es veuen condemnades a dur una vida terrible, i l’AM no els permet llevar-se la vida per posar fi al càstig.

 

L’any 1968, ‘No tinc boca i he de cridar’ va rebre el premi al millor relat curt.

 

Relats de ciència-ficció de zombis i extraterres

La fascinació que ens susciten temes com ara les invasions alienígenes o bé l’univers apocalíptic dels zombis és un punt de partida per a l’aparició d’històries d’allò més divertides i fascinants, com les que et presentem tot seguit, que no podràs parar de llegir fins al final.

 

7. La primera mort, de Dan Guajars

La narració s’inicia amb una atmosfera terrorífica ofegadora, a causa de la visió apocalíptica que, des de darrere d’unes finestres, tenen els personatges principals de la història: veuen diversos zombis que caminen mirant de trobar menjar. El personatge que explica la història és un jove que es veu obligat a sortir per mirar de trobar un supermercat on aconseguir menjar per als membres de la seva família que han pogut sobreviure.

 

Un cop arriba al supermercat després d’un trajecte farcit de cotxes abandonats i de cadàvers, omple de menjar la seva motxilla i, quan es disposa a marxar d’allà, sent un nadó que plora. Mentre va cap a casa nota l’atac d’un zombi que li fa una mossegada a la cama, tot i que aconsegueix  tornar amb la família. Un cop a casa, els presenta el membre nou del clan.

 

Ara bé, el fet més preocupant de tots és la ferida que té a la cama i, quan veuen que s’ha contagiat, el tanquen en quarantena a la seva pròpia habitació. Els dies van passant i ell comença a sentir ansietat, deixa de tenir sensibilitat a les mans i es mossega els seus propis llavis fins al moment en què deixa de tenir boca. Quan es disposa a menjar-se les mans, obre la porta de l’habitació el seu pare.

 

La sorpresa és immensa quan descobreix que ni la seva mare ni les germanes tenen boca, i que el pare és un cadàver que camina. El nadó havia contagiat tota la família, però havien pogut descobrir de quina manera es podien curar: a través de la picada d’una simple aranya.

 

Relats al voltant de la intel·ligència artificial i de persones vingudes d'altres mons | Jezael Melgoza

 

8. Tots vosaltres, zombis, de Robert A. Heinlein

L’any 1958, en un únic dia, l’autor Robert A. Heinlein va crear una història ben peculiar de punts inconnexos que, finalment, consten de coherència. Estan fonamentats en la cronologia de la vida d’una noia anomenada Jane.

 

En aquesta paradoxa a nivell temporal, podem observar desordenadament la història que s’inicia el dia 20 de setembre de l’any 1945, en el moment en què un cambrer porta a un orfenat la petita Jane. En aquell indret, la menuda va creixent i somia poder-se incorporar a la secció de recuperació i descans per als astronautes.

 

Al cap de 18 anys, un home que rep el sobrenom de «Mare soltera» es creua amb la Jane, un ésser intersexual que aconsegueix seduir. El cambrer els separa, recupera la Mare soltera i la transporta a l’any 1985. La Jane està esperant un fill, i pareix un hermafrodita. Ara bé, la tornen a l’orfenat amb una identitat masculina.

 

Aleshores, es posa a treballar d’escriptor i adopta el sobrenom de Mare soltera. L’any 1970 el tornen a l’any 1963 per tal d’esbrinar qui va fer que es quedés embarassada. L’any 1993 el cambrer, que també és la Mare soltera, la Jane i el seu propi pare, torna a la seva base a partir de l’any 1970 per mirar de reflexionar al voltant de l’existència.

 

Quan s’està acabant el relat, el cambrer s’estira per tal de descansar un cop ha tancat el bar. S’observa la cicatriu de cesària que té a la panxa i es pregunta: «Sé d’on provinc, però d’on deveu venir tots vosaltres, zombis?».

 

9. La invasió, de José Andrés Salinas

Un adolescent de només 16 anys anomenat Juan vivia en un indret rural aïllat del Perú. Un vespre, però, hi va haver un esdeveniment que va sacsejar la monotonia d’aquella zona de manera significativa: una nau espacial de grans dimensions pilotada per alienígenes va inundar de llum aquell poble, i els habitants de l'indret van empal·lidir quan van veure, a través del televisor, que s’estava produint una invasió.

 

Els extraterrestres demanaven als humans que els retornessin el seu petit alienígena, que havia acabat extraviat. Fins que no se’ls restituís, omplirien de terror la Terra. Van confinar els ciutadans en una base militar, i mentre en Juan s’hi dirigia amb els seus pares van patir un accident i la seva progenitora va perdre la vida. Aleshores, el noi va prometre-li que aconseguiria trobar el petit extraterrestre per salvar la raça humana.

 

En el moment en què els alienígenes es disposaven a eliminar la humanitat, i en Juan s’havia cansat de buscar per tot arreu el petit extraterrestre sense trobar-lo, va anar a fer un riu al lavabo d’un institut que estava abandonat. I en aquell indret hi va trobar l’extraterrestre extraviat, assegut a la tassa d’un vàter.

 

Els militars van encarregar-se de dur l’alienígena perdut amb els que l’estaven buscant, i els extraterrestres van marxar de la Terra. En Juan va rebre un premi per part de les autoritats, i va poder finalitzar la seva educació, fer reformes a la granja de la seva família i, després de fer carrera política i d’obtenir grans èxits, va esdevenir el president del seu Estat.

 

Un bon dia, els alienígenes van decidir tornar al planeta Terra per aconseguir persones amb les quals fer experiments. En Juan va presentar-se com a voluntari, i no se n’han tingut notícies mai més. Ni d’ell ni dels alienígenes.

 

10. Extraterrestres, d'Elsa Bornemann

En un indret del món molt allunyat hi ha una base militar que és secreta i que guarda, al seu interior, al voltant de 100 extraterrestres. Són molt semblants a les persones, tret de la seva calba, i no sembla que hagin de fer mal a ningú. Ara bé, els oficials militars afirmen que representen un perill i que els científics els haurien d’estudiar.

 

Es fan terribles experiments amb els extraterrestres, que pateixen molt i finalment acaben convertits en cendres. Ara bé, ens resulta sorprenent? No hem pogut avesar-nos al fet que els propis humans ens matem els uns als altres?

 

Finalment, un dels alienígenes confinats pot burlar-se dels vigilants i, per mitjà de les canalitzacions que hi ha al laboratori, arriba a ser lliure. En aquests moments, però, únicament desitja trobar algun indret tranquil on pugui anar a morir sol.

 

L’alienígena, perseguit pels soldats que han vist que no hi és, mira cap al cel per intentar localitzar l’estrella d’on venia la seva missió, que tenia l’objectiu d’establir comunicacions fraternals amb altres planetes.

 

Però finalment un soldat l’acorrala, l’abat i li arrenca el cor. L’esprem i, amb la seva sang, la pantalla de l’ordinador queda tacada. A més, s’hi dibuixen unes lletres que diuen «Game over». Introdueix-hi una nova fitxa si vols fer una altra partida.