Rafa Guerrero, psicòleg especialitzat en infància i adolescència, ha reflexionat recentment sobre els efectes de la sobreprotecció en els més petits. Al seu parer, aquest fenomen no es tracta d’un excés de cura, sinó d’una trampa silenciosa que limita el desenvolupament emocional i social dels infants. El seu advertiment s’ha convertit en una crida d’atenció per a moltes famílies que, amb la millor intenció, acaben sembrant inseguretat en els seus fills.
L’especialista ha participat al pòdcast Lo que tú digas, on ha exposat com la sobreprotecció funciona com un obstacle invisible en la criança. Ha explicat que impedir que els infants assumeixin riscos o experimentin per si mateixos és un missatge negatiu que es repeteix una i una altra vegada en la seva ment. Amb el temps, aquests senyals acaben transformant-se en creences profundes que acompanyen la persona durant tota la seva vida.
En aquest context, Guerrero ha posat el focus en una conseqüència molt concreta que reflecteix l’abast d’aquesta forma de criança. Ha advertit que el menor sobreprotegit acaba convertint-se en un adult indecís que "no sap posar límits" i que afronta grans dificultats per dir que no i prendre decisions fermes. Lluny d’enfortir la seguretat, la sobreprotecció fomenta una dependència crònica que erosiona la confiança en un mateix.
Educar des de la por impedeix créixer: l’impacte silenciós de la sobreprotecció
El veritable origen d’aquest comportament no es troba en les necessitats del menor, sinó en les pors dels propis pares. Ha explicat que moltes vegades els pares actuen moguts per inseguretats no resoltes que arrosseguen des de la seva pròpia infància. Com a exemple, ha esmentat una situació en què el progenitor, per evitar que l’infant pateixi, acaba tallant-li fins i tot el filet, projectant així inconscientment les seves pròpies pors.
Davant d’aquesta tendència, Guerrero ha defensat que la infància ha d’incloure caigudes, errors i frustracions, perquè són experiències necessàries per créixer. Ha assenyalat activitats quotidianes, com anar en bicicleta, jugar a bitlles o fer servir un ganivet, en què equivocar-se al principi és quelcom habitual. Per a ell, aquest procés resulta irrenunciable si el que es busca és fomentar l’autonomia.
Construir autoestima des de la contenció emocional
En aquest context, ha subratllat la importància d’acompanyar emocionalment en lloc de sobreprotegir. Validar la ràbia o l’enuig dels infants quan alguna cosa no surt com volen és molt més útil que resoldre el problema per ells. Amb aquest enfocament, els pares transmeten la idea que equivocar-se forma part de l’aprenentatge i que sempre comptaran amb un suport segur.
Finalment, ha destacat la importància de l’amor incondicional com a base fonamental en la criança. Aquest afecte no pot dependre de les notes, dels èxits esportius ni de les habilitats artístiques. “Estimo els meus fills pel simple fet que són els meus fills”, ha assegurat el psicòleg, convençut que aquesta certesa és la base d’una autoestima sana i duradora.