rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

SORTEIG:

🥑 Guanya un completíssim lot de productes ECO BonPreu! És molt fàcil!

Recull dels 12 millors mites maies breus

Et permetran endinsar-te a l'interior d'aquesta cultura mil·lenària de Mèxic
Recull dels millors mites maies curts per entendre més bé la seva cultura | iorni.com

 

La civilització dels maies, per mitjà d'aquestes històries breus, va anar transmetent de manera oral diferents explicacions sobre l'actitud de l'ésser humà, el seu vincle amb la natura i els fenòmens naturals. Es tracta d'un seguit de mites sorprenents d'aquest poble originari de Mèxic, que segur que et fascinen. 

 

CONTINGUT DE L'ARTICLE

1. El mite maia que ens parla de la creació

2. Els principals mites maies 

3. Els mites maies més importants sobre l'amor

4. Altres mites maies breus

 

El mite maia que ens parla de la creació

Les còpies i traduccions del llibre de la comunitat dels maies, anomenat 'Popol Vuh', han fet possible que tinguem accés als continguts del text més rellevant per tal de copsar la cultura, la relació amb la natura i amb el món i la concepció de l'ésser humà del poble maia, una civilització de Mesoamèrica que va existir al llarg d'un total de 18 segles.

 

Tal com ha explicat 'Carácter Urbano', el mite de la creació que conté el text del 'Popol Vuh' explica que, abans d'existir el món, hi havia un buit ple de calma i silenci en què es trobaven, agotzonades, les divinitats de la Creació, vestides amb plomes de color verd i blau i presidides pels déus Gucumaz i Tepeu.

 

Les divinitats creadores, reunides als confins de la nit, van decidir que donarien la vida a l'ésser humà i, per tal de materialitzar la seva decisió, van fer que la terra emergís. A continuació, van fer que s'unís amb el cel i, mentrestant, hi anaven apareixent les muntanyes i també els boscos. Les divinitats van fer que la terra es poblés d'animals, tot i que aquestes criatures eren incapaces de parlar. Per això, van decidir crear un ésser humà de fang. 

 

Aquest fang, però, era ben delicat i, tot i que permetia que l'ésser humà parlés, no el deixava parlar. Per això van decidir procedir a la seva destrucció i fer un altre ésser humà, aquesta vegada a partir de fusta. Ara bé, aquesta criatura continuava tenint moltes limitacions i, per això, la van arrasar amb l'ajuda d'un diluvi. Al final, aquesta vegada a partir d'una panotxa de blat de moro, van formar un altre ésser humà, que hi veia i coneixien massa, cosa que va limitar-los l'enteniment. 

 

Tot seguit, després d'haver creat aquest ésser, que era un home, van crear una dona i, d'aquesta manera, la Creació estava completada. Havien aconseguit originar un ésser humà que tenia una intel·ligència més pronunciada que els animals però que tenia menys capacitats que les divinitats.

 

 

Els principals mites maies

Hem seleccionat alguns dels mites maies més rellevants, que fa molts segles tenien un lloc fonamental a l'interior d'aquesta cultura mil·lenària de Mèxic.

 

1. El mite de la flor de lotus

A través dels mites, les cultures mil·lenàries es proposaven oferir explicacions sobre els diversos fenòmens naturals que es produïen. Aquest mite maia és el més conegut de tots, i està centrat a explicar els orígens de la flor de lotus per mitjà de l'actuació de les divinitats a la natura.

 

La història diu que, al bell mig de la selva de Mayab, hi havia un príncep anomenat Chacdziedzib —que, en l'idioma dels maies, vol dir ocell cardenal— que va quedar bojament enamorat de la filla de l'home que guardava el cenote —un dipòsit d'aigua d'una deu. La dona tenia el nom de Nicté-Ha que, en l'idioma dels maies, vol dir flor de lotus. Ara bé, el seu pare s'hi oposava, i això va fer que les divinitats decidissin que la filla havia de morir.

 

Dins de la cort del príncep hi havia un bufó que estava assabentat dels plans de les divinitats. Per això, va fer una advertència al seu mestre, i el príncep va triar un dels millors cavallers que coneixia per tal de salvar la noia. Ara bé, el cavaller va morir mentre duia a terme l'encàrrec i, en aquell moment, el príncep Chacdziedzib va decidir assumir el repte ell mateix. D'aquesta manera, va arribar fins on era la seva estimada i la va rescatar. Ara bé, mentre tots dos s'abraçaven, hi va haver una fletxa que va travessar el cor de la noia.

 

D'aquesta manera, Nicté-Ha va morir i el seu cos sense vida va quedar enfonsat a l'aigua. El príncep va començar a sentir un dolor terrible i desconsolat però, per tal de redimir-lo, la divinitat de les aus i la de les aigües van decidir transformar el príncep Chacdziedzib en un ocell cardenal i la princesa Nicté-Ha en una flor de lotus. A partir d'aquest moment, l'ocell canta cada matí a la flor l'amor que sent per ella.

 

2. Ixchel, la llegenda maia de la lluna

La mitologia dels maies explica que, quan les divinitats encara eren mortals, hi havia una noia molt bonica que es deia Ixchel. Tenia un gran nombre de pretendents, i entre ells destacaven dos joves: un es deia Itzamná i de l'altre no se'n sap el nom.

 

l'Ixtab —que era la germana de la noia— va convocar aquests dos pretendents tan destacats per tal de triar-ne un i els va fer un desafiament: s'haurien d'enfrontar i lluitar fins que només n'hi hagués un de peu. L'Itzamná va lluitar amb gran habilitat i empenta però, en el moment en què havia sotmès el seu rival, l'altre noi va aprofitar un descuit de l'Itzamná per regirar-se i vèncer-lo.

 

L'Ixchel, que va quedar presa d'una gran aflicció a causa de la mort del seu estimat, va anar corrent cap a la seva germana Ixtab per tal de dir-li que sempre tindria la seva ànima amb la del jove Itzanmá. Després d'això va llevar-se la vida i, per tal de venjar la mort de la seva estimada germana, l'Ixtab va resoldre que acabaria amb l'home que havia derrotat i matat l'Iztamná.

 

D'aquesta manera, l'Iztamná va esdevenir la divinitat del Sol, l'Ixchel va convertir-se en la divinitat de la Lluna i l'Ixtab, que fins aquell moment era la divinitat de la Lluna, va transformar-se en la deessa del suïcidi. El poble maia pensava que quan l'Iztamná i l'Ixchel —el Sol i la Lluna— es troben al cel es produeix la realització de l'amor de tots dos amants.

 

La coneguda piràmide maia de Chichen Itzá | Marv Watson

 

3. La llegenda maia del foc

Dins dels mites maies, també hi trobem una història que parla d'un àngel que va dir-li a una divinitat creadora que existia un món, dins de la gran immensitat del Cosmos, habitat per persones humanes. Aquest déu va dur a terme una visita llampec que li va permetre comprovar que les persones residien en un món que estava mig gelat i, per això, els va oferir un obsequi: el foc.

 

Per tal de fer-los arribar el foc, la divinitat va emetre un llamp que va trencar el tronc d'un arbre i que es va transformar en una foguera de grans dimensions. Les persones, però, van quedar espaordides i van escapar d'allà, fins que finalment el foc es va transformar en cendres. En segon lloc, el mateix déu els va fer arribar un meteorit que va posar-se a cremar els boscos que els envoltaven. Les persones, però, també van sentir molta por i van marxar corrents, deixant enrere els boscos, que van acabar esdevenint cendres.

 

Únicament s'hi va acostar un individu mogut per la curiositat que, quan va tocar les cendres, va veure que eren calentes. Les va llançar per sobre d'una bona pila d'herba seca i, sorprès, va veure com s'incendiava. Això va fer que entengués el poder que té el foc. L'escalfor i la llum van acompanyar les persones durant una bona temporada, fins que un bon dia va tenir lloc una pluja torrencial que va acabar amb el foc de nou.

 

L'home, ple de fúria, va decidir retornar a la muntanya i, mentre feia picar una pedra al damunt d'una altra pedra, va veure que es produïen guspires que encenien un nou foc. La divinitat va poder respirar alleujada i va retirar-se a descansar. A partir d'aquell moment, a Mesoamèrica es va passar a considerar que el foc era un obsequi de les divinitats.

 

Les millors històries de la mitologia maia que parlen d'amor

La mitologia maia és molt rica en narracions i elements originals que han permès extreure un gran nombre d'històries d'amor d'allò més increïbles, dignes de grans autors. Descobreix quines són.

 

4. El mite del Cenote Zací

El poblat de Zací estava controlat pel poder d'un parell de famílies: els coneguts amb el nom de Cupules i els Cocom. La cap de la família Cocom era la fetillera de Zací, i també era l'àvia d'una noia que es deia Zak-Nicté que, en el seu idioma, vol dir flor blanca. El cap de la família Cupules, anomenat Halach Huinic, era pare d'un príncep que es deia Hul-Kin. Aquest noi era molt amic de la Zak-Nicté i, després de ser bons amics durant un temps, van començar a viure una història d'amor. 

 

Ara bé, Halach Huinic no tolerava la relació del seu fill amb la Zak-Nicté, perquè l'àvia de la noia era una important enemiga. Per això, va concertar-li un casament amb una noia del poble del costat, on va enviar el seu fill. Zak-Nicté, després de veure que el seu estimat se n'anava, va caure víctima d'una depressió i, enmig d'una gran desesperació, va dir-li a la seva àvia que s'havia quedat embarassada del príncep.

 

La fetillera va mirar de tornar a atraure el noi ben a prop de la seva neta. Ara bé, el noi havia contret matrimoni i vivia joiós amb la seva dona. La jove Zak-Nicté, absolutament desesperada, va lligar els seus cabells a una pedra enorme que va llançar al cenote, on es van enfonsar tant la pedra com ella. Hul-Kin va tenir una mena d'intuïció i va tornar al seu poble originari i, quan va saber el destí tràgic de la Zak-Nicté, ell també va llançar-se a l'interior del cenote.

 

D'aquesta manera la fetillera, al davant del cenote, va parlar a la seva neta per darrer cop: «he complert la promesa que t'havia fet, he fet que l'Hul-Kin estigui de nou amb tu». Igualment, va proferir una maledicció al Cenote Zací, que hauria de prendre la vida d'un noi jove per tal d'homenatjar els enamorats.

 

5. El mite del Maquech

La protagonista de la història és la Cuzán, una princesa molt bonica amb una cabellera que recordava les ales de les orenetes. Tan bon punt va assolir l'edat per casar-se, el pare de la noia va assegurar-se que es comprometés amb l'home que en un futur regnaria a Nan Chan, una ciutat.

 

Un bon dia, el pare de la noia va tornar de la guerra i li va oferir diverses de les joies que havien agafat com a botí. Tan bon punt la noia va arribar a la Gran Sala del palau per tal de donar-li les gràcies al seu progenitor pel regal, va veure que l'acompanyava un dels seus guerrers, anomenat Chalpol, que era un noi jove amb la cabellera d'un to vermell encès. Van quedar enamorats l'un de l'altre, i van fer-se la promesa d'estimar-se sempre.

 

Tan bon punt el pare de la Cuzán es va adonar que el seu soldat i la seva filla eren amants, va enfadar-se d'allò més i va donar l'ordre d'executar el noi. La filla va suplicar-li que no ho fes i, quan tot estava a punt per tal de matar en Chalpol, el monarca el va indultar a canvi que jurés que la noia quedaria tancada a la seva cambra i no en sortiria. Si ho feia, el noi moriria.

 

Al bell mig de la nit, el gran sacerdot del regne va cridar la noia i li va dipositar un escarabat entre les mans: «El teu pare va fer que li perdonessin la vida al noi, però va ordenar-me que el transformés en un escarabat. Heus ací el teu enamorat, Maquech». En l'idioma dels maies, «maquech» vol dir escarabat.

 

Aleshores, la noia li va demanar al joier del regne que decorés l'esacarabat amb pedres precioses i que lligués les seves potes amb l'ajuda d'una cadena. A partir d'aquest moment, la Cuzán sempre el du amb ella, a la zona del pit.

 

6. La llegenda de Canek i Zak-Nicté

De nou, ens trobem amb la figura de la flor blanca, la Zak-Nicté. Aquí, en concret, encarna una princesa que va existir durant el moment en què les tres ciutats més importants del món maia convivien en pau: Chichen Itzá, Uxmal i Mayapán.

 

Canek era un noi jove que havia esdevingut el rei de la ciutat de Chichen Itzá, i va quedar bojament enamorat de la jove Zak-Nicté quan la va veure per primera vegada. Aleshores, va fer la promesa que les vides de tots dos estarien unides a partir d'aquell moment i per sempre més. Ara bé, el pare de la noia, que era el rei de la ciutat de Mayapán, havia promès la Zak-Nicté amb el príncep hereu de la ciutat d'Uxmal, que es deia Ulil. Quan al Canek li van enviar la invitació al casament, va acceptar anar-hi i va dir que no hi faltaria. 

 

Un nan, en aquell moment, va anar-lo a trobar i li va dir ben fluix, a cau d'orella: «Tens la flor blanca que t'espera entre les fulles verdes, mira de no deixar que un altre home l'arrenqui».

 

La jornada del casament, tot estava a punt. El rei Canek, però, no es veia per enlloc. En el moment en què els dos joves promesos es trobaven damunt de l'altar, el monarca de Chichen Itzá va aparèixer juntament amb els seus guerrers, van agafar la noia i van marxar amb els seus cavalls. Aquest esdeveniment va provocar el trencament de la treva, i les ciutats d'Uxmal i de Mayapán van unir les seves forces i van declarar la guerra a la de Chichen Itzá.

 

Poc abans de l'inici de la guerra, les persones que vivien a Chichen Itzá, sota el lideratge de la princesa i del rei, van escapar-se cap a la muntanya. Quan els reis d'Uxmal i de Mayapán van arribar a la ciutat i se la van trobar buida, van enfadar-se d'allò més i van cremar tota la ciutat. Els habitants de Chichen Itzá, però, van viure en pau a la muntanya, amb la benedicció de l'amor etern de Zak-Nicté i de Canek.

 

7. El mite del colom tudó

Hi havia una vegada un guerrer molt bell i amb un gran coratge, que gaudia d'allò més amb la caça. Durant una de les expedicions que va fer, després de mirar de caçar durant diverses hores i de no sortir-se'n, va acostar-se a una deu on sovint els animals bevien aigua. En aquell indret, va poder veure la dona més bonica que mai hagués pogut contemplar.

 

A partir d'aleshores dormia molt poc i, en comptes de dedicar-se a caçar, cada dia anava prop del llac, per mirar de trobar la noia. Ara bé, no la va aconseguir trobar cap dia i, per això, va anar a demanar-li ajuda a una fetillera. La dona va dir-li que podria ajudar-lo a tornar a veure la noia, però que a canvi d'això s'hauria de transformar en colom i no podria tornar a adoptar la forma d'home mai més. El guerrer, que estava enamorat amb tot el seu cor, va acceptar el tracte.

 

Aleshores, la fetillera va disposar-se a clavar-li una espina al coll i el va transformar en colom. Poc després, l'home va posar-se a volar i va anar cap al rierol. La noia era allà, i el colom s'hi va aproximar. Quan el va veure, li va voler treure l'espina que duia clavada al coll. Ho va fer i, aleshores, l'home va morir dessagnat. La jove es va penedir molt de la seva acció i es va clavar l'espina al coll. Aleshores, es va transformar en un colom que des d'aquell moment plora per la pèrdua del seu estimat. 

 

La cultura dels mexiques era rica en mites | John Salzarulo

 

Altres mites breus de la cultura maia

Per mitjà d'aquestes històries breus, els maies explicaven oralment diversos relats que contribueixen a fer-nos reflexionar al voltant de les actituds i els sentiments. A continuació, et presentem les llegendes maies breus més fascinants. 

 

8. La tristesa del maia

Hi havia un home maia que sempre sentia tristesa. Un bon dia, els animals s'hi van acostar i li van demanar què desitjava. Ell va dir-los que anhelava la felicitat.

 

L'òliba li va requerir que demanés un desig que es pogués materialitzar, i ell va voler saber en quin moment es produirien les pluges. Aleshores, el rossinyol va dir-li que li ho faria saber. Tenia ganes de conèixer la totalitat d'herbes medicinals que existien, i la serp el va ajudar: les hi va anar marcant quan passava. El cérvol va oferir-li l'energia necessària per no sucumbir a la fatiga, el voltor li va proporcionar una bona vista, la guineu va conferir-li la intel·ligència i el jaguar el va dotar de força.

 

L'home va marxar però l'òliba, que era un pou de saviesa, va dir-los als altres animals que, fins i tot en el cas en què l'home fos capaç de dur a terme més coses no estaria mai content del tot.

 

9. L'home que es va vendre l'ànima 

Un home va decidir invocar el dimoni anomenat Kizín, per tal de fer-li una proposta: li va dir que li donaria l'ànima si, a canvi, ell li concedia un total de 7 desitjos, un per cadascun dels dies que té la setmana, abans d'acabar esfumant-se per la resta de l'eternitat. El dimoni Kizín va accedir a la proposta de bon grat.

 

El primer desig que va demanar l'home van ser diners. El dia següent, va demanar tenir salut i, l'altre, va demanar que li concedís poder. El quart dia, va demanar-li menjar. El dia següent, va desitjar poder viatjar i, l'endemà, va demanar dones. El setè i últim desig que va formular va ser el de rentar uns fesols que estaven bruts amb la intenció de fer-los tornar blancs, perquè era conscient que els fesols en si mateixos eren negres i que era impossible que es tornessin de color blanc. 

 

Per tant, després d'haver gaudit de diversos desitjos concedits al llarg de la setmana, l'home va poder posposar el seu final. Ara bé, en un moment donat el dimoni va adonar-se de l'enganyifa i va optar per crear fesols de color blanc i també de color vermell, per tal d'evitar-se futurs artificis. D'aquesta manera, els maies expliquen l'existència de fesols de color blanc i negre.

 

10. La història de Dziú i el blat de moro

Amb l'objectiu que les terres fossin productives i fèrtils de nou, la divinitat del foc i la de l'aigua van acordar cremar totes les coses per tal que nasquessin novament. Ara bé, abans d'això van dir-los a les aus que conservessin una llavor de cadascuna de les espècies per tal de plantar-les de nou més endavant. Però l'au Dziú va posar-se a fer una becaina, perquè era molt mandrosa.

 

En el moment en què l'incendi es disposava a cremar-ho absolutament tot, l'au Dziú va despertar-se i va veure que havia comès un gran error. Aleshores, va llançar-se a gran velocitat a la plantació per mirar d'agafar alguna llavor de blat de moro. Els ulls de l'au, però, van quedar de color vermell, i se li van cremar les ales. Déu, com a reconeixement, va resoldre que a partir d'aleshores qualsevol ocell de la seva espècie tindria les ales de color negre i els ulls de color vermell. 

 

11. Kaskabal i el gos

Hi havia una vegada un home que, en qualsevol circumstància, maltractava el seu gos. L'animal, però, sempre li era fidel. L'esperit maligne anomenat Kaskabal aleshores va veure l'ocasió de robar una ànima nova i, per això, va dir-li a l'animal que s'escapés lluny del seu propietari. El gos va acceptar la proposta, però va demanar a l'esperit que li donés un os per cada pèl que li recobria el cos. D'aquesta manera, el Kaskabal va posar-se a comptar, d'un en un, els pèls de què disposava l'animal. 

 

L'esperit comptava però, cada vegada que s'acostava al final del recompte, el gos es posava a saltar, afirmant que saltava perquè les puces el molestaven. Aleshores el Kaskabal es descomptava i s'havia de posar a comptar altre cop des del principi. Així ho va fer fins un total de 100 cops, i aleshores va dir-li al gos que es quedés amb la seva ànima. D'aquesta manera, l'esperit va aconseguir entendre que era molt més complicat fer-se amb l'ànima d'un gos que amb la d'una persona.

 

12. El mite del colibrí

Es tracta d'una de les llegendes breus més boniques que ens van deixar els maies i que serveix per tal d'explicar com es va crear el colibrí, l'au més sorprenent i bonica del planeta.

 

Un bon dia, les divinitats es van posar a crear els ocells. Ara bé, per tal de crear el darrer ja no tenien material i, per això, van resoldre que ho farien amb pedra de jade, a través de la qual van posar-se a modelar una fletxa petita. De cop la fletxa va sortir volant i, d'aquesta manera, es va produir el naixement del colibrí, una joia de la natura que tenia un plomatge que brillava amb una tonalitat verda sempre que li tocava el sol.

 

Era tan bonic que l'ésser humà va decidir que el capturaria perquè fos seu. Aleshores, les divinitats es van enutjar i van dotar d'agilitat i rapidesa el colibrí, a banda de conferir-li l'habilitat d'anar igualment cap enrere. A partir d'aquell moment, el colibrí viu lliure. 

 

Bibliografia

  • Taube, K., 2004. Mitos aztecas y mayas, Vol. 8. Ediciones AKAL.
  • Popol Vuh. Linkgua digital, 2011.
  • Florescano, E., 2017. Quetzalcóatl y los mitos fundadores de Mesoamérica. Debolsillo.

🥑 Un completíssim lot de productes ECO BonPreu pot ser teu fent clic aquí. Participa ara!

Clica aquí per rebre les últimes notícies d'actualitat. Gratis al teu mòbil!

Comentaris