Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Imatge de la mà d'un bebè a sobre de la mà de la seva mare

Com ser bona mare o bon pare? 3 tècniques psicològiques

El conductisme ens dona algunes claus interessants de com educar correctament als nostres fills

Un dels mals de cap que més persegueix als pares i mares gira al voltant de la qüestió de si s’estarà proporcionant una educació correcta al seu fill o filla, en què tant els límits com l’afecte s’equilibren a la difícil balança d’allò ideal. En resum, qualsevol que tingui un fill vol saber com ser bona mare o bon pare.

És per això pel qual hem decidit fer aquest article, en què exposarem una sèrie de tècniques i pautes psicològiques per establir unes normes i límits adequats pels més petits, sense que això suposi una vulneració del seu dret a decidir i de la llibertat que tota persona ha de tenir.

Des de quan el nen distingeix el bé i el mal?

Assegurar-se que el petit aconsegueix distingir entre allò correcte i incorrecte és un dels principals factors per començar a ensenyar les conductes i els comportaments que són considerats socialment i moralment adequats dins la nostra civilització.

Si bé és cert que està popularitzat el pensament que els nens petits a vegades actuen sense saber les conseqüències d’aquestes accions, el cert és que, segons la literatura psicopedagògica, els nens són capaços de distingir conductes bones i dolentes des dels 6 mesos.

Detall dels peus d'un bebè
Pràcticament des que neixen, els bebès són capaços de distingir entre el bé i el mal  | Unsplash

És clar, aquesta afirmació es pot matisar, sobretot si tenim en compte que ni tan sols els adults poden ser culpats sempre per les seves accions: tots ens veiem influïts de forma molt significativa per les circumstàncies en què ens criem, així com per la nostra biologia. I és que comprendre la importància de l’empatia és fonamental per ser un bon pare.

Piaget i el desenvolupament de la moralitat

Si ens basem en la celebrada teoria de Jean Piaget, que va plantejar que els nens arriben al món sense cap mena de moral, les ‘bones accions’ dels més petits depenen de factors externs com el reforç positiu o altres mètodes que aportin beneficis al nen.

Per tant, les persones que influeixen de manera més directa al desenvolupament moral dels petits són els seus pares; mentre que aquests ensenyen conductes (presumiblement) morals, el nen alhora desenvolupa una capacitat de raonament moral que li permet reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes cap a altres persones.

D’aquesta manera, tal com anunciava Berk (1999), s’entén que a mesura que s’adquireixen pautes moralment adequades, estàs influint en la capacitat que té el nen per comprendre que els seus actes afectaren els altres, i la importància que aquests tenen per a un entorn socialment just.

Anàlisi de 3 tècniques per ser bon pare o bona mare

Com que des d’un primer moment els nens aprenen en funció de la satisfacció que els hi produeixi determinades conductes, si seguim les propostes dels autors anteriors, és necessari basar-se en el conductisme per elaborar les primeres pautes i normes socials que els petits aniran interioritzant amb el pas del temps.

El conductisme és un model psicològic que va propulsar John B. Watson i reforçat per Burrhus F. Skinner. La base d’aquest model és la conducta manifesta, i se centra en la idea que la interacció amb l’ambient està basada únicament a la interacció entre els estímuls i les respostes.

Dues nenes amb motxilla escolar
Segons el conductisme, aquestes són les 3 tècniques per ser una bona mare o un bon pare | GTRES

Tot d'una, sembla una idea una mica tradicional, però actualment s’ha anat flexibilitzant afegint-hi més pes a les emocions i a altres processos cognitius que poden entrar també en joc referent a les conductes que emprenen els més petits.

Així, des del conductisme es parla de condicionament operant quan existeix un estímul que activa una resposta amb l’objectiu de rebre una recompensa (o reforçador, en termes conductistes). Aquesta és la base en què se sustenten les tècniques que mostrarem a continuació:

1. Economia de fitxes: una estratègia molt efectiva

L’economia de fitxes és una de les tècniques més eficaces perquè el nen entengui quines són les conductes adaptatives que ha de fer habitualment. Així, es premien conductes com recollir la taula, fer els deures o complir diverses normes prèviament establertes i explicades.

I a més de fomentar allò positiu, realitzar conductes no desitjables repercuteixen en els seus beneficis, tenint aquestes un cost de resposta; això vol dir que els comportaments inadequats impliquen la pèrdua o la no-obtenció d’un reforçament. Per tant, es fomenta allò que és ‘correcte’ i es penalitza allò que és ‘incorrecte’. Alhora, cal destacar la rellevància que les pautes s’apliquin de forma sistemàtica, ja que, si fos el contrari, generaria confusió.

Una nena dibuixant mentre un nen la mira
L'economia de fitxes és una estratègia força efectiva | Pixabay

El procediment de l’economia de fitxes és senzill i es pot adaptar segons l’edat del nen. D’aquesta manera, quan el nen faci una conducta desitjable, immediatament, després se li donarà una fitxa (o un altre objecte que pugui fer la mateixa funció) que tingui una connotació positiva pel petit, complint així la funció de reforçament positiu.

Aquesta fitxa no és reforçadora per si mateix, sinó que posteriorment es canviarà per un altre premi que s’haurà pactat amb anterioritat. Així mateix, les conductes no desitjables provocaren la retirada d’una d’aquestes fitxes.

2. El càstig positiu: una tècnica controvertida

A l’àmbit de la psicologia es parla de ‘càstig positiu’ per fer referència al càstig tradicional, és a dir, aquell que consisteix que una conducta dolenta té com a conseqüència l’aparició d’un estímul aversiu. L’objectiu principal és que la conducta deixi de fer-se amb la finalitat d’evitar que aquest estímul produeixi malestar.

És important que a la conducta no desitjada sempre li segueixi la conseqüència negativa, ja que, de no ser així, cau en el risc que el petit no entengui per què li està succeint alguna cosa dolenta, és a dir, que no relacioni la seva conducta amb l’estímul aversiu.

La controvèrsia principal d’aquesta tècnica recau en el tipus d’estímul aversiu que se li proporciona al nen. El més comú és la típica bufetada, la qual significa dany físic cap al menor i la sensació de vulnerabilitat a causa de no poder defensar-se. Avui dia, aquesta mena de càstigs són vistos com a immorals per la majoria de persones.

El càstig també genera emocions negatives del nen cap al cuidador, i mitjançant aquest procediment no s’indica quines conductes alternatives es poden executar per obtenir un reforçament. En aquest sentit, podem afirmar que les tècniques de reforçament diferencial són les més eficaces per modificar comportament que el càstig positiu.

Actualment, el càstig positiu està sent substituït per una altra sèrie de tècniques que són menys agressives pel petit, ja que aquestes conductes poden reproduir-se i provoquen que el nen pugui aplicar càstigs positius, especialment violència física, a altres nens o fins i tot a adults.

3. El càstig negatiu: la retirada d’estímuls desitjables

Aquesta mena de càstig difereix del positiu o el tradicional en el següent detall: la conseqüència d’una conducta ‘incorrecta’ és la retirada d’un estímul desitjable. Així doncs, en lloc de fer servir com a conseqüència alguna cosa que molesti directament al nen, se’n treu allò que és valuós per ell.

D’aquesta manera, per evitar la pèrdua d’allò valuós que se li treu, el nen reduirà la freqüència de la conducta indesitjable. Algunes tècniques com el temps fora o el cost de resposta, de la qual hem parlat a l’apartat dedicat a l’economia de fitxes, són clars exemples de mètodes que inclouen el càstig negatiu.

Com qualsevol tipus de càstig, aquest també té els seus inconvenients, els quals al·ludeixen a la retirada d’un reforçador significatiu pel nen, com succeeix a l’hora de prohibir que jugui a la consola o sortir amb els amics.

Un nen petit jugant amb un osset de peluix
El càstig negatiu no és el més recomanable perquè provoca la retirada d'estímuls desitjables | Pixabay

Els casos anteriors no solen conduir a reaccions molt negatives, encara que poden generar certa animadversió cap als mateixos pares, però quan el que es treu són respostes afectives per part dels pares, com a mostres d’afecte o bones paraules, poden provocar que el nen pensi que els seus pares no l’estimen, el qual afectarà notablement a la seva autoestima.

Per això, si s’arriba a aplicar, és important combinar el càstig negatiu amb el reforçament positiu, premiant les bones conductes amb estímuls valuosos pel petit, i castigant-les a través de la retirada d’allò que guanyen quan es porten bé, tal com succeeix a l’economia de fitxes.

En qualsevol cas, i generalment, podem dir que el reforçament sempre és un mètode més educatiu que el càstig, molt més qüestionable des d’un punt de vista ètic, però també pràctic. En aquest sentit, el millor és premiar les conductes desitjables, sobretot aquelles que serveixen com a alternativa a les que pretenem suprimir o reduir.

Referències bibliogràfiques:

Berk, L. E. (1999). Desarrollo del niño y el adolescente. Madrid: Prentice Hall.

(*) Aquesta notícia s'ha traduït originalment del castellà de la pàgina 'EspañaDiario.tips'