És un dels màxims activistes culturals de la ciutat de Valls. Lluís Musté és vicepresident de la Unió Anelles de la Flama (UAF) i un dels seus fundadors. És d’aquelles persones que et pots trobar en tots els ‘saraus’ que tinguin a veure amb la cultura popular vallenca, de fet, ha estat còmplice i peça clau en la consolidació de la Festa Major de Sant Joan.
El podríem anomenar ‘L’escultor de la Festa’, ja que és el creador de bona part del seguici cerimonial actual. Obres seves són el bou, el lleó o l’ós i també va formar part en la construcció del drac o la mulassa, entre altres. La seva formació és l’observació, ja que és gairebé autodidacta en aquest món que l’apassiona. Té el taller a casa seva on s’hi passa llargues estones quan surt de la feina, ja que el seu ofici principal és un altre. En aquesta entrevista, Musté explica com treballa les peces del seguici i quin ha estat el paper de la UAF en el creixement de la Festa Major de Valls.
-La UAF suposa l’impuls de la recuperació del bestiari popular de Valls, però l’entitat va començar com una colla únicament sardanista. Quan es produeix aquest punt d’inflexió?
L’any 1981 vam recuperar el ball de la primera en la celebració de les primeres Decennals amb ajuntaments democràtics. Hi havia molta eufòria i ganes de fer coses. La UAF, com a entitat sardanista, hi anàvem a ballar. En aquell moment no hi havia cap estructura de cultura popular i ho vam recuperar nosaltres, que érem els que ballàvem. Va ser relativament fàcil, ja que aquesta dansa s’havia ballat només 20 anys enrere i vam poder descobrir una riquesa de Valls que desconeixíem. Va ser llavors quan vam veure la necessitat d’entrar en el món de la recerca i la recuperació de la cultura popular.
-Com comença a construir peces del bestiari popular?
Als anys vuitanta, amb la UAF, vam recuperar el ball de diables que estava molt ben documentat, i també apareixia que a Valls hi havia un drac i ens hi vam posar. En aquella època teníem pocs recursos i vam comptar amb l’ajut de l’escultor Anton Gurí que ens va impartir un curs i ens va ensenyar a construir el drac de Valls, l’any 1985. Dos anys després va arribar la mulassa i després la resta de peces que ja les he anat fent jo, com l’ós o el lleó. Recordo que vaig aprendre molt en un taller de falles a València l’any 1990. Jo portava la comissió d’actes de carrer d’una trobada de cultura popular dels països catalans que s’estava fent allà. Al taller de falles vaig descobrir tot un món: moltes coses que aquí eres molt complicades de fer, allà ho feien molt fàcil.
-Quin és el procediment per construir una nova peça?
Jo tinc el taller a casa i treballo quan plego de la feina. També faig activitats a l’entitat, assajo danses... per tant treballo les peces a estones. Per fer una nova peça primer s’ha de fer una figura amb fang com si fessis una escultura de tota la peça sencera i modelar-la. Després es posa una escaiola per treure’n els motlles i, per últim, treballo la peça amb cartó i fibra de vidre.
-És gairebé una feina d’arquitecte, perquè també s’ha de tenir en compte el repartiment del pes, oi?
En el meu cas vaig molt amb l’experiència viscuda, però s’han de fer els càlculs. Si és una peça que ha de portar una sola persona ha d’anar més equilibrada. Jo acostumo a fer peces lleugeres. Quan veiem peces que van amb rodes és per excés de pes i aquí ja l’has matat. Massa pes és un problema. Quan s’estrena una peça nova a tothom li fa molta il·lusió i encara que pesi 200 quilos tothom la vol portar, però després aquesta eufòria baixa. Una peça de cultura popular sense la dansa no serveix per a res més, per això és important donar-li vida.
-Hi ha molta gent a Catalunya que es dediqui a aquest ofici?
Hi ha més constructors de gegants que de bestiari, que no som tants.
-Podem trobar obra seva fora de Valls?
Sí. He fet la geganta de Vilabella o el gegant petit de Bràfim, per exemple. On he treballat més és ensenyant a construir; el gall de Ripoll el vaig ensenyar a construir jo, també les màscares dels diables de la Jonquera i diverses peces a Llívia. També hi ha un peix meu a Bellmunt del Priorat.
-Quin ha estat el paper de la UAF en la Festa Major de Sant Joan de Valls en tots aquests anys?
La festa no seria la mateixa. Ara hi ha molta gent que fa coses de cultura popular, però nosaltres vam crear aquest ambient. Quan vam recuperar el ball de la primera, la gent ni tan sols aplaudia quan passàvem pel carrer. Era trist, perquè no hi havia tradició i desanimava molt. En canvi, quan sorties a fora de Valls si que es valorava i la gent entenia el que estaves fent. Tot això ha anat venint amb els anys i l’eufòria per la cultura popular ha fet un gran canvi a Valls.
-Ara que la Festa Major de Sant Joan està més que consolidada, quins altres elements de la cultura popular vallenca us proposeu recuperar?
Per les pròximes Decennals volem recuperar el ball de turcs i cavallets. És l’única peça del bestiari documentada que falta per recuperar. També s’està fent molta feina amb el Carnaval que l’hem reforçat els darrers anys donant-li una certa qualitat. Ha estat molt positiva la recuperació del moixó foguer, que era una peça documentada únicament a Vilanova i la Geltrú i a Valls. L’hem recuperat tal com el descriu Joan Amades al costumari català.
-Quin és per a vostè el millor moment de la Festa Major?
Completes, sens dubte. És un moment màgic i molt especial.