Xavi Minguillón té 32 anys, és de Tarragona, però ara viu a Santes Creus. Fa un any i mig va decidir fer un gir radical a la seva vida: va passar de treballar en entorns industrials, a tirar endavant un ramat de cabres. Des de llavors es dedica tot sol a mantenir i recuperar la cabra blanca de Rasquera, una espècie en perill d’extinció, de la qual només en queden uns 5.000 exemplars.
La seva història comença fa un parell d'anys. Aprofitant que tenia una casa familiar a Santes Creus, va decidir tornar al poble a treballar la terra i deixar enrere els productes químics per canviar-los per l’aire pur de la muntanya. El febrer de 2017, va comprar les primeres sis cabres i en poc temps ja tenia un petit ramat. «Aquesta raça està en perill d’extinció i vaig decidir tirar-la endavant», explica. Ara mateix ja té unes 200 cabres de Rasquera que s'estan criant amb una filosofia sostenible, ecològica i respectuosa sota el nom de Ramat Pons.
Però, què té aquesta cabra de diferent? Es pot definir la cabra de Rasquera com una cabra ‘rústica’, típica de les muntanyes. Com es pot imaginar, el seu nom procedeix del municipi ebrenc de Rasquera. «Té la pell dura, el cap allargat i les orelles caigudes, puja per allà on vol, està feta per viure en aquests entorns», explica el pastor.
El corral on viuen les cabres del Xavi està situat en un entorn ideal. Després d’una sinuosa carretera plena de tombs i revolts, s’endinsa un caminet cap a dins del bosc en una tranquil·la zona muntanyosa del terme municipal d’Aiguamúrcia, a l'Alt Camp. Un bonic paratge, sense sorolls i apartat de zones urbanes i transitades. Tot i viure a Santes Creus, a uns quilòmetres d'allà, en Xavi es passa el dia amb els animals.
L'acompanyem al corral, on ens explica com és el seu dia a dia. La seva jornada laboral és diferent a la dels joves de la seva edat, però assegura que aquesta vida l'entusiasma. «M’aixeco, esmorzo i pujo cap aquí amb les cabres. Al migdia me’n torno a dinar a casa i a la tarda torno a venir i m’hi quedo fins a la nit», explica. De vegades, plega força tard fent les feines de neteja i manteniment del corral.
La font d’alimentació d’aquestes cabres procedeix únicament de la vegetació de la zona, per això és obligat sortir a pasturar cada dia. Només cal fer un crit que els animals ja saben que és hora de sortir i miren fixades cap a la porta per disposar-se a fer la passejada diària.
Acompanyades per gossos d’atura que fan una feina magnífica de contenció del ramat, les cabres corren i joguinegen entre els matolls de les muntanyes d’Aiguamúrcia durant hores. I en Xavi, feliç. «He complert un somni, m’agrada observar-les, al final les acabes coneixent com si fossis un pare», afirma. Raó no li falta, ja que és molt curiós veure com cada cabra és criada de forma natural i pel seu nom. Enmig de la conversa amb en Xavi, de sobte crida «Lucía!». I la cabra que porta aquest nom aixeca el cap i bela (emet el seu so característic). «Les cuido, vigilo que caminin bé, que no tinguin ferides, que mengin bé...».
La feina de pastor, sovint passa de generació en generació, però aquest no és el cas, ja que els avantpassats del Xavi no es dedicaven al ramat. «Diuen que per ser pastor has de néixer pastor, però si vens de fora com jo, pots tenir una visió diferent», assegura.
En aquest sentit, la seva filosofia passa pel respecte al medi ambient i al benestar dels animals amb un mètode de criança natural i sostenible. Només cal posar alguns exemples: els cabrits s’estan amb la mare fins que són autònoms i s’alimenten només de la llet materna. L’alimentació de la resta del ramat és ecològica i està composta per la vegetació autòctona que hi ha en aquests boscos de l’Alt Camp (pi, romaní, llentiscle...). Els fàrmacs que s’utilitzen per guarir els animals també són naturals.
Les cabres fan una important tasca en la prevenció d’incendis
Quan el ramat va arribar al corral, tot eren herbes altes i abundant vegetació. Ara, a força de sortir a pasturar, molts marges han quedat nets i s’han creat una mena de tallafocs naturals que contribueixen a la prevenció d’incendis forestals. El pastor apunta la importància de recuperar aquesta raça, però també lloa la tasca que fan les cabres en matèria de neteja i conservació del bosc.
També hi havia àrees on no hi creixia ni una herba. Ara, l’aparença d’aquesta zona ha canviat per complert i el paisatge s’ha equilibrat de forma natural. «Ara hi ha herba on abans no hi havia res gràcies a què les cabres han abonat la terra. L’ambient ha anat canviant i cada cop és millor», diu. També apunta que cada cop hi ha més fauna a la zona.
Els animals fan aquesta feina tot l'any, però en èpoques més fredes, quan la mobilitat és més complicada, la pastura es concentra en una finca propera d’agricultura biodinàmica on els animals contribueixen al manteniment i a la neteja de les vinyes i oliverars.
Carn d’alimentació ecològica i criança sostenible
Gràcies a l’alimentació natural de les mares, el ramat ofereix cabrits que es nodreixen únicament de llet materna amb garantia ecològica. A més, amb la recuperació d’aquesta espècie, també s’ha rescatat un producte gastronòmic ancestral: el ‘crestó’, mascle castrat amb dos mesos. «Era un dels tipus de carn més consumits fa cent anys i a l’antiga Roma era una carn apreciada, gustosa i tendra, equiparada a la de la vedella», diu el pastor.
La cabra de Rasquera, una espècie en perill d’extinció
A mitjans del segle XX existien uns 30.000 exemplars de cabra de Rasquera a Catalunya. En l’actualitat es troba en perill d’extinció. Només en queden unes 5.000, concentrades en una dotzena d’explotacions a Tivissa, Rasquera, Vandellòs i Aiguamúrcia. En el cas de l’Alt Camp, Ramat Pons ha permès recuperar una espècie que havia desaparegut de la zona fa dècades. Aquesta és l’última raça autòctona que queda a Catalunya i d'origen 100% mediterrani. El declivi de la cabra de Rasquera és degut a diversos motius: els ramaders s’han fet grans i no hi ha prou relleu generacional per a aquest ofici, donada la poca rendibilitat econòmica.
Per tal de vetllar per la permanència de la raça, existeix l’Associació de Ramaders de Cabra Blanca de Rasquera, que visiten el corral puntualment per mirar com es troben les cabres. Tenir un ramat també comporta temes burocràtics i moviment de papers, per això en Xavi compta amb l'ajut del seu germà que s'encarrega d'aquesta part.
En el cas del Ramat Pons, hi ha moltes perspectives de créixer. En Xavi calcula que en poc més d’un any arribarà a tenir 300 cabres i així podrà ser un pastor ‘viable’ del tot i poder viure de l’ofici. Amb aquestes expectatives, es contribuirà a la supervivència d’aquesta espècie i alhora també es manté l’esperança de no deixar morir un ofici tradicional que està en hores baixes com és el del pastor.