Gepec denuncia la connivència de tots els governs que hi ha hagut a la Generalitat a l'hora d'autoritzar activitats i ampliacions de producció d'IQOXE sense que aquesta complís les directrius europees. Segons exposa l'entitat, indicacions com soterrar i aïllar els tancs d'emmagatzematge s'han ignorat i s'ignoren. Apunten, de fet, que la planta treballava amb una seguretat dissenyada per a la meitat del volum de producció d'IQOXE.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Actualment estan recopilant informació per acabar-la traslladant a Fiscalia amb qui, de fet, es reuneixen aquest divendres per abordar el cas. Apunten que, segons com evolucioni la redacció d'aquests informes, valoraran personar-se a la causa engegada arran de l'explosió als jutjats tarragonins. Joan Ramon Mendo, tècnic de l'entitat, sentencia que «volem que les administracions no regalin les autoritzacions a les empreses a canvi de llocs de treball, perquè aquí parlem de vides humanes, no parlem d'un tema menor».
Apunta, també, que «el problema és que l'empresa ha reduït costos en personal i seguretat, i també de l'administració, que ha permès aquest risc inassumible segueixi fins avui en dia». El president de Gepec, Xavier Jiménez, denuncia que «l'empresa estava treballant per sobre de les seves capacitats de seguretat, dissenyada per produir 70.000 i produïa 140.000».
Això passa, afirma, perquè la Generalitat ho permetia. Acusen l'administració d'opacitat i falta de contundència a l'hora d'exigir el compliment de les normatives i els requeriments d'informació, i posen en dubte la seva voluntat d'abordar la situació a fons. Recorda que van fallar els protocols establerts a l'hora d'alertar de l'explosió química.
Es va ordenar confinament, per exemple, a través dels canals oficials a les xarxes socials, però no es van fer sonar les alarmes, que són el mecanisme establert. «Si en un tema tan palpable no assumeixes responsabilitats, què espereu que assumeixin, de tot això que denunciem de les inspeccions i la seguretat en el treball i la producció?», es pregunta.
A grans trets, reclamen que es paralitzi la posada en marxa de la planta fins que es revisi exhaustivament que es compleixen les directrius europees. Albert Calduch, advocat de l'entitat, posa sobre la taula l'exigència que se sancioni l'empresa, però també «autocrítica per part de la Generalitat i demanem, en aquest sentit, que es produeixin dimissions i es reconegui com s'haurien d'haver fet les coses».
Vista grossa per part de la Generalitat
Gepec denuncia una falta d'implicació històrica per part de la Generalitat pel que fa als controls i inspeccions a empreses com IQOXE. «No s'han fet bé les coses; quan va entrar en vigor la llei de 1998 es va donar per bona l'autorització de l'època franquista, i els tècnics i els càrrecs que van signar aquella primera autorització són els que havien de dir 'no, aquests dipòsits, amb la normativa actual no poden estar en tancs aeris i sense bunquerització'».
En aquesta mateixa línia, Albert Calduch afegeix que «quan es demana una autorització, si poden ja la cataloguen com a no substancial perquè el tràmit és infinitament més simple, només cal una publicació i que ningú se n'assabenti i presenti al·legacions; no hi ha altres qüestions com estudis d'impacte ambiental». La mateixa vista grossa denuncien pel que fa a l'increment de producció de la planta.
«La capacitat de disseny inicial que es va implantar als anys 50 i 60 eren 70.000 tones anuals d'òxid d'etilè; actualment se'n produeixen 140.000, el doble», exposa Joan Ramon Mendo. Això s'ha produït sense que hi hagi hagut controls exhaustius associats a aquest increment, segons s'explica des de Gepec, perquè les modificacions a la planta es feien de manera progressiva.
«Si dius que augmentar la producció un 5% no és substancial, al cap d'uns anys la tornes a augmentar un altre 5% o fas un canvi de catalitzador o de reactor, tot això acaba sent un canvi substancial», aclareix. La diferència, exposa, és que les autoritzacions substancials requereixen molts més controls que les no substancials. «Tot això s'està fent amb el vistiplau de la Generalitat i de tots els consellers que han passat pel departament de Medi Ambient, i de tots els directors i directores de qualitat ambiental».
Posen en dubte el sistema d'inspecció
Calduch també qüestiona el sistema a través del qual se sotmeten les empreses a inspecció. «La Generalitat li diu a l'empresa: 'vostè busqui i pagui una empresa que li faci la inspecció'; el client és l'empresa a inspeccionar, que té la capacitat de canviar d'inspector i, per tant, té un gran control sobre aquestes inspeccions». Calduch reclama que el sistema d'inspecció torni a ser responsabilitat de la Generalitat.
Proposa que es cobri a les empreses una taxa pel valor del que ara destinen a aquests controls. D'aquesta manera, augura, seria la Generalitat i no l'empresa inspeccionada qui tindria el control sobre la inspecció. Una altra de les mancances per part de la Generalitat, a ulls de Gepec, és la consideració del sector químic com una suma d'empreses individuals i no com un complex.
«Aquesta activitat s'estudia com si estigués al mig d'un descampat, i en realitat ens trobem que es troba enclavat al mig d'una zona de gran concentració industrial», reivindica. Recorda que una sentència del TSJC de l'any 2008 dona la raó a l'entitat ecologista a l'hora de reclamar que es valorin els àmbits com la seguretat tenint en compte la proximitat i la gran interrelació de les empreses dels polígons químics.
Incompliment de les directives europees
Algunes de les mesures que Gepec reclama que s'apliquin, afirmen, s'inclouen en directives europees que ara mateix no s'estaven complint, i que no es compleixen a altres empreses del sector. Responsabilitzen l'empresa, però també la Generalitat, responsable de controlar-ho. Joan Ramon Mendo explica que «la sala de control que va quedar afectada per l'ona expansiva —hi va morir un treballador— hauria d'estar bunqueritzada d'acord amb les normatives més estrictes de seguretat».
«Les sales de control han d'estar al lloc menys exposat i més protegit de la planta, perquè davant d'un accident és des d'on s'ha d'intentar controlar», afegeix Xavier Jiménez. Mendo apunta que «quan hi va haver l'explosió hi havia altres plantes dins de la mateixa empresa que seguien funcionant; el risc que van assumir els treballadors d'IQOXE per controlar que l'explosió no afectés la resta d'instal·lacions va ser enorme, es van jugar la vida perquè no hi hagués un accident més greu».
Asseguren que els sis dipòsits d'IQOXE haurien d'haver estat soterrats i 'bunqueritzats', és a dir, recoberts de les capes necessàries dels materials adequats per garantir que no queden exposats a possibles accidents, com l'impacte de metralla en cas que exploti un reactor o un dels dipòsits. A més, afirmen que IQOXE només necessitava 100 tones d'òxid d'etilè per a la seva producció, però se l'autoritzava a tenir una capacitat als dipòsits molt superior. «L'administració assumeix el risc que aquesta empresa tingui, en tot moment, 1.470 tones; ens consta que solien estar més plens que buits».
El risc d'un accident molt més greu
«El reactor que va provocar l'explosió tenia quatre tones d'òxid d'etilè; a les instal·lacions d'IQOXE hi tenim sis dipòsits que poden emmagatzemar 1.470 tones d'òxid d'etilè, que és més de 300 vegades el que hi havia dins del reactor», apunta Joan Ramon Mendo. Recorda que hi va haver peces de metralla, com la que va provocar la mort d'un home a Torreforta, que van arribar a quilòmetres de distància, uns projectils que haurien pogut fer explotar els dipòsits, augura.
Josep Maria Forcadell, tècnic de Gepec, assegura que «l'òxid d'etilè és una de les substàncies més explosives i devastadores que hi ha, fins al punt que russos i americans, les bombes que estan fent servir són d'òxid d'etilè». També manté que «aquests tancs no poden estar a l'aire lliure, no es pot permetre en una autorització que estiguin a l'abast de qualsevol risc potencial o explosió».
Actualment, la planta d'IQOXE es troba aturada, i l'òxid d'etilè que produïa era la matèria primera d'altres empreses químiques del complex de Tarragona i de la resta de l'Estat, ja que era l'única productora d'aquest producte. Es transporta des d'altres punts d'Europa per carretera, un perill que, consideren des de Gepec, tampoc s'està afrontant de manera adequada.
Afirmen que «als Estats Units, amb un accident d'un camió cisterna de 20 tones estableixen un radi d'evacuació d'1,6 quilòmetres, i en altres països, quan es fa un transport, es posa un cotxe autoritzat davant; aquí no, aquí és com si portessin oli alimentari», denuncien.
L'evolució històrica d'IQOXE
L'entitat apunta que l'evolució històrica de la planta dibuixa el camí fins al resultat d'aquest 14 de gener. Implantada a meitats del segle XX, la planta va arribar al polígon sud de la mà de Shell, segons Gepec, «amb una tecnologia pròpia i una matriu sòlida a Holanda de la qual depenien les decisions tècniques i de seguretat». La venda de l'aleshores IQA a La Seda, afirmen, «va comportar un daltabaix operatiu i financer», tot i que es mantenia la referència holandesa en matèria tecnològica.
Amb la posterior arribada, l'any 2002, del grup Cristian Lay, «va entrar un inversor especulador, que es dedicava a la bijuteria», detalla Joan Ramon Mendo. Va ser aquest, consideren, el darrer punt d'inflexió i el moment a partir del qual es deixa d'invertir en seguretat i s'aboca tot a augmentar la producció de la planta. Un exemple, concreten, és el dipòsit de més de 500 tones d'òxid d'etilè posat en marxa l'any 2017 i que incrementava un 50% la capacitat d'emmagatzematge de la planta.
I no només en el procés d'emmagatzematge, afegeix Mendo, «el nou reactor, que és el que ha tingut el sinistre, ja no es va fer amb tecnologia holandesa, es va fer amb tecnologia pròpia; que nosaltres sapiguem no comptava amb un aval tecnològic suficient». «Si ho ajuntem en la manca d'inversió en seguretat i en convertir una fàbrica d'òxid d'etilè en una màquina de fer bitllets, et dona la possibilitat que hi hagi un risc d'accident fatal», reflexiona.