Un home caminant a Reus al carrer de l'Hospital.

Vint dies que ho han canviat tot: quan la Covid-19 va trencar la normalitat a Tarragona

El dia 10 de març es confirmaven els primers casos positius a la província de Tarragona, des de llavors, la vida com l'enteníem, ha canviat

Tarragona, 10 de març. La calma tensa que regnava des de feia dies amb l'ombra allargada de la Covid-19 planejant a la demarcació, es veu, de sobte, trencada. Com un huracà, el coronavirus va irrompre a casa nostra passant de 0 a 4 en un sol comunicat. El Departament de Salut informava pels volts de les quatre de la tarda que dues cambrilenques i un matrimoni de Salou eren els primers positius a Tarragona i començava així una història que de moment porta 20 pàgines escrites a casa nostra.

Les nostres pàgines, però, de moment són les menys fosques que es poden trobar a Catalunya. Una dada, un bri d'esperança. De les quatre províncies, la de Tarragona és la que fins al moment ha acumulat menys casos i menys víctimes mortalsde forma oficial—. De fet, el darrer recompte oficial ens situa amb 26 morts i 574 casos, molt per darrere de la resta de les províncies catalanes. Sis dies després del primer positiu, arribava la primera mort, a Valls. Però com passa en totes les estadístiques, les xifres relativitzen de forma pública vides i malalts i per tant, encara que Tarragona estigui aconseguint esquivar l'onada expansiva, no ens han de fer perdre de vista la gravetat de la situació.

Un cartell de quedar-se a casa durant el confinament.
Cartells amb missatges oberts, una tònica habitual als carrers en moments de confinament. | Laia Solanellas

La nova normalitat a Tarragona

De la nit al dia, literalment, els carrers dels pobles i ciutats de la demarcació es van buidar de persones i es van omplir de silencis. Silencis i mirades, algunes de temor, altres d'esperança i també de complicitat. Com si de sobte haguéssim tornat a l'antiga Grècia, els supermercats s'han convertit en àgores on flueixen algunes converses, això sí, des del distanciament. Els nens s'han esfumat de la Terra, confinant la seva cridòria de forma estricta entre quatre parets i deixant a l'aire el seu fil d'aprenentatge.

El temps s'ha congelat als aparadors de les botigues amb cartells que anuncien rebaixes i maniquins vestits amb roba d'hivern, obviant que la primavera —com a mínim astronòmica— ja ha començat. Ara l'última moda al carrer són les mascaretes i els guants de làtex. Imatges inèdites arreu, també als comerços que van abaixar la persiana de sobte, tenint només temps de deixar un cartellet que demana que la gent es quedi a casa. Les terrasses, aparcades a les places, i les farmàcies, acumulen cues i es buiden d'estoc

Cartell de rebaixes en una botiga.
Un cartell segueix anunciant les segones rebaixes en una botiga a Reus. | Laia Solanellas

La corba imprevisible dels ERTO

I la normalitat va caure amb la mateixa fragilitat que ho fa un castell de cartes. De la histèria inicial amb el 'saquejament' d'aliments i productes bàsics, al crit d'alerta quasi immediat dels empresaris pel tsunami que venia a sobre. A més de la xifra de casos positius, a l'informe diari que rebem els mitjans se n'hi sumava un altre igual o més esfereïdor: els ERTO.

A un ritme més vertiginós que l'afectació del coronavirus a Tarragona, els treballadors que es quedaven en pausa temporalment —en un principi—no paraven de créixer. El 19 de març, primera dada significativa a la demarcació: 152 ERTO. Al 20 de març, la segona: 1.086. El dia d'avui, 7.434. No sabem quan pararà aquesta corba, a diferència de les especulacions que sí es poden fer amb la de la Covid-19, i el que fa posar més els pèls de punta: no sabem quant temps es cronificarà ni com quedarà el taulell d'escacs després de l'emergència sanitària.

El que sí està clar és que el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre no tenen les millors cartes en la partida econòmica. El que fins ara ens havia fet forts, ens torna més vulnerables, i la nostra economia és, ara per ara, la que té els pilars que més trontollen en aquesta excepcional situació. Així ho apuntava ja aquest dijous 26 de març la Universitat Rovira i Virgili, de la mà de la directora de la Càtedra per al Foment de la Innovació Empresarial, Mercedes Teruel, malgrat que hi ha altres economistes que tenen una visió una mica més optimista. Sigui com sigui, el turisme, l'oci i la logística estaran a la corda fluixa durant una temporada i aguantar l'envestida serà dur. Molt dur.

Imatge de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, durant la crisi del coronavirus
L'Hospital Joan XXIII de Tarragona, durant la crisi del coronavirus | Àngel Ullate

Una sanitat escapçada en prova d'estrès

L'altra pota imprescindible en aquesta història, per posar en context gairebé tres setmanes de revolució vital, és sens dubte la sanitat. Abans de l'arribada dels primers casos a la demarcació, la maquinària ja s'havia posat en marxa però això no ha evitat que acabi quedant en evidència. La prova d'estrès a la que el nostre sistema sanitari està sotmesa ara mateix és màxima. Professionals, estudiants de medicina, infermers i metges jubilats no han dubtat en arremangar-se responent les crides dels corresponents col·legis, tot i saber-se desprotegits. Tanmateix, sembla que l'envestida s'està aguantant gràcies a la baixa densitat de casos de coronavirus que hi ha a Tarragona.

I la solidaritat i la valentia d'uns sanitaris sovint en pèssimes condicions, ara embolcallats d'una flaire heroica que prefereixen defugir, també es va traslladar als carrers des del primer minut. De tota crisi se'n pot treure algun benefici, per petit que sigui, i en aquesta pandèmia les xarxes solidàries en són el clar exemple. Des de veïns i veïnes mobilitzats per fer la compra als més vulnerables, a autèntiques produccions en cadena de mascaretes casolanes, passant pels voluntaris que no s'han quedat a casa i han continuat repartint menjar als bancs d'aliments o donant refugi als més indefensos

Encara que ara sembli una utopia, tot té un principi, un nus i un desenllaç i ara estem enmig d'un nus fortament lligat. S'acabarà desfent, però mentrestant haurem de seguir fent gala del nostre instint de supervivència adaptant-nos a unes setmanes que, no sé si ho canviaran tot de forma definitiva, però de moment sí ho han fet.