No són pocs els qui han batejat les eleccions catalanes d'aquest diumenge com els comicis de la desídia. Els de la baixa participació, de la participació per terra, les de la pandèmia, la mandra i fins i tot la pluja. La percepció, però, esdevé inexacta. Quantitativament, és del tot correcte concloure que som davant les eleccions catalanes menys participatives des que hi ha registre de dades. Qualitativament, la truita es capgira i les de 2021 són les eleccions més riques en participació i dret a vot de la història.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
La paradoxa té explicació. Les darreres eleccions autonòmiques van caure al Nadal de 2017, mesos abans de la reforma electoral de 2018 que va retornar el dret a vot a milers de catalans, majoritàriament persones amb discapacitat intel·lectual, que una sentència judicial considerava no aptes per a exercir el dret a vot i que, per tant, els deixava inequívocament fora del procés electoral. Tal com es va veure a les tres eleccions municipals i estatals de 2019, les de 2021 han estat les primeres eleccions catalanes en què aquests ciutadans han vist recuperat el seu dret i han pogut acudir a les urnes amb plena llibertat.
La reforma de la llei electoral de 2018 va retornar el dret a vot a prop de 1.500 persones del territori
«El reconeixement del dret a vot d'aquests ciutadans i acabar amb la seva exclusió del sistema a l'hora de votar és un pas molt important per a la nostra societat en conjunt», ha valorat el director del Dincat, Carles Campuzano, en declaracions a TarragonaDigital. Campuzano ha celebrat que «és una molt bona notícia que es respecti el seu dret irrenunciable a prendre les seves pròpies decisions» després de molts anys de reclamacions en aquesta direcció. El Dincat és el principal representant social del sector de la discapacitat intel·lectual de Catalunya, i integra prop de 300 entitats socials arreu del país.
Es calcula que, a les comarques de Tarragona, són aproximadament 1.500 persones amb discapacitat les que s'han pogut beneficiar d'aquesta modificació legal i han tingut la possibilitat d'estrenar-se en unes eleccions catalanes aquest cap de setmana. A Catalunya, el nombre de ciutadans a qui la democràcia ha obert les portes frega els 15.000. La desídia i les cares llargues de milers de votants acostumats a l'exercici democràtic contrasten, i molt, amb les cares d'alegria, els polzes amunt i els somriures sincers dels pocs però valuosos ciutadans que han pogut dipositar el seu vot per primer cop per aquesta raó. La consigna 'No som invisibles, tenim vot' s'ha estès amb rapidesa arreu de les xarxes.
El Dincat apel·la a construir «una nova mirada ciutadana sense paternalismes» cap a les persones amb discapacitat
Campuzano té paraules d'agraïment per al «reconeixement d'un dret legal» que s'ha trigat a conquestar, però diferencia les bones intencions «d'una execució adequada d'aquest pas endavant» que encara camina lent i amb dificultats. «Ens queda moltíssima feina a fer», apunta, en matèries com l'accessibilitat cognitiva i la lectura fàcil dels programes electorals «per tal de donar suports de manera entenedora» fer facilitar a tothom la presa de decisions tan importants.
El director del Dincat no dubta que «el recorregut que hem fet endavant des de la mort de Franco» és notable i convida «a l'optimisme», però no renuncia a posar deures i a apel·lar «a una mirada ciutadana sense paternalismes ni prejudicis» i a una «ambició col·lectiva per arribar més lluny» i no creure que ja s'ha arribat a la meta. Un dels focus de l'esforç del Dincat passa per donar visibilitat no només a les persones amb discapacitat que ara poden exercir el dret a votar, sinó també a què puguin ser votades.
«Una societat on els més vulnerables tinguin veu per viure de la manera que creuen que han de viure»
«Seria un molt bon exemple, i que tindria una importància immensa per ajudar-nos a trencar prejudicis», assevera el Carles en relació amb el cas de les primeres persones amb discapacitat que empenyen per fer-se un lloc a les llistes. A hores d'ara són excepcions molt comptades i en posicions molt tímides com les suplències, però el director Dincat apel·la «al gran compromís polític» d'aquests pioners per tal d'enterrar d'una vegada «el debat sobre si les persones amb discapacitat poden participar en política» i sobre «el paper de mers espectadors» que fins ara se'ls reservava.
Campuzano, que sap bé com funciona la política des de la cuina i els fogons, no amaga la satisfacció en veure com es van pujant esgraons. «Treballem en el camí d'una societat on els més vulnerables tinguin veu per viure de la manera que creuen que han de viure», assenyala, a través de la força inestimable d'una papereta i d'una urna transparent.
Des del Dincat no obliden altres deures pendents com la baixa ocupació, les llistes d'espera «escandaloses» o l'escola inclusiva com a trampolins per a una integració plena del col·lectiu, però no minimitzen el valor dels somriures dels qui diumenge van rebre, per primera vegada, una invitació personal per unir-se a la selecta festa de la democràcia.