Amb una memòria espectacular, recordant dates amb una sorprenent exactitud, Montse Muntané (Falset, 1959) conversa amb BaixGaiàDiari.cat en un dia d'allò més especial. Aquest divendres, 21 de juny, acaba el curs escolar i a més, Muntané compleix 60 anys. Un aniversari rodó que, a més, comporta la seva jubilació.
Després d'haver impartit classes durant 30 cursos a l'Institut Torredembarra, aquest divendres serà el darrer dia que es dirgirà als alumnes i el proper 28 de juny, la seva última jornada laboral. Amb ella repassem tota una vida dedicada a l'ensenyament i exercida, majoritàriament, a l'Institut Torredembarra —durant tres dècades.
La Montse de cal Carangel, de Falset
Montse Muntané és orgullosament falsetana. «No hi he deixat mai d'anar un o dos cops cada setmana, i això que fa 30 anys que visc a la Torre», explica. Molt jove, va estudiar Pedagogia a Tarragona i la casualitat va voler que a l'institut del poble busquessin professor. «Els quedava penjada una hora i com que feia pocs anys que havia estat alumna del centre i sabien que acabava de llicenciar-me, m'ho van proposar», explica Muntané.
I una altra casualitat: l'hora en qüestió era de Llengua Castellana i això va ser determinant perquè la resta de la seva vida a l'ensenyament s'especialitzés en aquesta matèria. Després de diversos cursos a Falset, va estar un any sense treballar, que va aprofitar per estudiar Filologia Hispànica, i va tornar a reincorporar-se al mateix centre per uns anys més. «Recordo molt el bon ambient del centre, els alumnes em coneixien a mi i jo a ells», explica, i recorda amb orgull el renom de casa seva, 'cal Carangel'.
En aquells anys, a finals de la dècada dels 80, va arribar l'oportunitat de les oposicions. «La Neus, una veïna del poble, em va demanar que l'ajudés a preparar-se les seves, i així ho vaig fer. Jo no en tenia la intenció, però em va portar el full d'inscripció per presentar-m'hi i no vaig poder dir que no», explica Muntané. Van ser setmanes i mesos de colzes, però el cas és que les va arprovar i va fer els dos primers anys de classes al mateix institut de Falset.
Muntané ja estava casada i el 1988 va arribar l'hora de triar plaça definitiva. Just el mateix any, el seu marit havia de fer el mateix pas com a secretari de l'administració. Junts van triar els seus dos destins. «Buscàvem dos pobles que ens permetessin estar junts, treballar a prop i alhora no ser gaire lluny dels pares, del Priorat», explica Muntané. I dit i fet: ell, a Creixell; ella, a l'Institut Torredembarra.
L'arribada a Torredembarra
Torredembarra. Aquest va ser el destí de Montse Muntané a finals dels 80. «Em sonava perquè familiars meus havien vingut a la platja, i fins i tot, alguns, de campaments, així que la primera sensació és positiva», explica. «Quan vaig arribar al centre, era al passeig de la Sort, i el director es deia Pròsper, i em vaig dir: 'això no pot anar malament de cap manera!'», bromeja. Només entrar, va veure un jove assegut a la sala de professors, un altre històric amb qui encara avui, tres dècades més tard, són companys de feina: el mític professor d'Història Josep Maria Queralt.
«Marxava del poble i tenia por de perdre la proximitat amb la gent», confessa Montse Muntané, recordant aquells temps. Però res més lluny de la realitat. «Ho tinc claríssim: per mi Torredembarra ha estat el cel», diu, emocionada. Als anys 90, va ser mare dels seus dos fills, Montse i Ignasi. «Torredembarra m'ho ha donat tot», explica.
S'hi va traslladar tan bon punt va obtenir la plaça i hi segueix vivint a dia d'avui. No pensa marxar-ne. «Com he d'abandonar el lloc que és el referent vital dels meus fills i que tant ha significat per mi?», pregunta.
Trenta anys a l'Institut Torredembarra
Han estat trenta anys a les aules. Tres dècades, milers d'alumnes i centenars de companys, de professors. Del passeig de la Sort al carrer de Reus, d'allà a l'actual escola Antoni Roig i finalment al capdamunt de l'avinguda de Sant Jordi. Montse Muntané ho ha viscut tot, a l'Institut Torredembarra. I la memòria prodigiosa li permet recordar les cares que ha anat veient, any rere any, darrere dels pupitres. «Reconec molta gent, i de vegades si algú està molt canviat, em sona i prou. Però si em diu el nom, de seguida el situo en el seu context», explica.
Trenta anys es diuen aviat però donen per múltiples moments. De bons, i de no tan bons. «Tinc molt present com ens va impactar la notícia de la mort, en un tràgic accident de trànsit, de la nostra companya Rosabel Piñas», recorda. «És que hem passat tota una vida, amb els seus bons i mals moments, a l'institut». Noms com Lluís Català, José Antonio Altemir, Teresa Casals, Juan López, Marisol Francesch i tants d'altres apareixen en una conversa que no acabaria mai.
I ara què, Montse? —li preguntem. «Doncs tot és trobar-s'hi, ja veuré, però segur que em dedicaré a fer de pagesa», comenta. «Mai he deixat de fer-ne i ara m'hi podré dedicar més, així com a la meva família», diu somrient.
Aquest 21 de juny —dia de solstici, dia de canvis— és, doncs, l'últim dia de classes per a Montse Muntané. Tota una vida dedicada a l'ensenyament, a la llengua i la literatura; a una carrera que ha vist passar milers de persones, de Torredembarra i d'arreu del Baix Gaià. Muntané escriu avui el darrer vers de la seva carrera, però ho té ben clar. Un darrer consell als alumnes i exalumnes que llegeixin aquesta entrevista? Ho té ben clar: «Que siguin llum, per fer llum. I la llum és fer el bé i ser bones persones».