Els tres integrants del Nerea Bassart Trio.

Nerea Bassart: «Al disc de Lax'n'Busto vaig veure que també podia cantar en català»

Entrevista a la cantant baixpenedesenca, que debuta amb el seu Trio amb el disc 'Soroll'

Nerea Bassart (Sant Jaume dels Domenys,1993) es va donar a conèixer pel gran públic a l’últim disc de Lax’n’Busto, ‘Polièdric’, en el qual hi va cantar una cançó (‘Quan em diguis que m’estimes’) després de guanyar un càsting organitzat pel grup vendrellenc. Però abans d’això, Bassart ja tenia una llarga trajectòria picant pedra en el món de la música, ja sigui formant part de formacions com Wiosna o See You Monday, o en solitari.

Després de publicar digitalment ‘Lucid Dream’ (2017) i l’EP ‘Something in the Bone’ (2018), dos treballs en un format majoritàriament acústic on la jove s’encarregava pràcticament de tots els instruments —amb el suport de Xavi Pomar—, aquest divendres 21 de febrer ha vist la llum ‘Soroll’ (Discmedi), el primer disc del Nerea Bassart Trio, un projecte en el qual s’acompanya de Pau Josa (guitarres) i Xavi Pomar (baix), mentre ella canta i toca la bateria. TarragonaDigital ha parlat amb Bassart sobre el disc i les expectatives de futur que s’obren per la formació vendrellenca.

 

Un trio, però no de jazz

Nerea Bassart Trio. Sona a grup de jazz, però no feu jazz...

No. De fet, es pot dir que no tenim nom de grup perquè no va sortir, i no ho vam voler forçar.

—Com neix el grup?

Després del disc de Lax’n, jo ja havia donat per acabat el format acústic, perquè el vaig impulsar sobretot per poder fer més concerts, per la facilitat que suposava moure’s i poder tocar en directe. En el moment que vaig veure que podia iniciar una altra cosa amb un format més de grup, m’hi vaig llançar. El Xavi Pomar ja el tenia al costat i el Pau Josa també havia col·laborat amb See You Monday. Amb el format trio crec que, per una banda, tens tot el bo d’estar un grup i, per l’altra, segueix sent flexible a l’hora de moure’t.

—Nou format i també gir estilístic. Com arribes al funk-soul?

Per la bateria. Quan començo a tocar la bateria veig que és un estil que m’agrada més tocar amb aquest instrument, i amb el grup ho acabo reencaminant cap aquí. Algunes de les cançons del disc han nascut d’un patró de bateria directament, mentre altres surten de la lletra o d’un riff de guitarra. Intento no seguir sempre el mateix mètode, per evitar que totes les cançons quedin molt semblants.

—I aquest pas de la guitarra a la bateria com s’explica?

Sempre era un instrument que m’havia cridat bastant, però fins que no tens una bateria a casa no pots tocar. Un cop, a un assaig de See You Monday que no va poder venir el bateria, m’hi vaig posar jo. El Xavi em va veure i em va dir que em deixaria la seva bateria electrònica, i la vaig prendre a casa. De fet, el disc ‘Lucid Dream’ està gravat amb aquella bateria electrònica.

 

De l'anglès al català

—Un altre canvi és la llengua. D’onze cançons del disc, vuit son en català i tres en anglès, quan venies de fer dos discs totalment en anglès. Com decideixes fer aquest pas?

Va ser progressiu també. Jo no m’havia sentit mai cantar en català i no em sentia còmode, perquè els meus referents són tots en anglès. Però després del disc de Lax’n’Busto va ser com si em digués a mi mateixa ‘sí, també puc cantar en català’, i vaig començar a composar-ne així. Tot i això, quan vam començar a gravar el disc només anàvem a fer dos temes en català, però des de la discogràfica ens en van demanar més, i en vam traduir diversos que primer havíem fet en anglès.

—Et va suposar algun conflicte intern això? Et va costar traduir els temes?

Em va costar perquè no m’agrada massa això de fer lletres, tot i que sempre les he fet jo a les meves cançons, però sóc més de la part musical. Ho trobo molt feixuc. Nosaltres el pas al català ja el teníem al cap, però ho volíem fer més progressiu, fer-ne dues en aquest disc i en un segon disc fer-ne més. Però en el moment que ens van donar l’oportunitat de gravar més, vam decidir acabar el procés ara ja.

—Heu gravat als Sputnik Studios del Vendrell, amb Pemi Rovirosa de productor. Com ha estat el procés?

Per una banda ha estat llarg perquè vam gravar en tres fases diferents. Vam començar a l’estiu, després vam tornar el novembre a fer les veus i, per últim, el desembre vam anar a gravar el single, ‘He descobert’. Per altra banda, vam decidir gravar una cançó cada dia. Fins que no estava enllestida, no passàvem a la següent. És una cosa que va proposar el Pemi i ens va agradar, perquè era una manera d’evitar que tots els temes sonessin molt similars. A cada cançó li donaves un caràcter diferent, i una producció específica.

 

Lletres reflexives, que no pessimistes

—De què parlen les lletres?

Al disc n’hi ha un parell del Xavi i una que és del Pemi. Les meves normalment són molt reflexives, sobre aspectes com el pas del temps, el fet de fer-se gran, o intentar donar-se consells a un mateix. No són pessimistes, tot i que ho poden semblar.

—Això en un context de música funk, que és més aviat festiva...

Sí, però m’ha quedat això del rock... (riu).

—Quines referències teniu al grup?

No sé si aquest grup té unes referències concretes... és difícil de dir una referència, perquè és una mescla de funky amb soul i amb pop-rock. A més tots tres tenim referències diferents. Jo personalment he passat per moltes etapes, començant per l’R&B, passant pel ‘metal xandalero’ de Korn i grups així, pel grunge de Pearl Jam, i acabant pel jazz i el funkie.

—I com a cantant?

A la veu sí que tinc més referents del rock. Crec que Pearl Jam en seria un de clar, Eddie Vedder.

—Com veieu el futur més immediat? Teniu expectatives?

Ara estem amb la promoció, fent entrevistes, i anirem fent concerts de presentació. Sí que veiem que hi ha expectatives, però ens ho prenem amb calma, sobretot veient com està el mercat musical actualment. Una mica complicadet...