Setmana d'oxigen pel cinema i en què van tornant les alegries després de setmanes de travessa hivernal.
Els Goya han donat una alenada d'aire fresc a una indústria perplexa i exhausta que intenta ressituar-se a marxa forçada per reeixir un cop acabin les restriccions. Ja s'ha escrit molt dels premis més importants del cinema espanyol. Tres apunts, només. Bé, quatre:
- 'Las Niñas' és una bona pel·lícula. Potser no és la millor de les que competien, però sí un reconeixement a les pel·lícules petites i al bon cinema d'autor que cal reivindicar sempre.
- És una llàstima que l'obsessió imperant perquè els premis (en general, no només els Goya) tinguin segell feminista i representin estrictament i per sobre de qualsevol altre criteri a tots els col·lectius suposadament desfavorits aconsegueixin precisament el contrari del que es proposen: premis (merescudíssims) a Daniel Cajías, Adam Nouron o Rozalén sonen més a 'quota' que a reconeixement de la indústria amb criteri professional.
- Mario Casas per fi té un Goya. Sí, ho ha dit ja tothom. Però clamava al cel que encara no li haguessin donat.
- La gala d'enguany ha recuperat aquell dinamisme i lluentor que feia anys que ja havia perdut. També era hora que això passés després de gales previsibles, avorrides i autocomplaents. Un gran aplaudiment per a Antonio Banderas, María Casado i tot el seu equip.
Dit això, podeu tornar a veure 'Las Niñas' a Ocine Tarragona. Si no la vau veure al seu moment, recupereu-la. A més de la reestrena de 'Las Niñas' aquest divendres arriben a la cartellera tarragonina les següents (i estimulants) històries:
The Relic
Podríem definir aquesta història com un drama de terror. Arriba d'Austràlia, dirigeix Natalie Erika James i es tracta d'una potent història familiar a tres veus (àvia, mare i néta) tancades en una casa, després que l'àvia desaparegui unes hores sense que ningú sàpiga exactament on ha anat i què ha fet.
Molta foscor, un clima pesant i dens que es va agreujant amb el pas dels minuts i secrets del passat que poblen el present i aterroritzen les protagonistes i els espectadors.
De fons, relacions familiars enfosquides, molta simbologia i un terror d'aquells que no saps per on ha de venir. Emily Mortimer ('La librería') canvia de registre i es posa al capdavant de l'equip interpretatiu d'aquesta joia del gènere.
Relic - Trailer español (HD)
Minari
Història familiar que ens arriba d'Estats Units, però que ens endinsa en el nucli d'una família d'arrels coreanes, basant-se en l'experiència personal del director Lee Isaac Chung.
Amb una fotografia espectacular i una banda sonora sòlida i evocadora, Minari transcorre a través de la mirada del fill petit des d'on observem el somni americà d'una família que vol guanyar-se la vida a Amèrica, mantenint l'essència i les tradicions de les seves arrels però sense renunciar a la prosperitat del país de les oportunitats.
La innocència de l'infant, l'orgull del pare que vol tirar endavant la seva família per sobre de tot, la calidesa i la fortalesa de les relacions familiars... tot això ho trobem a Minari, una pel·lícula bonica, delicada però de notable qualitat en tots els sentits.