Fotograma de la pel·lícula La Abuela

Les primeres pel·lícules de 2022 arriben a Ocine Tarragona

La cartellera tarragonina afegeix noves històries per començar 2022 entre crispetes i bones històries

Bon inici de 2022! Aquestes són les primeres pel·lícules de l'any a Ocine Tarragona:

La abuela

Paco Plaza sap aterrir a l'audiència com pocs directors al nostre país. Després de la saga REC i de Verónica, torna ara amb una història d'aquelles en les que t'hi recrees, et confies i quan menys ho esperes, et deixa clavat a la butaca.

Es tracta de La abuela, pel·lícula protagonizada per Susana (Alumdena Amor). Ha de deixar la seva feina a París per fer-se càrrec de la seva àvia (Vera Valdez), que ha patit un ictus i viu a Madrid. El que han de ser uns dies tranquils fins a trobar algú que la cuidi, esdevé un malson dramàtic on l'amor mal entès i destructiu hi té un paper molt rellevant.

Estem davant una cinta de terror emocional que ens descobreix a Vera Valdez, una actriu brasilera, que realment és l'ànima (mai millor dit) d'aquesta festa d'ensurts i fosc dolor. 

Delicioso

Delicioso és la història del primer restaurant obert a París. Drama d'època amb tocs de comèdia, ens explica la història de Pierre Manceron, un home que, després de quedar-se sense feina, s'endinsa en el projecte de la seva vida. Coneix a una dona que l'anima a obrir un restaurant de luxe al París de la Revolució Francesa.

Es tracta d'una pel·lícula d'aquelles que fan venir gana, ja que a banda de la història, tots els detalls gastronòmics i històrics estan molt cuidats. Fins i tot s'ha comptat amb l'assessorament del prestigiós xef, Thierry Charrier.

El día de la bandera

Fa temps que no teníem notícies de Sean Penn i menys com a director. Ara arriba amb aquest drama optimista dirigit i protagonitzat per ell i per la seva filla Dylan. Es tracta d'una història familiar que aprofundeix en les relacions paternofilials i en com la vida dels pares condiciona la dels fills.

Penn es posa a la pell d'un pare de família que viu una doble vida com a falsificador, lladre de bancs i estafador. Ho fa per mantenir la seva filla, tot i que ella reclama altres coses d'ell, més enllà de la seva manutenció.

La relació entre pares i fills, l'absència, l'amor incondicional i el sacrifici personal són qüestions que es tracten amb El dia de la bandera. No obstant això, la crítica n'ha destacat que és una pel·lícula molt convencional, sense risc i un pèl lacrimògena. L'haurem de veure per saber si s'equivoquen.

El espía honesto

Si us va agradar La vida de los otros (Florian Henckel) no us podeu perdre El espia honesto. Dirigida i escrita per Franziska Stünkel, ens explica l'ascens i caiguda de Franz Walter, un científic que es veu obligat a treballar per l'Stasi. És el Servei d'Intel·ligència de la RDA i vol abandonar-lo quan descobreix les pràctiques criminals de l'organització.

La història, sòbria, ben escrita i d'una solidesa admirable, atrapa a l'espectador i l'endinsa en el drama humà, familiar i polític del protagonista. Està inspirada en fets reals, concretament, en Werner Teske, acusat d'espionatge i assassinat a l'antiga Alemanya Oriental, l'any 1981. Amb una mica més de ritme, seria perfecta.

I never cry

Pel·lícula polonesa dirigida per Piotr Domalewski que segueix a Ola, una noia rebel i inconformista que ha de viatjar a Irlanda per traslladar fins a Polònia el cos del seu pare. Ha mort allà, en un accident laboral.

Ola, ressentida contra el seu progenitor, només vol saber si ha estalviat el que li va prometre per comprar-se un cotxe. El viatge a la recerca del cadàver del seu pare esdevindrà un retrobament amb ell i amb la història que no van poder viure conjuntament

¿Qué vemos cuando miramos al cielo?

Atípica història d'amor de 150 minuts de durada i en la que assistim a la puresa del cinema més transgressor i experimental. Un noi i una noia queden per una primera cita, però inexplicablement, aquell dia canvien el seu aspecte i els és impossible trobar-se.

Per contra, moltes altres històries comencen en aquell moment, com si es tractés d'un nou procés de creació, en el qual l'acció del cinema hi té molt a veure.

El que us diem, una història poètica, metacinematogràfica i que només els espectadors més arriscats poden arribar a gaudir. Arriba de Geòrgia.