Quan el 1996 va obrir a Constantí la planta de valorització energètica de residus especials, també coneguda com 'la incineradora', un dels requisits que l'Ajuntament va exigir per a la seva implantació va ser la monitorització ambiental de les concentracions de dioxines i metalls pesants que es poden generar en el procés de gestió dels residus. No és un fet gaire conegut, però l'origen d'aquesta instal·lació va estar envoltada de certa polèmica. La planta, única a Espanya pel tipus de residus industrials que tracta, va ser impulsada pel conjunt d'empreses petroquímiques de la regió, que s'enfrontaven al problema de la gestió de certs residus perillosos que generava la seva activitat. En un principi, aquests residus especials s'havien de portar a França perquè el complex petroquímic no comptava amb cap instal·lació preparada per al seu tractament, amb els ingents costos de transport que això suposava.
La implantació de la incineradora
La Generalitat de Catalunya es va fer càrrec del problema i va construir (i després gestionar durant molts anys) la planta. La tria de l'emplaçament també va ser delicada. Si bé la primera indústria química de la regió, als anys 60 i 70, va ser rebuda amb els braços oberts i sense oposició, la consciència ambiental als anys 90 ja estava plenament desenvolupada i la primera proposta de la Generalitat d'erigir la planta al polígon de Constantí va causar una divisió profunda al poble. Va fer falta un referèndum per decidir si s'autoritzava. A la banda del sí hi havia la creació de riquesa i llocs de treball. A la banda del no el rebuig que una nova instal·lació d'aquest tipus provocava en un terme municipal ja molt castigat per la implantació de la indústria al Camp de Tarragona. El Morell i La Pobla de Mafumet, on hi ha el gruix del Complex Tarragona Nord i ja no els venia d'aquí, van oferir terrenys davant els dubtes de Constantí, que es va haver d'espavilar. Per decantar la balança, l'Ajuntament va haver de demanar contrapartides, com una participació directa en els beneficis, i garanties, com els estudis de monitorització de toxines ambientals que han perviscut fins al dia d'avui. Finalment, l'opció del sí es va imposar.
L'estudi toxicològic de Josep Lluís Domingo i el seu equip
Amb la crisi, la gestió de la incineradora es va privatitzar i se'n va fer càrrec la multinacional SARPI-VEOLIA després d'una subhasta realitzada el 2015 i d'on la Generalitat en va treure 23,6 milions d'euros. La planta, que amb la gestió pública era deficitària, ja produeix beneficis. Amb la concessió, SARPI va adquirir el compromís de continuar encarregant l'estudi quinquennal, del qual ara se'n publica la quarta entrega. Són uns controls que tenen un alt component d'imatge per a la població. Des del primer moment, aquests estudis han anat a càrrec de Tecnatox, el Centre de Tecnologia Ambiental, Alimentària i Toxicològica de la URV. Un centre comandat per Josep Lluís Domingo, catedràtic de Toxicologia i eminència mundial de l'especialitat, essent editor de la publicació científica Food and Chemical Toxicology i un dels científics de recerca més citats del món. El Doctor Domingo té la deferència d'atendre a TarragonaDigital.com i em rep al seu despatx de la Facultat de Medicina de Reus. Li pregunto per l'últim estudi encarregat per la incineradora i que mostra una gràfica on l'evolució de les concentracions a Tarragona de dioxines i dibenzofurans cauen en picat des del començament del monitoratge el 1998. També ho fan els metalls pesants com el cadmi, el crom i el mercuri, però no en la mateixa proporció que fa que el mateix Domingo hagi posat al títol de l'estudi un qualificatiu tan poc 'científic' com espectacular.
Què són les dioxines i els dibenzofurans?
Però fem una prèvia. Les dioxines i els dibenzofurans (PCDD/Fs) són contaminants orgànics persistents. Provenen majoritàriament de la combustió del gasoil i de la incineració de residus, es generen amb el contacte de la matèria orgànica amb el clor i no són biodegradables. Es calcula que la persistència de les dioxines al medi ambient no és inferior als 60 anys. És per tant, un problema toxicològic ambiental greu. Les dioxines i els furans poden entrar en contacte amb el cos humà per inhalació o per la pell però en una proporció molt petita (al voltant del 3%). El gruix de dioxines entra al cos a través de la ingesta dietètica i se sol fixar en les cèl·lules adiposes, o sigui en les capes de greix. Una alta concentració de dioxines a l'organisme és un factor de gran risc per a la salut. S'ha demostrat que tenen una gran incidència en la fertilitat humana, en la qualitat del semen i en els avortaments naturals. Així mateix, uns nivells elevats de dioxines a la sang i als teixits són un factor cancerigen.
La metodologia dels estudis de monitoratge
Sabent de tots aquests riscos, doncs, la monitorització biològica de la presència de dioxines en els residents al voltant de la incineradora té en compte mostres directes de concentracions en sang, plasma, cabells i llet materna dels habitants de la regió. Però sobretot es fixa en la presència dels compostos en els aliments que ingerim. A tal efecte, l'equip del Doctor Domingo va analitzar mostres aleatòries de menjar comprat en diferents establiments de Reus, Tarragona, Vila-seca, La Canonja o el mateix Constantí durant gener i febrer de 2018. No es va tenir en compte l'origen dels aliments, en no considerar-se el consum de productes locals significatiu per a les intencions de l'estudi, que busca controlar una eventual influència de la incineradora de residus en la salut dels tarragonins. L'única excepció va ser l'oli de la Cooperativa de Constantí. Aquest és el punt més controvertit de l'estudi. El sentit comú sembla indicar que el mostreig dels aliments s'hauria de basar en el producte local, per entendre l'incidència de l'incineradora en els productes. El Doctor Domingo ho explica en dos vessants: una part del seu monitoratge ambiental ja analitza mostres de sòl i vegetació, però els nivells de dioxines no resulten significatius per a la salut humana. Per altra banda, els tarragonins que s'alimenten exclusivament amb productes generats al voltant de la incineradora tampoc són representatius amb la globalització actual de la distribució alimentària. Per tant, s'arriba a la conclusió de la incidència negativa de la planta incineradora en el nivell de dioxines per comparació, tant històrica com amb altres territoris. Són les dades, que cadascú pensi el que vulgui.
Els resultats i les conclusions
Els resultats de l'última tanda de l'estudi criden l'atenció. En tots els grups d'aliments s'ha observat una reducció en la ingesta de dioxines. On menys, al peix. El mar és l'entorn més sensible a l'acumulació de contaminants i els peixos absorbeixen la major part de les dioxines que hi van a parar. Tot i això, també en aquest grup la davallada és significativa. Les causes principals de la lenta desaparició dels contaminants orgànics en els teixits humans s'atribueixen a la disminució de la concentració de dioxines en els aliments (a l'estudi es corrobora que aquesta correspondència és fonamental) però també als canvis en el consum. De 210 pico grams d'equivalència tòxica (OMS-TEQ) per dia registrats el 1998 hem passat a 8,54 pg OMS-TEQ/dia en les anàlisis de 2018. El valor màxim (un valor que s'ha anat modulant amb els anys per mantenir horitzons realistes de compliment) recomanat per l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària és de 20 pg. La dada és sorprenent. No tant pels valors actuals, més que raonables, sinó pels que teníem fa vint anys, deu vegades superiors als recomanats. L'exposició al risc per contaminació per dioxines havia estat altíssim i la intuïció i el sentit comú fa pensar que devia tenir per força alguna afectació en la salut pública, tot i no poder demostrar cap correspondència científica per falta de més dades evolutives.
Una tendència global
Segons el Doctor Domingo, no només aquí. Tot i que la presència de la incineradora a Tarragona fa aquest control més necessari, en general a tot Occident el descens de la ingesta de dioxines és una constant. Així com va passar amb l'eliminació del plom de les benzines, que va suposar l'erradicació dels nivells d'aquest metall a la sang, el control exhaustiu sobre els processos de combustió i incineració està donant els seus fruits. Pel que sembla, les coses s'estan fent bé. En diversos estudis duts a terme a tot Europa s'assenyala la mateixa tendència: disminució continuada de les concentracions de dioxines en els aliments, sobretot en els últims 5 anys. Fins i tot en un àmbit com el de l'antiga Unió Soviètica i satèl·lits, on els nivells als anys 90 havien estat alarmants i el mar Bàltic el més contaminat del món, s'ha legislat i redreçat la deriva tòxica fins a nivells homologables amb la resta de països occidentals. La rèmora planetària continua sent la Xina, on les anàlisis indiquen que els aliments consumits al gegant asiàtic tenen concentracions de dioxines i furans superiors a les que teníem aquí fa vint anys. En tot cas, la notícia de la davallada al Camp de Tarragona és excel·lent. Si es continua per aquest camí, és inferible una pràctica desaparició de les dioxines en pocs anys, si més no en els nivells de risc per a la salut que ens havien amenaçat als 80 i als 90, sense saber-ho.