Claus

El Museu de la Vida Rural es regenera

'Generació [RE]: Continuïtat o Canvi?' és la quarta exposició de producció pròpia del museu espluguí, que s'inaugura avui divendres

Primer la natura es va rebel·lar amb l'exposició 'The Dust Bowl' abordant el tema dels refugiats climàtics. Encabat van venir el plàstic i el foc. I ara el Museu de la Vida Rural culmina la seva aposta per les exposicions temàtiques, combinant art contemporani amb l'educació cultural per a la sostenibilitat. 

'Generació [RE]: Canvi o Continuïtat' és la quarta producció pròpia de l'espai cultural de la Fundació Carulla a l'Espluga de Francolí i és, en certa manera, un corol·lari i una declaració d'intencions del nou rumb del Museu. És possiblement l'exposició més ambiciosa de les realitzades fins avui i darrere ja s'hi veu l'experiència adquirida per l'organització. També els errors. El MVR ha detectat alguna incongruència amb el seu discurs de proximitat extrema i el fet que en els seus actes i mostres hi hagués massa intervenció metropolitana.

S'han esmenat i 'Generació [RE]' ha estat comissariada per dos joves de la Conca de Barberà, Anna M. Andevert i Àlex Rebollo, que han dissenyat una exposició de tints poètics, amb peces artístiques curosament seleccionades i amb una incitació transparent i volguda al debat d'idees. El vector angular al voltant d'on gira el missatge de Generació [RE] és el paral·lelisme de la sortida de la crisi de la fil·loxera, que va transformar per sempre més la faiçó de la ruralia del país, amb la sortida de la crisi pandèmica de la COVID-19. Un missatge que és optimista però que no amaga el vertigen davant del canvi radical de model socioeconòmic que estem vivint.

L'arrencaceps, un tòtem transgeneracional

Per això la mostra és presidida per una màquina emblemàtica, una peça del fons rural del MVR, que va servir per desarrelar els ceps malalts que van contaminar el món rural —i per extensió, l'urbà— durant el segle XIX. L'expeditiu arrencaceps, un cargol de fusta i ferro que s'enfronta amb el terròs, va ser l'eina que ens va ajudar llavors a sortir-nos-en. Com les vacunes d'ara. Una màquina de destrucció, però també de regeneració i d'esperança, depèn com t'ho miris. La sala de l'arrencaceps s'acompanya d'una projecció de videoart amb tot de catàstrofes contemporànies, la música insistent del Changes de David Bowie i un text de Josep Maria Espinàs horroritzat davant de la visió de la màquina infernal/benefactora al Priorat.

Arrencaceps
L'arrencaceps dóna la benvinguda a l'exposició 'Generació [RE]: Continuïtat o Canvi?' | MqB

Cal dir que el relat que es proposa no és maniqueu, i dóna prou marge per treure conclusions pròpies, cosa que s'agraeix molt en uns temps que el dogma sembla tornar a estar de moda. El símbol de l'arrencaceps fa de pòrtic a la interpretació del moment actual: la humanitat sempre troba fórmules per afrontar les complicacions, encara que semblin carrerons sense sortida. A partir d'aquí, diversos espais configuren un trencaclosques conceptual i artístic a partir d'aquesta idea marc. Els temes que s'aborden van des de l'abandonament dels nuclis rurals que té el contrapunt amb les dades que apunten, per primer cop, un una tendència inversa del despoblament.

És una de les visions de la mostra que tindrà més actes associats, com el Congrés de Pobles Abandonats el pròxim 10 de març, juntament amb la recerca de l'Institut Ramon Muntaner.

Una mostra d'art contemporani

La resta d'espais de l'exposició s'articulen al voltant de les obres d'art que el MVR ha disposat. En la reproducció d'un petit aprtament que vol recordar els infaustos episodis recents de confinament hi podem contemplar peces relacionades amb la voluntat regenerativa i de reconnexió amb l'entorn a través de les màximes de la sostenibilitat. Hi destaquen la instal·lació Dura lex, sed lex de Marc Anglès, o la ja famosa peça digital DEFOOOOOOOREST de Joana Moll, on es comptabilitza en temps real la desforestació del planeta.

Dura lex, sed lex
La instal·lació 'Dura Lex, sed les', una de les obres més impactants de l'exposició. | Marc Anglès

També hi tenim l'opció d'admirar un Modest Cuixart, Muntanya Negra o l'oli de Perejaume Gran Teatre del Liceu. A més a més, els comissaris han trufat les parets de la mostra amb suros, taulells d'anuncis i papers impresos amb les dades econòmiques que reflecteixen els canvis profunds que estem experimentant.

Una exposició breu, però sintètica i reveladora que fa més que recomanable la visita a l'Espluga de Francolí. No és tan lluny i no costa tant arribar-s'hi. Cosa que no s'acaba d'entendre a Barcelona i a les seus del mandarinatge cultural del país, que continuen donant l'esquena a aquest Museu únic que aposta decididament per l'empoderament real del que ells en diuen —no sense un deix despectiu— el 'territori'.

S'inaugura avui divendres, 4 de març, a les sis de la tarda. I com que saben que sou més aviat lents i el missatge s'ha d'assaborir amb temps, es podrà veure fins a començaments de l'any vinent.