Simó Gras enguany farà 40 anys. Va néixer el 1979 a Mont-roig del Camp. Els seus trets dialectals i les diverses destinacions per les comarques veïnes demostren un clar arrelament al Camp de Tarragona. Estudia 6 anys al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya i completa els seus estudis a Roma. El 2015 el nomenen plebà de Montblanc.
Actualment, Montblanc és la única parròquia de Catalunya que ostenta aquest títol. Un plebà era el rector d'una parròquia important i ara és, més que res, un reconeixement honorífic. L'entrevista d'avui discorre al despatx del reformat edifici de la plebania, casa seva. Restem sota l'atenta mirada de la Mare de Déu de la Serra, plasmada en les estampes que hi ha damunt de la taula. Aquesta és la gran devoció dels montblanquins de tots els temps.
— Què vol dir ser plebà?
Per a mi ser plebà és, primer de tot, una gran responsabilitat. La comunitat parroquial de Montblanc és una comunitat històrica, amb molts segles de trajectòria al darrere. Per aquest motiu, té elements que li són propis i que cal salvaguardar, potenciar o purificar. Tinc clar que serveixo a una parròquia que ja hi era abans que jo arribés i que destjo que continuï amb més força que mai quan marxi.
— Montblanc té una parròquia viva?
L'objectiu principal de la parròquia és clar: acostar els homes i dones de Montblanc a Crist. En aquest sentit, la comunitat parroquial és molt viva, i ens volem articular com una família, amb xiquets, joves, mares, pares i avis. De cada franja d'edat se'n pot esperar alguna cosa i la parròquia ha de ser capaç d'oferir propostes formatives i d'acompanyament per tal que l'ambient familiar de la comunitat no es perdi.
L'organització interna de la institució és clau per aconseguir els objectius proposats. Des de 2015 s'han constituït diversos equips de gent amb els quals es treballa en molts àmbits. El Consell de Plebania, per exemple, s'articula en dos eixos de treball en funció de les tasques a desenvolupar. Aquests equips de treball són priomordials perquè la comunitat funcioni autònomament. És important que sigui la mateixa gent de Montblanc qui vetlli pel bon estat de salut de la parròquia i del seu dia a dia.
Aquest equip de gent ha fet una cosa molt important i útil: analitzar quins són els punts forts i els punts dèbils i quins són els reptes que té la parròquia. S'ha definit quin és l'horitzó amb el qual es vol treballar. Què voldríem que la parròquia de Montblanc fos i fes.
«Creiem que tenim coses molt bones per oferir als montblanquins»
La parròquia té diverses portes obertes cada dia. Unes de digitals i unes altres de físiques, com les del temple de Santa Maria. Qui entra per alguna d'aquestes portes, volem que entengui que entra en un conjunt de pedres preciós, però també en una casa on s'hi pot sentir interpel·lat i hi pot aprendre coses. Creiem que tenim coses molt bones per oferir als montblanquins i procurem que la gent que ens visita entengui que tenim una casa i una escola oberta a tothom.
El gran projecte que el Consell de Plebania té sobre la taula és la reformulació de la visita turística de l'espai sagrat. Som conscients que això té un cost econòmic molt elevat, però confiem que a la llarga serà un salt qualitatiu per a la vida parroquial i de la mateixa vila de Montblanc.
— És oportú fer festes extraodinàries de la Mare de Déu de la Serra cada decennari o s'hauria de respectar la periodicitat tradicional de 25 anys?
El poble de Montblanc celebra la Festa Major el 8 de setembre, el dia de la Mare de Déu de la Serra. Amb motiu de la coronació canònica de la imatge, el 1906 es baixa la Mare de Déu des del seu santuari a la vila. En les últimes dècades, la periodicitat del trasllat de la Imatge ha estat de 10 anys en 10 anys, per diverses efemèrides. Actualment hi ha un debat latent per establir quan Montblanc ha de fer festa grossa.
Les festes són vives i s'adapten als paràmetres socials del moment. La temporalitat o el recorregut de la professó pels carrers són circumstàncies més canviants. La meva opinió és que fa dècades que es celebra cada 10 anys (1996, 2006, 2016...), i d'alguna manera la freqüència decennal ja està establerta.
Sóc del parer que si la gent té ganes de festejar la Mare de Déu cada 10 anys, s'ha de fer. És una franja de temps prou equilibrada i prudent per a dur-ho a terme. De fet, pel ritme de vida actual, sembla més adequat fer-ho cada 10 anys que cada 25.
— I Sant Jordi ha d'esdevenir nou patró montblanquí, tal com planteja el consistori?
De patronatges, a la vida, n'hi pot haver diversos. El patró principal de Montblanc és la Mare de Déu de la Serra i també és patró Sant Maties. N'hi ha d'altres de secundaris com Sant Francesc Xavier. En aquest sentit, és compatible que hi hagi més d'un patró. També és totalment lògic veient la dinàmica social que té la festa de Sant Jordi a la vila. No és menor i és equiparable a la Festa Major.
Així, doncs, que Sant Jordi sigui reconegut com a patró de Montblanc és del tot lícit. De fet, la gent, amb la Setmana Medieval, ja reconeix Sant Jordi com una figura clau i de referència a la vila. Cal, simplement, donar-li aquest reconeixement d'una manera oficial i administrativa. Els montblanquins s'estimen la festa i el seu epicentre, que no és altre que Sant Jordi.
— Ets un clergue que s'ha posicionat amb el procés sobiranista català
La nostra vocació cristiana ens ha de permetre aportar, en el moment històric i el lloc concret on vivim, el que l'Evangeli ens diu. L'amor a la pàtria és un deure moral, és un deure de tot cristià. Hem de professar amor a la gent que ens envolta i al territori on Déu ens ha posat. També hem de saber concretar l'amor de Déu en les estructures socials de la nostra geografia. L'amor de la terra és un bé que com a Església cal preservar, cultivar i potenciar.
És simple. En el moment en què la nostra gent pateix, és normal que la parròquia es posi al costat de tots aquells que demanen una sèrie de drets i llibertats legítims. Són conceptes que l'Església reconeix i reclama d'una manera pacífica i civilitzada, i que valora com a vàlids.
— Darrerament, han sortit a la llum casos d'abusos sexuals de menors per part d'alguns clergues tarragonins. És difícil de justificar que pertanys a una institució envoltada d'aquestes polèmiques?
Hi ha coses a la vida que no es poden justificar. Es pot intentar explicar com s'ha arribat a aquesta situació, però de cap manera es poden justificar uns fets que són molt greus. Els esdeveniments han generat, a molts components de l'Església, una tristesa profunda.
Les víctimes són membres de l'Església que han patit abusos d'altres membres de l'Església. Això trenca aquella imatge de família que parlàvem al principi. Els fets em desperten estupefacció, ràbia i molta tristesa. Molta feina de gent bona i de molts anys s'ha vist enfosquida per aquest motiu.
«Ens purifiquem o ens purifiquen»
En la nostra societat, els abusos a menors és un tema molt greu que s'ha de resoldre. Però que això hagi passat dins de l'Església és més greu que si hagués passat en d'altres àmbits. A aquell que se li ha donat més, se li ha d'exigir més. I qui té més instruments per una vida honesta i justa, té més responsabilitat.
Com he dit, si els abusos es produeixen dins de l'Església, encara és moralment més greu. Tot té conseqüències i ens tocarà a aprendre a conviure amb aquest pes sense que això ens ofegui. Com a institució hem de fer un exercici de control i de transparència. Si no ho fem nosaltres ens ho faran els mitjans de comunicació. O ens purifiquem o ens purifiquen.