Encara que costi de creure, perquè trobo que per caràcter m'escau, no havia tocat mai un pal de golf. Tinc l'opció d'esmenar-me quan el club Golf Costa Daurada té la deferència de convidar-me per explicar la nova etapa de l'entitat. A mi i a altres periodistes regionals, més o menys els de sempre, que van degotejant als greens del Catllar un divendres agradable de juny, abans del sol del migdia i quan no ha fet encara acte de presència la temuda onada de calor.
Com d'altres clubs tarragonins —penso per exemple amb el Tennis Salou— el Golf Costa Daurada ha hagut de fer front a un replantejament exhaustiu per garantir la seva supervivència. El funcionament ordinari del club, amb socis accionistes, l'endogàmia característica i el classisme usual d'aquestes institucions esportives condemnava el club a una lenta desaparició. I no seria la primera. Al Penedès, els camps de La Graiera i Sant Jaume dels Domenys ja han sucumbit. Al sud de la Costa Daurada, el golf de l'Ampolla també ha tancat. L'expropiació del Pitch & Putt de Cambrils, entre el vial de Salou i l'A7 també el va deixar en la mínima expressió.
A més, la tradició golfista a Tarragona està poc arrelada. De les 16.000 llicències catalanes, només 800 es localitzen a la província, moltes d'elles recents per l'impuls de la nova direcció del Golf Costa Daurada. Algú potser dirà que «a mi què» si tanquen camps de golf, però resulta que ens omplim la boca amb la necessitat de promoure un turisme de qualitat com a punta de llança de la principal indústria regional i el golf és una de les millors maneres d'aconseguir-ho. Perquè es reconegui Tarragona com una destinació internacional per a la pràctica del golf, fan falta cinc o sis camps de màxim nivell. No cal dir que per clima, orografia, hores de sol i qualitat turística podríem ser un paradís per als golfistes de tot el món. La proximitat entre les localitzacions, el mar i la muntanya, configuren un paisatge gairebé idíl·lic per a la pràctica d'aquest esport.
Però no s'ha pogut consolidar. Actualment només operen Bonmont a Mont-roig del Camp, La Figuerola a Vandellòs, Lumine a PortAventura i Aigüesverds a Reus. L'esforç del Golf Costa Daurada, al Catllar però molt a prop de Tarragona i per tant les instal·lacions naturals de la ciutat, s'inscriu en la voluntat no deixar-se perdre això també. És un lloc bonic, amb turons suaus, el mar que s'intueix al fons i forats variats i molt tècnics, segons em diuen. La pasta per aixecar el club l'ha posat una companyia immobiliària, com sol passar, que ha començat una promoció d'habitatges entre els boscos i els greens, en diverses fases. Habitatges de semiluxe en un entorn privilegiat i prop de la ciutat. Enmig, el Mas d'en Sorder, una imponent edificació i cúpula modernista de Pujol de Barberà que és d'esperar sigui protegida en la requalificació dels terrenys del club. De fet, les últimes notícies diuen que es convertirà en un hotel, cosa que està lligada tan a la promoció de Mas Maneguet —seu social i empresa del club— com al polèmic pla urbanístic de Tarragona. Tot i que els seus responsables asseguren que els tràmits administratius estan passats i que el canvi de color polític de l'Ajuntament no canviarà res.
Sigui com sigui, la nova direcció ens convida a esmorzar i ens explica la nova política. Preus populars imbatibles a la regió, amb una matrícula de 150€ i unes quotes més que raonables que van dels 45€ als 65€. En contrapartida, el club s'obre més enllà dels seus socis de sempre —tips de tantes derrames per aguantar els camps en condicions— i la nova promotora afrontarà el manteniment dels divuit forats del golf, estrena divuit forats més de Pitch & Putt o executive golf (que és una modalitat reduïda i molt pràctica per a la gent que no té temps i/o paciència), pistes de tennis i pàdel i un futur gimnàs que segons es diu, gestionarà el DIR. La idea, ja es veu, és fer un gran club poliesportiu i animar les famílies per anar-hi a viure.
Abans de l'entrepà i per fer-nos el missatge més simpàtic —vaig dubtar molt entre el pernil i la botifarra blanca— el club va tenir el detall de deixar-nos una estona un professor pacient perquè els periodistes ens esbargíssim. N'hi va haver un parell que van venir abillats com Tiger Woods, armats amb la seva pròpia bossa de pals i moltes ganes de provar els nous greens, ja que els havien convidat. A la resta, que no en teníem ni idea, ens van ensenyar a empunyar el pal i no fer del tot el ridícul. Després d'uns quants swings de prova i uns putts precisos tothom es pensava que en sabia. De fet, vaig descobrir que els números dels ferros no tenien a veure amb el pes, com em pensava, sinó amb l'angle d'obertura. Cal dir que en el primer forat de la meva vida —76 metres— no ho vaig fer tan malament i si no m'he descomptat vaig aconseguir fer birdie. Com diu un amic meu que en sap, això ja t'injecta el verí addictiu del golf de per vida. Els cops de després ja van ser més normals: els uns aixecant la gespa i els altres, perduts entre els arbres.
