En Lluís Domingo ha cultivat durant tota la vida una gran passió pel cinema i la fotografia. Des de ben petit va començar a projectar pel·lícules al cine del col·legi la Salle de Cambrils, on estudiava, i durant molts de temps es va dedicar a plasmar en vídeo tot el que passava al poble. De la seva passió va fer professió i durant 35 anys va tenir una botiga de fotografia al Barri Antic de Cambrils. Avui, custodia en el seu local una col·lecció única de projectors i pel·lícules de tots els formats que ha anat compilant per erigir un autèntic temple al cinema.
[predef]tarragona-digital-grup-583[/predef]
L'origen de tot, el cinema dels diumenges al col·legi la Salle
«Al cine de la Salle feien projeccions cada diumenge. Jo era un corcó que estava contínuament a la cabina, donant tombs a les bobines, mirant com funcionava la màquina... Van veure que tenia tanta afició que el germà que feia d'operador em va col·locar d'ajudant als 14 anys», recorda. Allò era l'any 1964 i des d'aleshores mai ha deixat de projectar pel·lícules. 55 anys més tard, conserva com una joia aquell projector de 35 mm amb què es va iniciar i sovint celebra projeccions amb amics i altres apassionats del setè art.
«El projector va quedar abandonat durant més de 20 anys en aquella cabina fins que me'l van oferir els germans de la Salle i el vaig adquirir l'any 2003», diu mentre col·loca una de les bobines a la màquina. Encén la làmpada de carboni, engega l’engranatge, activa el so i les imatges comencen a projectar-se sobre la gran pantalla que presideix el seu local. «Així de senzill! Aquest és l'invent dels germans Lumière», anuncia amb un entusiasme contagiós.
Quan va acabar l'escola, en Lluís compaginava la seva feina d'electricista mentre continuava sent l'operador del cinema a la Salle. Ho va fer durant 18 anys, fins que la primavera del 1982 s'hi va fer la darrera projecció i el cine va tancar portes. «La gent preferia llogar els vídeos i veure pel·lícules a la tele i a poc a poc van anar plegant tots els cinemes petits», explica.
Testimoni directe del gran auge del cinema i el tancament de les sales petites
Era una època on a Cambrils convivien fins a sis sales diferents. Tres al nucli de la vila, el cinema de la Salle, la Cadira i el Cinema Moderno o Sala Nova; i tres més a la platja, amb el Pòsit, la Sala Parroquial i el cinema a l'aire lliure que es feia a l'estiu a la pista Voramar. «Totes les sales estaven sempre plenes i totes feien la mateixa pel·lícula. Veies com un senyor portava els rotllos amunt i avall amb una bicicleta, igual que a 'Cinema Paradiso'», rememora.
Ell va continuar cuidant-se de les cabines de totes les sales del poble sempre que el requerien. Te'l podies trobar enfeinat entre bobines de pel·lícules, però també darrere de la seva càmera. «Quan tenia quatre cèntims arreplegats feia curtmetratges de 10 o 20 minuts», apunta. L'interès pel cinema el va portar a participar en molts concursos d'àmbit estatal. També a gravar un documental sobre Cambrils, l'any 1975, que relatava la història del municipi i mostrava la pagesia i la pesca locals o les festes populars.
Més tard, mentre portava la botiga de fotografia amb la seva dona, va convertir-se en el segon operador del Cinema Rambla —avui Rambla de l'Art— i va acabar, l'any 2008, als cinemes Ocine de Vila-seca fins a la seva jubilació. A poc a poc, la revolució tecnològica va anar canviant el model de cinemes, amb projectors digitals que han fet desaparèixer la figura de l'operador de cabina. Tot i això, en Lluís Domingo manté intacta la vocació i segueix exercint a casa seva, entre projectors i pel·lícules de tots els formats.
Un local on viure el cinema entre amics i aficionats
Ell és molt més que un col·leccionista i el seu local, molt més que un museu. «Aquí la gent ve a veure cinema, no a mirar màquines velles», sosté. Ho fa sovint amb una colla d'amics jubilats, però també obre les portes a altres aficionats. «Els que venen aquí no volen sentir a parlar de vídeos ni televisions, volen bobines, projectors i sentir el soroll de la màquina mentre veuen la pel·lícula. Això és el més bonic», relata. Per exemple, per Sant Joan Bosco, patró del cinema, organitza cada any una sessió especial amb amants del cinema del territori.
Una de les seves adquisicions més especials va ser una troballa casual: una pel·lícula de ciclisme que es va trobar llençada a la deixalleria. «Li havien passat cotxes per damunt, perquè es veia la marca de les rodes, però me la vaig endur, la vaig posar el projector i vaig veure que era la Volta Ciclista de l'any 67», explica.
La sorpresa majúscula se la va emportar quan va veure que un dels protagonistes era l'excorredor professional de Cambrils Jordi Mariné. Arran del descobriment, fa un parell de mesos va organitzar una projecció especial dedicada al ciclisme on també va mostrar un dels seus reportatges antics on es veia una de les sortides de la Penya Cicloturista de Cambrils als anys 70, fundada pel mateix Jordi Mariné. Un gran homenatge des del seu petit temple al cinema.