Abordem Jordi Ginebra una estona abans que pronunciï la seva conferència Pompeu Fabra: l'home que es va ensenyar a escriure a la Delegació de la Generalitat de Tarragona. La sala es va omplint per escoltar una breu xerrada que repassarà els moments més destacats de la vida i l'obra exemplar d'un personatge únic en la història de la llengua i la cultura catalanes, i que encara no ha perdut gens del capital simbòlic que la seva figura va tenir durant les diverses èpoques en què l'ús del català va ser reprimit.
Pompeu Fabra: el valor científic i el compromís cívic
Jordi Ginebra, catedràtic de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, va rebre el 2017 l'encàrrec de comissariar l'Any Fabra, que commemorem enguany amb motiu dels 150 anys del seu naixement, en circumstàncies difícils. Els fets luctuosos al voltant del referèndum de l'1 d'octubre va fer que els Departaments de Cultura i Presidència no mostressin tota la implicació necessària en el projecte. Va ser amb la tornada a la relativa normalitat institucional i sota la tutela de la Direcció General de Política Lingüística encapçalada per Ester Franquesa —també present a Tarragona— que el programa d'actes commemoratius va prendre volada. Sobretot en un moment de replegament nacional on la divulgació i reivindicació d'una figura de pedra picada apareixia com més necessària que mai.
Un any d'actes a tot el país
Durant tot aquest 2018 que ja s'acaba, la rebuda d'aquest Any Fabra ha estat extraordinària. Segons Ginebra, a l'exposició itinerant i als actes programats per l'organització s'hi han sumat iniciatives originades per les entitats civils i, en conjunt, s'ha arribat a celebrar mig miler d'actes per tot Catalunya auspiciats per l'Any Fabra. En la seva majoria actes d'homenatge al lingüista, però també un simposi de caràcter més científic sota el paraigua de l'Institut d'Estudis Catalans i l'edició d'un recull de textos a càrrec del mateix Ginebra i de la URV. Els dos vessants, científic i popular, són molt presents en el discurs de Ginebra, que en la seva conferència va esbossar els motius que fan de Pompeu Fabra un símbol de la catalanitat que ha arribat fins als nostres dies.
La humilitat i l'enginyeria
Jordi Ginebra va explicar a la concurrència la paradoxa de Fabra i el perquè un enginyer industrial va ser el primer que va aconseguir codificar una llengua catalana moderna. Pompeu Fabra va néixer en una família menestral de Gràcia, amb preocupacions polítiques i socials però lluny dels cercles de poder burgesos. De molt jove ja és un apassionat de les llengües i un excel·lent estudiant. Era gairebé, en terminologia contemporània, un friqui de la lingüística. Els seus estudis d'enginyeria van ser, doncs, un accident. L'esforç que la família havia de fer per enviar-lo a la universitat —que per extracció social no era el camí que tenia fixat— tenia com a contrapartida haver d'escollir una carrera 'de profit' que en aquells temps eren, com ara, el Dret, la Medicina o l'Enginyeria. Però els seus companys burgesos se n'adonen del potencial que té un noi que és capaç de publicar la seva primera gramàtica del català amb 23 anys.
Fabra es gradua però no exerceix d'enginyer. Es dedica a donar classes particulars per poder tenir temps per a l'estudi lingüístic que no deixa de ser mai la seva passió. La seva formació en el camp va ser completament autodidacta. Tot això cal incloure-ho en el context de la revolució de la lingüística romànica de finals del XIX que és com el naixement d'una nova ciència. I, sobretot, a la campanya agressiva del grup modernista de l'Avenç i del primer catalanisme polític que advoquen per necessitat, per primer cop des de l'Edat Mitjana, de tenir una llengua estàndard adequada per als usos administratius, escolars i funcionals del nou país que es vol bastir. Pompeu Fabra estudia i es prepara en solitari durant més de quinze anys. L'oportunitat no li arriba fins al Congrés de Cultura Catalana de 1906 i amb la creació de la Secció Filològica de l'IEC impulsat per Prat de la Riba i la Mancomunitat.
Una estrella del rock
Quan Fabra accedeix a les institucions ja ho té tot pensat. Lidera un equip filològic que dota el català del corpus normatiu que li mancava. Des de 1913 se succeeixen les Normes Ortogràfiques, la Gramàtica Normativa i, finalment el Diccionari General de la Llengua Catalana de 1932 que es converteix en un tòtem i un volum de capital simbòlic com, de fet, ell mateix. Ginebra destaca que sense les vicissituds del segle XX l'obra de Fabra tindria igualment un incalculable valor científic. Però, a més a més, el lingüista va mostrar sempre un compromís amb el país indestructible. El 34, arran dels Fets d'Octubre és fet presoner al vaixell Uruguay ancorat al Port de Barcelona. El 39 s'exilia i els tribunals franquistes el jutgen en absència, conscients de la idea de plenitud nacional que evoca el seu nom. Espanya s'hi acarnissa i el condemna a la «inhabilitación absoluta perpetua» i al «extrañamiento perpetuo del territorio nacional».
Fabra, avui
La feina i l'actitud compromesa de Pompeu Fabra esdevé un far en la postguerra i, per assimilació, en la repressió que la catalanitat torna a viure avui dia. Per això a Ginebra no l'estranya la recuperació i la rebuda especial que els catalans han donat a l'Any Fabra. Entre la meitat del país d'adscripció catalanista no ha deixat de ser mai un referent i la veneració ha travessat generacions. Ja en vida, els tarragonins Domènec Guansé —que en va escriure la primera biografia el 1934— o el mateix Rovira i Virgili van ser dos dels seus principals valedors en el si del catalanisme.
Sobre l'altra meitat de catalans, i dels sectors que darrerament l'han volgut titllar fins i tot de supremacista, Jordi Ginebra opina que implicar-los en el coneixement del personatge és l'assignatura pendent, perquè és el mateix que implicar-los en el valor de la cultura catalana. De totes maneres, no és tant que hi hagi tanta intenció de discutir-li la vàlua científica com d'usar-lo d'arma política i, que ell el defensaria en el cas que s'avinguessin a mantenir un debat constructiu i raonat. Finalment, preguntat sobre la polèmica de la supressió dels diacrítics, Jordi Ginebra és taxatiu. De la mateixa manera que alguna de les reformes ortogràfiques que Pompeu Fabra propugnava —com la supressió de les hacs— no van arribar a bon port, segurament avui Fabra trauria ferro a la situació. Ell sempre va fer prevaldre l'acord i la funcionalitat de la llengua. I, com deia, el més important d'una ortografia és que n'hi hagi una de sola.