Pla general d'una riera baixant amb força a les Cases d'Alcanar

Al Montsià, plou poc però pel poc que plou plou massa

A voltes les desgràcies una mica ens les busquem.

L'aiguat del primer de setembre d’enguany al Montsià  ha estat, sens dubte, un autèntic desastre. Dissortadament, però, que es desplomin del cel 233 litres d’aigua en escassos minuts serà quelcom d’habitual, així que ens haurem d’acostumar a viure en el desastre, perquè aquests fenòmens meteorològics explosius seran com més va més habituals, intensos i destructius.

De fet, les conseqüències de les pluges de l’octubre del 2018, del temporal Glòria el 2019, y més recentment del temporal Filomena, ja s’han patit a la comarca. Per tant, ja fa anys que no es tracta de fets puntuals i aïllats, i que a més es repetiran. I és un desastre especialment per a les persones que ho han perdut tot (cases, negocis, cotxes…) i que hauran de tornar a començar de cap i de nou, justament en una època especialment complicada, i on la incertesa i la manca de futur i perspectives són i seran la nostra realitat quotidiana.

Però també, i espero que també estiguin d’acord amb mi, estem patint les conseqüències, ara, d’un altre desastre molt més gran, molt més pervers. I és que portem anys i anys permetent construir, edificar i urbanitzar en barrancs i lleres de rius i zones inundables. I s'ha permès, es permet i es permetrà, amb el consentiment de les administracions públiques, i especialment dels ajuntaments, qui en última instància són els qui donen les llicències d’obres. Segurament les requalificacions de sòl, les plusvàlues i els IBI són una dolça llaminadura en forma de diners. Segurament. I són els mateixos ajuntaments els qui descaradament, sense gens de vergonya i amb hipocresia a cabassos, demanen ajudes a fons perdut, quan el que haurien d’haver fet des d’un bon començament és no permetre la construcció de cap mena d’edificació en zones que tothom sabia que són inundables.

A voltes les desgràcies una mica ens les busquem. Doncs què voleu que us digui, una mica ja ho tindríem. Que una mica ens ho busquem, i ningú mai s’ha plantat... Ben mirat, al Montsià, plou poc però pel poc que plou plou massa. En tots els sentits. L’aigua ha de passar per on ha passat sempre. L’estupidesa humana també hi passa sempre, pel mateix lloc, i a més repeteix.

I com sempre passa després d’aquestes catàstrofes, es netejarà tota la zona i es tornarà a la mateixa normalitat de sempre, i es tornarà a fer més o menys el mateix que hem vingut fent durant les últimes dècades. Tothom més o menys tornarà a aixecar cap i a emprendre negocis, perquè evidentment cal viure o més aviat sobreviure. Ves, els humans tenim aquestes manies. Però convindran amb mi que res no canviarà pas massa. Potser és que no sabem fer pas massa altra cosa, i que ens costa Déu i ajut canviar de xip, per comoditat, o potser per una galvana generalitzada i perversa que ja és de dimensions estratosfèriques. O potser, ben mirat, és que tampoc estem massa disposats a fer cap altra cosa.