Carles Porta

Als catalans ens agrada la mateixa merda que a tothom

És ben bé que ens apassiona fotre’ns trets als peus i després llepar-nos les ferides. A TV3 se la pot criticar per moltes coses, però cal també saber reconèixer quan l’encerta i quan té èxit

Massa vegades tinc percepció (errònia o no, tant és, però sí que empírica segons la meua pròpia experiència) que els catalans ens creiem un poble moralment superior a la resta dels mortals, i que ens podem permetre el luxe d’anar pel món mirant per damunt de l’espatlla a tothom, amb les ínfules d’aquella tieta saberuda i cultureta a qui ningú suporta, però que cal aguantar estoicament perquè, al cap i a la fi, és la que ens paga els cubates i la manduca. I si, fotre’s una filera de gintònics els divendres a la nit i atipar-te com un bacó els diumenges de barbacoa pot ser fins i tot divertit… però a aquestes alçades de la pel·lícula ja no es pot anar així pel món.

Més que res perquè projectem una imatge de Pepito Piscines força deplorable, i que a més a més ens fot molt de mal a la nostra autoestima col·lectiva, ja de per si força afeblida. La gent és més intel·ligent del que ens pensem, se n’adona i és quan ens foten hòsties a cabassos. Des de sempre els catalans hem estat una mica com aquell poble d’alta volada, que només accepta i valora la Cultura, així en majúscules, que només considera com a vàlida aquesta cultura elitista i exclusiva, i que menysprea i anorrea tot allò que surt del cànon pur o de ves a saber quins estàndards morals i ètics que suposadament hauríem de compartir tots plegats en una línia de pensament única i amb força tuf pseudodictatorial, marcada per les elits de l’upper Diagonal, o de l’upper Llobregat, que vindria a ser el mateix. Això, però, està canviant. A poc a poc, però està canviant… per sort.

En els últims anys hi ha hagut dos productes audiovisuals de factura excel·lent, en català, i que han aconseguit un èxit aclaparador, espaterrant i que han calat en la societat i en un imaginari col·lectiu força orfe de referents audiovisuals. El primer ha estat Crims, sobre la crònica negra catalana, amb una producció excel·lent i amb una tasca de documentació i recerca realment sensacional, però al qual ja han titllat de groc, sensacionalista i morbós; i més recentment, el talent showEufòria, que buscava (i ha trobat) nous talents de música en català, i que se l’ha menystingut per la seva baixa qualitat artística, entre d’altres. El cert, però, és que ambdós programes han connectat amb l’audiència, i han anat tenint audiències superiors al 25% en cada emissió, xifra força gran en un panorama audiovisual fragmentadíssim, on la visibilitat del castellà és abassegadora i, en conseqüència, la presència del català és ridícula.

Evidentment que tothom és lliure d’opinar i criticar, sempre, i ho defensaré, però a voltes penso que els catalans som una mica torracollons i perepunyetes: ens queixem de què el mainstream cultural i televisiu és en castellà, però quan miraculosament aconseguim crear i mantenir un mainstream genuïnament principatí i en català, llavors somiquem que ens agrada. Ens aclarim d’una puta vegada? És ben bé que ens apassiona fotre’ns trets als peus i després llepar-nos les ferides. A TV3 se la pot criticar per moltes coses, però cal també saber reconèixer quan l’encerta i quan té èxit. I és just dir que amb aquests dos productes ha tingut èxit i l’ha encertat. Sense pal·liatius. L’èxit d’aquests programes ha estat doble: per una banda, l’ús del català sense complexos i com a idioma vehicular i capaç de crear i fer cultura; i per l’altra, que la canalla pugui tenir a la fi referents en català per emmirallar-s’hi, i que els facin sentir orgullosos de la seva cultura i del seu idioma. Ara per ara, això és el que més falta ens fa: que més enllà de la feina que fem a casa, ma filla Anna pugui saber que existeixen una Mariona, un Triquell o una Núria (i indirectament un Lildami, uns Zoo, uns Ginestà o uns Doctor Prats), i que els pugui posar al costat d’una Dua Lipa, d’un Zzoilo o d’un Sebastián Yatra, i que ho faci en igualtat de condicions.

I és que els catalanets no som aquell poble elegit, culturalment superior. Decididament no. Als catalans ens agraden les mateixes merdes que als francesos, als italians, als anglesos, i mal que ens pesi, també ens agrada la mateixa merda que als espanyols. I no passa res. El que passa també —i aquí rau la part greu del nostre problema col·lectiu— és que als catalans ens encanta molt rajar i afonar tota la merda nostrada que té èxit i que funciona. Xalem com a bacons rebolcant-nos pel fang, i en el nostre subconscient més íntim i luxuriós voldríem també que qui ha aconseguit tenir èxit a Catalunya i en català, s’afonés com ho estem natros. I és que potser, només potser, hauriem de saber baixar del pedestal, i entendre d’una puta vegada que som iguals que la resta d’humanitat; en el fons, és una actitud de perdedors força impostada. En Miquel Bonet no ho pot expressar millor quan parla sobre Eufòria i diu que “Amb deu setmanes s’han muntat un star system de gent jove i talentosa com no s’havia aconseguit en quaranta anys de radiodifusió catalana, posant Eufòria al nivell d’algun programa de Puyal, de la Trinca o de La Cubana pel que fa a la repercussió pública d’un producte audiovisual genuí. S’ha de tenir el cor bastant podrit per no alegrar-se’n.” Però afonem-ho sense pietat. Potser, en el fons, és que no volem cap mena d’èxit genuïnament català?