Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Èxit del Festival dels Balcons

Silencis escandalosos i escàndols silenciosos

«Mal senyal quan un silenci diu tant i un soroll diu tant poc»

Hi ha setmanes on els bitllets d'opinió surten com a xurros i d'altres on no hi ha manera. Es trobava un servidor rumiant amb coses esportives com els Jocs Olímpics o l'oci virtual que està agafant volada però no trobava l'espurna per encendre la metxa del teclat. Un munt d'idees inconnexes rondaven pel meu cap enmig del silenci sepulcral del despatx on 'teletreballo' (si s'accepta l'expressió) fins que quelcom ha fet acte de presència.

Eren les 20.00 hores i se sentien els aplaudiments dels veïns i veïnes per als membres de la sanitat pública que lluiten contra el coronavirus. Allò que pensava que seria flor d'un dia i que a la segona setmana perdria força. Punt a la boca. La cosa va a més i em sorprèn positivament. Pel bàndol negatiu ja queden aquells qui surten al balcó pensant que el carrer és casa seva i comencen a fer soroll amb tot el que tenen aprofitant l'avinentesa per fer-se els 'guais' sense respecte mínimament la resta. Perdó, ho havia de deixar anar.

Més enllà dels aplaudiments, l'espurna que m'ha inspirat és allò que no m'esperava. Finalitzat l'homenatge als sanitaris, gran part del veïnat s'ha posat a cantar l'aniversari feliç a algú. No ha estat ni una, ni dues, ni tres persones. Moltes. I us puc ben assegurar que si les cues i les baralles pel paper de vàter als supermercats em va fer deixar de creure totalment en el bé d'aquesta espècie sobre la Terra, avui he tornat a creure una mica. La pregunta és: durarà?

L'endemà que s'acabi la quarantena i allò que vivim ara sigui un record del passat, tot serà com abans?  Tornaran les cares d'ensumar tifes que ens podíem trobar habitualment pel carrer (o al mirall, depenent del dia)? O es conservarà quelcom d'aquesta traumàtica experiència? Ara, si el veí fa soroll, aguantem. Si algú no pot anar a comprar, surten voluntaris de sota les pedres. Si la família nombrosa del costat està de jocs familiars fins a la mitjanit, ho entens. El que ara és paciència, l'endemà serà molèstia?

Hi ha coses que no canviaran. Altres sí. El virus es reduirà i es controlarà però la por es mantindrà o, com a mínim, seguirà latent. I és novament un silenci allò que m'ha fet reflexionar. Visc en una zona de permanent trànsit d'ambulàncies, camions de bombers, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana. En una jornada normal, les sirenes són el pa de cada dia fins al punt que no t'adones que hi són. Però ara, que no sonen, es troben a faltar. No he vist els bombers en dies, les ambulàncies circulen en silenci i la policia, quan més soroll fa, és a les 20.00 hores. Mal senyal quan un silenci diu tant i un soroll diu tant poc.