Avui em prenc la llibertat de canviar de tema i la prerrogativa per parlar sobre la crema de contenidors, com a reusenca, experta en la matèria. No només visc en la ciutat amb més crema de contenidors per càpita de tot Catalunya, sinó que fa uns mesos va explotar, literalment, un contenidor al carrer de sota meu. Feu-me cas, en sé força, dels espectacles piroresiduals.
Com sabreu, ahir es van convocar espontàniament diverses manifestacions arreu per protestar l’empresonament de Pablo Hasél i defensar la llibertat d’expressió. La gran estrella de la nit va tornar a ser els contenidors cremats per fer-ne barricades, que van prendre el protagonisme a la comissaria trinxada de Vic i les motos de la Guàrdia Urbana de Lleida que també van acabar socarrimades. Arran dels fets, molta gent, sobretot gent major de quaranta anys o el que simpàticament anomenem boomers (que no vol dir que pertanyis a la generació del baby boom, sinó que ets un cretí que intenta analitzar un context sociocultural jove sense fer cap esforç per a conèixer-lo i t’hi desenvolupes que fots pena, particularment a les xarxes socials), va somicar perquè s’havien cremat contenidors. Suposo que creien que s’havien cremat per fer el brètol, però aleshores he d’assumir que estan més allunyats de la realitat que jo de ser ministra.
No m’agrada utilitzar com a justificació dels meus arguments que vaig ser a l’anomenada Batalla d’Urquinaona perquè he trobat que tothom que ho fa sol ser un arrogant que en fa gala, com si participar-hi no hagués estat un deure moral per a qualsevol català que hi fos a la vora. Dit això, crec que en aquesta ocasió instrumentalitzaré la vivència com a element contextual. Ja us ho dic, com a reusenca, la meva relació amb els incendis és d’una normalització superior a la mitjana, però també com a participant en gairebé totes les protestes d’ençà del setembre del 2017 n’he adquirit una altra perspectiva. Hi ha una diferència entre cremar un contenidor per pur vandalisme i fer-ho per protegir ciutadans.
El 18 d’octubre érem a Via Laietana, concentrats amb potser un parell de milers de persones, sense fer res més que entonar quatre càntics, insultar l’opressor i demanar la llibertat del país. Jo estava neguitosa, el meu company Eudald era qui mantenia la calma: érem a l’altra banda, pràcticament, de la línia policial i no hi havia aldarulls. De cop i volta, tothom va començar a fugir i vaig sentir la seva veu serena que deia “Eva, corre”. Vam córrer uns metres fins que vaig notar que m’estiraven del braç; l’Eudald em va arrossegar dins una cafeteria que havia obert la persiana perquè ens hi resguardéssim. Hi vam entrar, em vaig tombar cap a l’aparador i vaig veure passar una furgona policial a més de vuitanta quilòmetres per hora amb intenció d’atropellar tothom qui fos davant. Sense provocació ni violència. Vaig xisclar quan va passar com un llampec on érem tots dos deu segons abans. Patia que en sortir trobéssim algú mort estès a terra. Les cambreres ens van assegurar que no hi havia ferits.
Minuts més tard vam treure el cap per a comprovar que s’havia calmat l’ambient. No hi havia massa gent per la zona i la policia s’havia enretirat a la plaça d’Urquinaona. Havia començat la jornada més sonada de tota la sèrie de protestes. Vam donar les gràcies a les cambreres que ens havien protegit i, sense exagerar, salvat la pell i vam pujar cap a la plaça. Les furgonetes s’havien enretirat perquè uns companys havien fet barricades amb els contenidors. En aquell moment els van calar foc. Vaig sentir algú que se’n queixava i la resposta que els calaven foc perquè les furgonetes no hi carreguessin en contra, perquè no poden enviar volant contenidors incendiats per raó de seguretat.
En aquell moment ho vaig entendre tot. Durant la resta de tarda i nit, els contenidors que cremaven eren un senyal que algú havia procurat el benestar de persones que eren atacades pels cossos policials sense provocació prèvia, perquè els antiavalots existeixen per a protegir-nos i garantir els nostres drets, fins que el dret és el de manifestació i hi ha més de dues-centes persones que l’exerceixen alhora.
He vist contenidors incendiats, víctimes del vandalisme. He vist contenidors incendiats perquè els antiavalots surten de cacera amb el mateix esperit que els preconstitucionalistes de la plaça d’Artós i és l’única manera que tenen per a protegir-se’n aquells qui exerceixen el seu dret fonamental, davant un ús desproporcionat de la força.
Potser sí que el contenidor cremat s’ha convertit en un símbol de la nostra generació. Potser sí que n’hi ha que el romantitzen, que l’idealitzen i en fan broma. Però qui pensi que només és una broma, que només és una impertinència adolescent, el substitut del llaç groc entre el jovent, demostra que parla des de la ignorància i la condescendència de qui no només no ho ha viscut, sinó que es creu amb la potestat d’analitzar i alliçonar un fet social sense haver fet el mínim esforç per a informar-se’n.
Somiquejar perquè hi ha vandalisme, infiltrats i tanoques diversos a les protestes i que “Mira com saquegen les botigues” per a assenyalar les barricades és d’allò més ximple i superficial. No cal ser-ne un expert com jo per diferenciar un contenidor cremat per un parell de gamarussos d’una barricada. És més, cal ser un gran neci per pensar que algú agredirà i provocarà la policia, posant en perill les persones del seu voltant i sense comptar amb les armes i proteccions del cos policial perquè sí. Si voleu gemegar perquè no sou el centre d’atenció, gemegueu. Jo us recomano que us feu un favor, no us deixeu més en evidència i torneu-vos-en a llegir els llibres de la Rahola i mirar Com si fos ahir. Si no voleu defensar els vostres drets, almenys no ens feu nosa.