Em disposo a escriure aquestes línies d’avui amb una trentena de casos de coronavirus, Covid-19 o SARS-CoV-2, com li vulgueu dir, a la demarcació de Tarragona i ben segur que anirà cada dia a més. És més, segurament, si ho llegiu més enllà de les tres de la tarda, n’hi haurà entre cinc i deu més. La nostra responsabilitat és, en la mesura del possible, no sortir de casa — a veure, si no teniu menjar o s’ha de fer alguna cosa essencial, sortiu, no cal arribar a als extrems, per dir-ho finament—. Ara bé, això serà llarg i la gent ha començat amb massa energia i potser no feia falta, ara mateix.
S’han vist imatges de gent als balcons cantant i ballant; jugant al bingo i les xarxes socials s’han omplert de ‘challenge’; videotrucades amb amics o quelcom per fer passar «millor» el confinament. I, què farem quan faci més de 15 dies aquí, tancats? Anem molt de pressa i gastem les bales relativament aviat i se’ns acabarà fent llarg, molt llarg, com bé han assegurat que anirà més lluny de les dues setmanes. De tot això, només veig justificats els aplaudiments i tots els reconeixements que se’ls hi pugui fer als professionals sanitaris. Els vertaders herois.
A propòsit de tot això, avui és el «primer» dia, oficial, de confinament, estat d’alarma en mà. I per ser-ho, no ha estat pas malament. És més, l’he començat de la «millor» manera. Celebrant el meu aniversari a casa, però sense poder fer-ho amb els de casa, presencialment. Però no ha faltat un bon dinar, el pastís i els regals —s’ha de ser previsor en aquesta vida— gràcies a la meva parella, ara també de confinament.
Ella, a més, és infermera. Està «al camp de batalla» contra el virus. A primera línia. I això, encara més, em fa ser conscient què comporta i les mesures que s'han de prendre. Però clar, anem molt i molt tard. Massa. S'hagueren pogut evitar molts infectats i morts, però n'hi ha que només pensen en l'individu i no en el col·lectiu. I així anem. Ens hem de quedar a casa. I si us plau, guardeu les energies per més endavant, que us avorrireu de sortir al balcó.