La sal de la vida

He suportat prou bé el confinament. Molt bé, diria jo. Hi ha ajudat l’espai on em trobo, el contacte constant amb els amics i la família gràcies a les xarxes socials, el fet d’estar habituat al teletreball... l’etapa del 14 de març a l’1 de maig ha estat dura, òbviament, m’he sentit empresonat com tothom i no he pogut fer coses que m’haurien vingut de gust. Com tots, vaja. Però ha estat suportable anímicament i psicològica.

No sé per què, però —això de la ment és molt complicat d’entendre—, tot s’ha torçat des que ara fa vuit dies el ministre Illa —aquell bon home de la Roca del Vallès que quan parla espanyol intenta posar accent de Santovenia de Pisuerga, com si fos un castellà de soca-rel— va anunciar aquestes quatre fases de desescalada a les quals tot just acabem d’entrar.

Illa, i després altres ministres i el mateix Pedro Sánchez, ha explicat alguns dels detalls concrets de cadascuna d’aquestes fases: quines llibertats usurpades anirem, poc a poc i amb comptagotes, recuperant, això sí... si ens portem bé. Que si les reunions amb fins a 10 amics, que si el 50% de les terrasses, que si la mobilitat a l’interior de la regió sanitària, que si els concerts (però només si hi va cert número de gent...). En fi, una meta llunyana amb un seguit de tanques i obstacles per davant i, ep, no ens despistem que si no, haurem de tornar enrere.

No entraré a valorar l’estratègia de desescalada, ni els criteris per promocionar de fase, ni l’adequació o no de les mesures de relaxament del confinament. No hi entenc i, encara que hi entengués, la meva opinió estaria esbiaixada per l’enyorança que tenim del que passava abans del 13 de març. Però a mode gairebé d’autoteràpia, em ve de gust escriure el que em passa pel cap des que les fases tenen data.

Ara que estem més a prop  que mai d’aquella enyorada normalitat, me’n sento més lluny que mai. Hem recuperat carrers, sortides per fer esport, aviat recuperarem les terrasses dels bars i, més enllà, els espectacles culturals. Però el retorn a aquests espais tan quotidians és i serà molt fora del comú: mascaretes (quina calor, aquests dies), guants i la maleïda distància que ho fa tot tan fred.

Visc amb la sensació del pobre desgraciat  que, per la hipertensió, ha de menjar sense sal. Mentre hem estat a casa, hem anat fent, però ara que sortim al carrer, que tornem a fer coses semblants a les que fèiem, l’angoixa supura. Com quan l’hipertens se’n va a un restaurant i veu com el de davant es fot uns peus de porc mentre ell rosega qualsevol aliment avorrit i insípid i pensa, dins seu, com de bé estaria a casa sense haver de suportar tal tortura. Doncs així estem. Com si, ara que ve l’estiu i que tornem a sortir al carrer, m’hagués adonat, de sobte, que això va de veres. Que ara que la tenim als morros, que la veiem més a prop que mai, a nosaltres també ens han tret la sal. La sal de la vida.