Primer dia de la fase 1 del confinament i la millor de les notícies no és l'obertura de les terrasses dels bars ni la pujada de les persianes de les botigues. Res de tot això. Només hi ha un únic motiu per estar contents: poder moure'ns de les nostres quatre parets de confinament i poder veure les persones que fa temps que no veiem, és a dir, la família.
Ja era hora de deixar enrere les pantalles de telèfons mòbils, imatges pixelades per una internet de poble patètic i veu entretallada. Miro enrere i veig el dia que havia d'anar al poble, a celebrar el meu aniversari. Gairebé amb el cotxe en marxa saltava la notícia de l'estat d'alarma i començàvem una travessa anomenada confinament, causada pel maleït virus que ha destrossat milers de famílies en forma de mort. Sense poder acomiadar-se. Sense un últim adéu. Sense una última abraçada.
La fase 0 ens portava a una llibertat necessària, però no la suficient per poder desplaçar-me a veure la família. Després d'un parell de mesos he pogut tornar al poble. Sortir de la presó tant imaginària com necessària que suposava el confinament, per poder veure aquelles persones que se'ns havia privat d'accedir-hi presencialment. Pujar les escales i obrir la porta no havia estat mai tan necessari. Un cop a dins, l'instint em va portar a obrir els braços i abalançar-me cap a cada un d'ells i abraçar-los. Totes les vegades que fos possible. He fet bé o malament? No ho sé. Però era necessari. Molt necessari.
Sergi Pàmies al seu llibre 'Confessions d'un culer defectuós', parla de les característiques de les abraçades que donen els presidents del FC Barcelona que va tenir el gust de conèixer. En aquest cas, no sabria com descriure cada una d'elles, però cada segon valia la pena.