Penso en aquella cançó d'Els Pets, la darrera del disc 'Agost', que diu que «sembla que el món sencer vol una pausa». Sempre atrafegats, sempre corrent, sempre a última hora, sempre tenint tot el que volem i quan ho volem. I ara el món ha dit «prou» i ens ha obligat, contra la nostra voluntat, a aturar-nos.
Si estem aprenent alguna cosa aquests dies, és sens dubte a ser pacients. Fa dues setmanes teníem projectes a punt de començar, etapes a punt d'encetar, camins a punt d'agafar. A aquells que sempre tenim el calendari present al cap, amb totes les coses que hem de fer a quatre setmanes vista, ens ha petat el cap. De sobte, d'un dia per l'altre, ens van polsar el botó de «Pausa» i aquí estem, esperant dins de casa una setmana, i una altra, i una altra... per reprendre la nostra «vida normal».
A mi, personalment, el confinament no em feia por. El vaig rebre fins i tot un pèl excitada i emocionada, com una aventura. La primera setmana, prou bé. Però a partir de la segona, em van venir a visitar l'ansietat, l'angoixa i el plor a totes hores. Tampoc us sabria dir el motiu concret, suposo que és la situació en general. Haver d'aturar-me obligatòriament, jo i tots els projectes que tenia a tocar, m'ha suposat un daltabaix emocional que he d'acceptar, sí o sí, i aprendre a gestionar. Cultivar la paciència, teixir-la, treballar-la, fins a acceptar-la i estimar-la. No només servirà per a aquestes setmanes.
M'agradaria pensar que d'aquestes setmanes de confinament en traurem alguna lliçó, que aprendrem a anar una mica més a poc a poc, a gaudir de l'estar a casa, del no-fer-res, de l'estar amb nosaltres mateixos, de l'enyorar. Però companys, em fa la sensació que quan tornem a la normalitat, al cap de quinze dies estarem igual que a principis de març i se'ns hauran oblidat aquestes petites coses de les quals estem podent gaudir aquests dies.