He vist esclatar la bombolla. Aquella que deia la Laia Solanellas en l'article del diumenge. Ho he vist molts cops. Gairebé sempre que surto al balcó i veig dos veïns infants jugant a fer bombolles de sabó i esclatar-les. La felicitat —la seva, és clar— per uns instants la posen en un pot petit amb aigua i sabó. Només els fa falta bufar per sortir de les quatre parets per endinsar-se en el seu món imaginari i sortir a l'aire lliure.
Nosaltres —els grans— ja hem assumit que res anirà bé. Sigui perquè moltíssima gent s'ha passat pel folre les indicacions de l'estat d'alarma; sigui perquè veiem que tot el que vindrà quan acabi la pandèmia, no ens tornarà a la situació pre-coronavirus; o perquè el pic de la famosa corba del coronavirus, cada cop que sembla que baixa, torna a pujar, com la fina línia d'un electrocardiograma.
Per aquest motiu, com que ja estem en un món distòpic, en la meva utopia, tornaria a ser un nen. Com els que surten a jugar al balcó. Es mostren convençuts que 'Tot anirà bé' amb els seus aplaudiments, ara ja rutinaris, als sanitaris o els dibuixos d'Arcs de Sant Martí. Només entenent que ens hem de quedar a casa, fer la feina de l'escola telemàticament amb aquell ordinador que, quan ens tocava anar a escola, no ens deixaven mai i, sobretot, sense preocupacions i, fins i tot, ni ganes de saber què passa. I així, veure els dies passar, fins a poder tornar a trepitjar el carrer i obtenir l'anhelada abraçada amb els amics de l'escola o el petó dels avis i àvies estimades.
Dit així, tot sembla bufar i fer ampolles. Què passarà de pressa. Què ens en sortirem. Què el maleït coronavirus s'acabarà erradicant. Però la realitat que vivim és totalment diferent. La llum al final del túnel és lluny. Això no acabarà demà. Ni jo soc un nen sense preocupacions.